Preu del llibre, amb enviament inclòs

60 €

Si està interessat, cliqui aquí

L'ART DEL SEGLE XX A SANT CUGAT
1900-2000
per Josep Canals i Gual

Copyright (c) Canals, Galeria d'Art 2003

JUSTIFICACIÓ

L’art del segle XX desenvolupat a Sant Cugat que aquí presento és el que jo he viscut des de la meva infantesa, mentre la vila camperola d'escassament set mil habitants anava creixent a poc a poc, i també tot el que he pogut arreplegar a través de papers i testimonis presencials de tots els anys que em precedeixen.

Totes les dades recollides són vivències que al llarg dels anys han esdevingut testimonis de la transformació del poble camperol en l’actual ciutat. En aquesta història, cal considerar la meva lluita a copsar, veure i entendre el món, i també les ganes de comunicar-ho, de fer-ho saber als altres com a artista i galerista. Aquestes ànsies vénen donades per la necessitat de dir quin és el meu punt de vista d'una ciutat que enfila el tercer mil·lenni amb un indubtable protagonisme en el món artístic.

En el segle XX, aquest poble s'ha destacat principalment pel fet de passar de petita vila agrícola, de dos mil habitants escassos, a una ciutat de més de quasi seixanta cinc mil al tom de segle. Això comporta, doncs, una profunda transformació en tots els àmbits.

Tot i les mancances, és evident el protagonisme de la ciutat en l'aspecte artístic, com a exponent d'un temps, d'un país i d'una societat en el mil·lenni que hem finalitzat i que ens ha fet assolir un lloc entre les ciutats d'art, principalment en la segona meitat del segle XX, gràcies a la tossuderia i l'idealisme utòpic d'unes poques persones de la nostre activa societat santcugatenca.

Aquest estudi recull tots els canvis que també ens han transformat en un centre d’importància artística en el segle XX. Els textos que segueixen són la recopilació d’anys de recerca que despleguen tot un món de possibilitats i d'anàlisis filosòfiques pels historiadors a l'entorn d'un lloc i un temps concret: Sant Cugat del Vallès. Aquest llibre és una pinzellada d’uns fets vivencials que aquest galerista aporta a la comunitat per conèixer d’on venim i cap a on anem. No cal buscar grans floritures lingüístiques, ja que amb un llenguatge planer vull manifestar una sèrie de fets que formen part de la memòria col·lectiva, i avui més que mai s’han d’explicar per conèixer el nostre passat artístic.

Sens dubte vistos els resultats i l’engrescament d’artistes i estudis existent en aquest canvi de mil·lenni a la ciutat, ara sí que ens trobem en una població que té el camp abonat per incidir en els nous plantejaments creatius que es generin al país a partir d’ara.

Desitjo deixar constància del meu agraïment més gran a les persones que m’han ajudat en el treball, facilitant informació i consell. I sobre tot a l’equip de la galeria que durant els últims mesos s’ha entregat a fons perquè aquest treball veiés la llum el dia de Sant Jordi de l’any 2003 del nou mil.lenni. Gràcies a l’interès de la Montse Cifuentes, pel seu suport en els anys d’elaboració; a Hermes Andreu, per tirar endavant els últims i complicats retocs i l’aplicació de les noves tecnologies; a Carles Cabanas, per la documentació gràfica nova i vella del seu arxiu; a Domènec Miquel, pels consells; a Elena Bosch i Lluïsa Gallego per la cura lingüística; a Rafael Merayo i Ignasi Pinyol per contribuir que l’edició veiés la llum en paper; a Arnau Puig per la presentació.


SANT CUGAT.
UN TERME GEOGRÀFIC AMB VOLUNTAT HUMANA DE SER

Arnau Puig. Filòsof i crític d’art

El que puc constatar sobre les intencions d’aquest estudi sobre L’Art del segle XX a Sant Cugat, 1900-2000, portat a cap per en Josep Canals, és que els indrets, tots els indrets, tenen trajectòria, fan història activa, segons el caràcter, el temperament, les inquietuds d’alguns dels seus habitants. La natura pot ser meravellosa i generosa o francament inquietant, inert i inhòspita. No hi fa res. És la gent que l’ha adoptat com terrer seu, que hi esmerça els seus esforços, la que fa que aquell indret pugui començar a tenir una notorietat que acaba cridant l’atenció sobre els productes que s’hi conreen o s’hi fan.

En el cas de Sant Cugat del Vallès i la notorietat i importància que aquest poble, esdevingut ciutat per la força dels moviments demogràfics moderns, ha anat adquirint a la història de l’art contemporani, es deu a dos factors dinamitzadors, segurament entre altres i, a més, per l’empenta d’una burgesia agrícola i industrial que ho va preparar, també perquè es va proposar que les valls i muntanyes d’aquest paisatge interior esdevingués un indret possessionat per la iniciativa humana, el pas primer per a que s’hi desenvolupin els factors culturals. És obvi que Sant Cugat té el Monestir, amb un claustre del segle XII i una extraordinària i potent església, que arrencant del romànic es conclou a finals del gòtic, que és una meravella d’estructura –el cèlebre saló d’encontre dels vilatans– i d’òptimes solucions de qualitat arquitectònica. Amb aquest monument només, Sant Cugat seria ja un referent que interessa culturalment. Els meus primers passos per Sant Cugat, immediatament després de la postguerra civil, foren per visitar gairebé clandestinament el claustre i que un bon santcugatenc, que s’hi passejava a hores perdudes, m’expliqués amb tot detall i bon coneixement, les virtuts artístiques, esculturals i d’informació evangèlica de tot el que s’hi podia aprendre al claustre del mestre Gatell. Molts dies de moltes setmanes i mesos només érem aquell cicerone improvisat i jo els que ens trobàvem al claustre. La gent normal, era obvi, tenia altres interessos més immediats, com els de la subsistència. Però és que la cultura es genera a partir dels excedents de voluntat i de necessitat. És aquell cicerone –el nom del qual no recordo en absolut, però que la història local podria recuperar, perquè en un lloc o altre deu figurar la seva entrega i lliurament voluntariós al monument–  el que engrandia Sant Cugat, perquè en cap moment va pensar vendre-se'l sinó, al contrari, preservar-lo i vetllar sempre per la seva integritat, evitant el vandalisme llaminer de tresors d’art, tan freqüent aquells anys.

Que a Sant Cugat hi hagi arquitectura modernista vol dir que hi havia una sensibilitat estètica que anava aparellada amb la iniciativa comercial i industrial. També el noucentisme és un crèdit per establir el lligam entre sensibilitat acurada i desenvolupament econòmic. Són fets que funcionen d’aquesta manera i compleixen aquella adequació que indica que a tota dinàmica social humana correspon un estil estètic que la caracteritza.

Un cas palès extrem d’això el tenim vers els anys 50 quan l’esmorteïda activitat tèxtil tapissera de la Casa Aymat decideix, en la persona de Miquel Samaranch, reprendre una dinàmica creadora que activi i mobilitzi les iniciatives de l’empresa. Aires de França fan saber que atès que el tapís tipus gobelin (la submissió del teixidor més que a l’anècdota a la imposició pictòrica del cartró) és ja anacrònic i que les innovacions del procediment establertes per Jacquard s’han banalitzat, tant pels continguts com per les formes, cal que es trobi quelcom més adient a la nova sensibilitat del temps. Això no vol dir estar amatent a les línies estantisses del consum casolà sinó a les fretures creatives que pressuposen i imposen trobar mercats forans nous, més amplis i més ambiciosos. L’artesanat no pot fer un pas més. Cal anar a parar a la creativitat dels artistes que, sense limitacions i amb poderosa imaginació ens diran no el que cal fer sinó el que s’ha de fer perquè se senti el vigor i la força de la creativitat. En Miquel Samaranch va buscar, el 1955, per a aquesta tasca renovadora, un jove artista santcugatenc. Josep Grau Garriga, que aleshores comença a donar mostres de radical inquietud plàstica, i li encarrega que es responsabilitzi de la creativitat de l’empresa en la vessant de la tapisseria, deixant de banda les catifes tradicionals i esgotades que anaven fent. Grau Garriga ho comprèn molt ràpidament. Es fa càrrec de quin és el llast del tapís i opta per la reducció radical de matisos i, en canvi, per l’increment de les textures, com més valents i decidides millor. A més, Grau Garriga viatja a França i es fa deixeble del gran mestre tapisser d’aleshores, en Jean Lurçat. Els obradors del nou concepte de tapís que es desenvolupa a Aubusson, informen immediatament de que a l’art la iniciativa i la creativitat són la primera força. Aquesta connexió implica, a més, un nou concepte de la circulació del tapís: que hauria de ser un art d’abast popular, de circulació no estrictament sumptuària. Aquests són alguns dels postulats des dels que treballa Jean Lurçat i que, amb creativitat, Grau Garriga farà seus.

Tant el jove creador com Miquel Samaranch ho comprenen molt bé i ho assumeixen. Es posen en contacte amb els artistes creadors innovadors del moment a la nostra terra; no ho fan amb aquells que sempre van fent la viu viu, perquè és el que s’ha fet sempre i és el que es consumeix més. En pocs anys hi ha un esplet de creativitat a la Casa Aymat, de Sant Cugat. El nom de l’empresa ressona ja a l’estranger. El que s’hi fa és creador, innovador, fins i tot és capdavanter. És fàcil arribar a aquest estatus: només cal deixar en llibertat –i fer possible que es realitzin– les imaginacions, les fretures i les invencions dels creadors. Els tapissos sortien a dojo de la Casa Aymat, tots ells amb les signatures més avantguardistes del moment (els noms dels quals es troben al text que prologuem). El 1961 s’exposen les primeres experiències a la Sala Parés de Barcelona. Poc temps després, amb les reflexions del nou canvi d’intencions i de procediments, de l’autor d’aquestes ratlles, es fa una presentació de l’obra de la Casa Aymat, del seu director artístic i de l’industrial impulsor de tot això, a l’Institut Francès de Barcelona. Tot queda lligat: la innovació dels procediments, el canvi formal amb la introducció i implantació de les textures que de mica en mica arribaran a comprendre tota classe de fibres, de materials manejables i de suports, i no només dels considerats tradicionals, establerts i inamovibles. El teler tradicional, anacrònic i obsolet, i la capacitat de la jacquard moderna s’uneixen a través de la creativitat de l’artista i d’uns bons col·laboradors que s’enginyen per fer-ho tot possible. Tot això ja està engegat.

Un altre activista d’aquest calibre sorgirà poc temps després: un jove santcugatenc que d’antuvi se sent i es vol artista, en Josep Canals, però que de mica en mica se sent més aviat propulsor de les arts innovadores, atès que reuneix en la seva persona el coneixement de la pràctica de l’art, la necessitat que l’art sigui una segona naturalesa de tothom (aquesta és la raó de les escoles d’art, que també ajudà a crear) i que l’art tingui una circulació que permeti que estigui i es trobi a l’abast i, conseqüentment, que l’art pugui figurar en lloc preferencial en la determinació del nostre interiorisme, de l’ambient i hàbitat que ens volem crear. Sota la seva iniciativa, organitzant, posant en moviment persones, coses i propiciant accions, recorrent a les institucions oficials i a les iniciatives privades, no deixant de petja mai res, arriba a crear, el 1972, l’eslògan Sant Cugat, terra d’Artistes. D’aquesta manera aconsegueix posar en marxa, el 1977, La Mostra d’Art Contemporani Català que, plena d’ambicions, recull no només les activitats dels artistes santcugatencs sinó la dels de tot Catalunya. Uns successius i rigorosos jurats de selecció aniran progressivament destriant tot el que és un fer interessant, però repetitiu, del que és innovació radical, que és el que interessa per mostrar com és el nostre país: lloc de creativitat. La mostra –que Canals també ha procurat que circuli per tot Catalunya durant un any sencer– s’ha convertit en una exposició de l’art català jove de cada moment i és un dels estàndards més destacats de la prova de l’empenta d’un país, en aquest cas de Sant Cugat, i els esperits voluntariosos que habiten un indret.

Sant Cugat no només és això, actualment –al Monestir s’hi ha instal·lat moltes estructures relacionades amb les arts– sinó que també pot oferir creadors en les disciplines més noves, com la fotografia, per exemple. Viu i treballa a Sant Cugat el fotògraf  Pere Formiguera. La seva manera d’entendre la fotografia mai ha estat aquell concepte clàssic de substitució per procediments mecànics i químics de les arts i artesanies. Pere Formiguera entén la fotografia com un mitjà de recerca del món visual que sap captar aquells aspectes de la realitat que altrament no tindrien imatge. La fotografia no és un succedani de l’ull sinó un instrument del cervell que exerceix funcions que a l’ull no li és donat poder proporcionar. No és una activitat plàstica de tipus tradicional si bé és un instrument que, com l’art, ens proporciona les presències insòlites del nostre entorn.

Totes les aventures de l’art durant un segle a Sant Cugat, que aspira a repercutir a tot Catalunya, ens les explica en el seu text Josep Canals. Llegim-lo i ens adonarem, com dèiem a l’inici, que un poble, una comunitat, és la gent que hi viu.



001 - Postal de la font ornamental del claustre del Reial Monestir, datada el 21 de juny de 1903. Foto Arxiu Municipal

078 - Postal de l'aplec de Sant Medir a principis segle. Foto Arxiu Municipal

002 - Majestuosa vista de l’absis del Reial Monestir de Sant Cugat. 1900 aprox. Foto Arxiu Municipal

079 - Postal del carrer de la Creu, el 1908. Arxiu Joan Tortosa

080 - Temps de verema el 1910. Arxiu Tomàs Grau

003 - Casa Lluch, construïda el 1906 per l’arquitecte Eduard M. Balcells i Buigas, on s'aprecia la forma de castell, amb finestres d'inspiració gòtica. Foto Arxiu Municipal

004 - Façana principal de la Casa Lluch. Foto Arxiu Municipal

005 - Detall d'un finestral de la Casa Lluch, on veiem els característics plafons de ceràmica blava. Foto Arxiu Domènec Miquell

032 - Detall d’una de les finestres baixes de la Casa Lluch, que adopta la forma d'un escut d'armes, sobre la qual es creuen diagonalment els barrots de les reixes i creen un dibuix de florons. Arxiu Domènec Miquel

042 - Detall d’un finestral de la Casa Lluch, d’inspiració gòtica. Arxiu Domènec Miquel

070 - Façana del Mercat Pere San, amb el rellotge, la campana i el penell originals damunt l'entrada principal, on s'hi veuen clarament els trets modernistes de l'edifici construït el 1911 per l’arquitecte Ferran Cels. Foto Arxiu Municipal

006 - Lateral del Mercat Pere San. Foto Carles Cabanas

007 - Finestrals del Mercat Pere San, amb uns arcs que insinuen la forma parabòlica, però que en realitat són els anomenats arcs fals. És perfectament visible la decoració de ceràmica. Foto Carles Cabanas

185 - Interior del Mercat Pere San, on s’aprecia l’estructura interna de l’edifici. Foto Carles Cabanas

008 - Escoles i convent de les franciscanes, a la rambla Ribatallada, edificats el 1918 per l'arquitecte Ferran Cels, d'influència modernista. Foto Carles Cabanas


009 - Celler Cooperatiu des de l'antiga riera, amb el Monestir al fons, l’any 1940. Foto Joan Cabanas


010 - Celler Cooperatiu des del carrer Sant Medir, on destaca el maó vermell i l'esveltesa d'aquest destacat edifici local, construït el 1921 per l'arquitecte Cèsar Martinell. Foto Carles Cabanas

117 - Celler Cooperatiu, 1950. Construcció on s'empraren els pràctics i econòmics arcs equilibrats d'obra vista, anomenats arcs de catenària. Foto Joan Cabanas

186 - Arcs del Celler Cooperatiu. Foto Carles Cabanas

067 - Detall de la gran bellesa de línies del celler, amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis. Foto Carles Cabanas


012 - Postal de l’arribada del primer tren a la vila el 25 d'octubre de 1917. Arxiu Joan Tortosa. Foto L. Roisin

013 - Façana de la Casa Aymat d'estil noucentista, realitzada el 1926 per l'arquitecte Ramon Raventós. Foto Carles Cabanas

069 - Tomàs Aymat va fer el dibuix de Maria Rovira, una treballadora de la secció de tapissos, en què es basa l’esgrafiat de la façana de la Casa Aymat. Foto Carles Cabanas

154 - L’escala d’honor de l’Ajuntament de Barcelona, on hi trobem els dos tapissos “dels consellers”, que mostren la protecció del Consell de Cent a les indústries de la ciutat (com la del vidre, en el tapís de mà esquerra) i al comerç exterior. Ambdós tapissos es foren fets a Sant Cugat per Tomàs Aymat. Foto Arxiu de l’Ajuntament de Barcelona

081 - Tomàs Aymat, Els consellers de Barcelona elegeixen els cònsols Catalans en terres d’ultramar, 1928-29. Tapís. Fons d’Art de l’Ajuntament de Barcelona. Vista de l’obra completa i detalls de la minuciositat i de la gran perfecció tècnica assolides, així com de la signatura de l’autor i de la Casa Aymat. Foto Canals

107 - Detall del tapís

113 - Detall del tapís

151 - Detall del tapís

137 - Detall de la signatura de l'autor i la marca de la casa Aymat

089 - Rebedor de la Casa Aymat. En primer terme, un tapís de Jean Lurçat. Fons Aymat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

1900 - 1925

 

ELS INICIS

 

No cal dir que, en aquesta vila, l’art hi ha estat sempre present ja que des dels inicis del mil·lenni que hem deixat enrere, i tal com es posa de manifest en el Reial Monestir (declarat monument nacional l’any 1931) l’art romànic primer i el gòtic després han destacat en aquest indret. La història de l'art va estretament lligada a la història de la humanitat i, per tant, no es pot entendre l'una sense l'altra.

 

Durant el segle XX, concretament a partir de l'any 1901, tingueren lloc una sèrie de fets d'interès, a conseqüència dels quals avui la ciutat té un lloc destacat entre les poblacions artístiques europees, tot i que no hagi tingut les facilitats d’altres indrets. Ens trobàvem, d’una banda, amb l'Administració local i amb la petita burgesia, sovint reticent als canvis, que havien d'incentivar i permetre l'esclat dels moviments importants d’àmbit local que es començaven a produir al país. Això sí que succeïa en d’altres poblacions que, amb més o menys dificultats, aconseguiren tenir un pes dins els moviments artístics del segle. Malgrat que les dificultats ens han acompanyat durant tot el segle XX a Sant Cugat, és important assenyalar que l’art ha tingut molta empenta gràcies, sobretot, a la seva activa societat civil.

 

Per allà al 1900, trobàvem algun indici que fa pensar que hi havia alguns empresaris de la burgesia catalana i artistes interessats que els grans fets del món de l’art es desenvolupessin també fora de les grans ciutats. Així, al poble, va començar a haver-hi petits canvis, influenciats pels moviments artístics i socials que es generaven a Barcelona. Uns canvis que també es produïen en punts concrets de la nostra geografia, aïllats de la influència més directa de la gran ciutat barcelonina, que adquirien importància gràcies als intel·lectuals, a artistes i a alguns empresaris.

 

En aquells anys, sorgiren moviments artístics arreu de Catalunya que feien comprometre la societat en fets concrets, com succeïa a la vila costanera de Sitges, en què el pintor Santiago Rusiñol i Prats fou el principal impulsor, que va donar a conèixer la vila a través d'un grup important d'intel·lectuals i artistes que es reunien al conegut local anomenat Cau Ferrat, on es celebraven les Festes Modernistes. En un altre indret, com és la vila d’Olot, de les comarques gironines, es desenvolupà una important tradició paisatgística que encara beu de l’impuls dels pintors Joaquim i Marià Vayreda.

 

Altrament, cal considerar també el poble costaner de Cadaqués, on especialment els estius hi passaven temporades importants intel·lectuals i artistes com García Lorca, Salvador Dalí, Man Ray... De fet, l'impuls que donava la personalitat carismàtica de Salvador Dalí va fer que Cadaqués es convertís, durant aquests primers anys, en un important focus de creativitat i lloc de pelegrinatge d'artistes i d’intel·lectuals d'arreu d’Europa. També la ciutat de Reus fou fomentada per Joan Rebull; el poblet d’Horta de Sant Joan, per Pablo R. Picasso; la vila de Mont-roig del Camp, per Joan Miró, i alguns altres pobles i ciutats del nostre país que formen part de la història de l'art del segle XX.

 

Des del punt de vista polític, el segle s’inicià a Espanya marcat per la pèrdua de les colònies, un fet que va conduir a la coneguda crisi del 1898 i que s’arrossegà durant anys fins a la dictadura de Primo de Rivera (l923 - 1930). A Catalunya, el desencís de l’Estat espanyol va portar a plantejar una política regionalista, iniciada amb la Unió Catalanista i la Unió Regionalista, que el 1901 desembocà en la creació de la Lliga Regionalista que prevalgué en l’àmbit català. Les agressions militars a publicacions catalanes com La Veu de Catalunya o Cu-cut portaren a la unió dels diversos partits, de dretes i esquerres –excepte el radical de Lerroux– que van formar Solidaritat Catalana. Després de la Setmana Tràgica, el 1910 es fundà el sindicat anarquista CNT, que agrupava la major part de les forces obreres. El 1914 es creà la Mancomunitat de Catalunya, agrupació de les quatre diputacions provincials, i el seu president, Enric Prat de la Riba, inicià una àmplia tasca cultural. La neutralitat durant la Gran Guerra fou una font d’enriquiment que s’exhaurí amb l’armistici. La crisi econòmica posterior i l’esforç que reclamava la guerra del Marroc generà una important agitació social, i part de la burgesia reclamà que l’exèrcit imposés l’ordre. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera suposà la fi de l’assaig català d’autonomia política.

 

EL MODERNISME

 

En aquest context polític i social, el moviment modernista va impulsar l'estètica de principis de segle a Sant Cugat, tal com passava a d’altres indrets de Catalunya, ja que la ciutat de Barcelona constituïa el gran centre d'aquest moviment, que s'estengué molt ràpidament per altres indrets del Principat. Tanmateix, la seva és una manifestació tardana i arriba de la mà dels estiuejants barcelonins, que bastiren les seves residències d’acord amb l’estil imperant en la capital. Cal recordar que la brutal caiguda dels preus del vi produí una gran crisi econòmica a finals del segle XIX, de forma que molts viticultors hagueren de plegar. En aquest anys, la vila perdé un 17% de la població, i les cases buides es llogaven als estiuejants. No fou fins el tombant del segle XX quan la construcció de torres arrencà i l’eixample sud es va consolidar.

 

Per desgràcia, cap dels grans noms del modernisme arquitectònic, com Lluís Domènech i Montaner (Barcelona 1850 - 1923), Antoni Gaudí (Reus 1852 - Barcelona 1926), Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 - Barcelona 1956)... van treballar al poble, encara que ho feren alguns dels seus deixebles destacats, en especial Eduard Maria Balcells i el seu cunyat i arquitecte municipal, Ferran Cels. Ambdós mostren una gran influència de Puig i Cadafalch.

 

A principis del segle, el món de l'art català mirava cap a París. Al Principat van tenir lloc els canvis dels nous temps, mercès al compromís i a la implicació de la societat liberal burgesa, que feia de la difusió de l'art una de les seves banderes. Començà a difondre’s l’esperit modernista mitjançant canals comercials com eren les galeries d'art, tal com succeeïa a altres indrets d’Europa. La Sala Parés de Barcelona (fundada el 1840), fou una de les galeries més importants que exercí una gran tasca en el coneixement dels artistes de finals del segle XIX i tota la primera meitat del XX. Per aquest motiu, no és estrany que la primera vegada que va sorgir l'Escola Catalana de Tapís com a moviment tèxtil, se celebrés la primera exposició de repercussió social el 1961 en aquesta sala i que, a partir d'aquesta exposició, es comencés a parlar d'art tèxtil i de la renovació que s'estava produint a la Casa Aymat.

Sant Cugat començà a entrar dins la història de l'art del segle amb l'arquitectura modernista. Domènec Miquel, que hi ha dedicat un estudi, situa el punt d’arrencada en la construcció de la casa Armet, l’any 1898, obra de l’arquitecte Ferran Romeu (1862 - 1943), en la qual per primera vegada es conjugà l’ús del maó, la pedra i la ceràmica i que va constituir un clar precedent del que fou l’edifici barceloní dels Quatre Gats, de Puig i Cadafalch. En conjunt, Miquel ressenya un centenar d’obres modernistes a la vila de Sant Cugat, entre els anys 1898 i 1925, moltes de les quals han desaparegut en la constant renovació urbana. Aquesta prolongació temporal insòlita del modernisme es va deure a les mateixes raons que dificultaren l’adopció de l’estil. La mentalitat pagesa, sovint massa conservadora, li costà acceptar-lo, però una vegada ho féu, llavors també li fou difícil deixar-lo. D’altra banda, cal tenir en compte que moltes de les obres corresponen a habitatges modestos, on els únics elements d’estil són els coronaments i la serralleria.

 

Al marge de la citada casa Armet, l’edifici més important del modernisme local és la Casa Lluch, de 1906, obra de l'arquitecte Eduard M. Balcells i Buigas (Barcelona 1877 - 1965). Estava situada a la carretera de la Rabassada, i anys més tard la família se la va vendre. Així, sovint es coneix pel nom del segon propietari, Vasconcel, el qual encarregà l’ampliació d’un cos anterior i un altre posterior al mateix arquitecte.

 

Balcells, que havia obtingut el títol l’any anterior, projectà l’habitatge seguint les tendències historicistes catalanes, però amb clares influències europees, especialment del secessionisme vienès. Miquel (1997) en diu: L'edifici, una obra primerenca d’aquest arquitecte, combina els falsos carreus de morter vermell amb els estucs blancs i la ceràmica blava. Tota aquesta edificació té un aire encobert de castell, amb finestres d'inspiració gòtica, de l'ampit de les quals pengen plafons amb ceràmiques blanques i blaves com si fossin rebosters medievals, mentre que grups de quatre rajoles en punta se situen a les impostes com a senyals heràldics. A la façana posterior, dues finestres baixes adopten la forma d'un escut d'armes, sobre les quals es creuen diagonalment els barrots de les reixes i creen un dibuix de florons. És una arquitectura volumètrica, de trencament de línies, on, dins el buit del fals arc apuntat, penja un escacat blau i blanc de ceràmica, com si fos una cortina plegada. La porta té la llinda inclinada a 45º, trencada per un plafó de ceràmica i un permòdol gegantí que quasi arriba a l'eix dels batents; el simulacre de torre es corona amb un immens pebeter suspès per quatre peus extraplomats, i la puresa geomètrica del triangle isòsceles de la gran porta del semisoterrani resta interrompuda pels pilars, que converteixen les parts més baixes en finestrals. Altres obres destacades del mateix arquitecte són la Casa Calado, la Casa Mir i la Casa Monès, més coneguda com a Casa Mònaco

 

Fins ben entrats els anys cinquanta, molts habitants de Barcelona escollien la vila com un lloc de descans i aquí construïen les seves segones residències. D'aquesta manera, es començaven a veure els primers resultats d'una sensibilitat en l’aspecte arquitectònic que també es començava a perfilar a tot el país.

 

L'any 1911 es construí el Mercat Municipal de Pere San. Situat a la plaça Major, avui plaça Pere San. És una obra de l'arquitecte municipal Ferran Cels (mort a Sant Cugat l'any 1925), amb clares influències de Puig i Cadafalch. L'edifici, d'una sola nau i amb obra vista de maó, té forma rectangular, amb encavallades de ferro i obertures només tancades amb gelosies. L'exterior està decorat amb plafons de rajoles d'elements florals blaus que dominen i que destaquen com a característica singular. A les finestres hi ha uns arcs que insinuen la forma parabòlica, però que en realitat són l'anomenat arc fals, que és aquell en què els carreus van escalonant-se i es tanquen de manera progressiva. A la façana principal que dóna a la plaça destaca l’estructura de ferro forjat que suporta la campana i el penell, amb l’escut de les quatre barres. En aquest cas, però, l'arc és tallat per un acabat en línia recta.

 

Cels va realitzar diverses obres privades a la vila entre els anys 1910 i 1925. A la seva arquitectura s’evidenciava la influència modernista, com es posa de manifest amb la Casa Miquel Grau, (1915) al carrer de Sant Esteve; les Escoles i Convent de les Franciscanes (1918), a la rambla Ribatallada; la Casa Josep Villadelprat (1923), al carrer d’aquest mateix nom, entre d’altres.

L'any 1927, es van encarregar les obres d'ampliació de la segona nau a l’arquitecte municipal Enric Móra i Gosc, que va respectar totes les característiques de l'edifici original. Amb els anys, s'hi han anat fent petites reformes que han respectat sempre l'estructura inicial. Móra fou el ajudant de Ferran Cels que, a partir del 1925 i amb la mort d’aquest darrer, va passar a ser l’arquitecte municipal de l’Ajuntament de Sant Cugat fins als anys seixanta.

 

De l’any 1921, cal destacar per la seva importància el Celler Cooperatiu, situat entre els carrers de Balmes i Sant Medir i la riera (aquesta última amb el temps es convertiria en la rambla del Celler). El projecte era de l’arquitecte modernista i historiador de l'art Cèsar Martinell i Brunet (Valls 1888 - Barcelona 1973), de gran experiència en aquest tipus de construccions. Per desgràcia, només es va dur a terme una petita part del projecte original, que fou la nau transversal posterior i que no es va ni tan sols acabar. La resta es va bastir amb pilars i encavallades sense cap mena d’interès, i l’any 1995 es va enderrocar gairebé totalment per fer-hi unes galeries comercials i un bloc de pisos.

 

La seva arquitectura agrícola-industrial és un símbol que identifica el poble amb una idea de progrés. Els pagesos, seguint el model de cooperativisme que arrelà a tot el país, es reorganitzaren i, l'any 1921, crearen la Cooperativa Vitivinícola, la seu de la qual va ser el celler que van fer construir. Això respon als plantejaments culturals i ideològics dels homes del modernisme, continuats i potenciats en el període noucentista. Cèsar Martinell va ser un dels últims testimonis i una de les figures més notables d'aquell estil arquitectònic català. La seva obra està íntimament lligada a la geografia de cases, camps, vinyes i oliveres, sobretot del Camp de Tarragona. Va ser a poblacions com Gandesa, Falset, Montblanc, Nulles o Vila-rodona, on Martinell va construir alguns dels edificis que li van donar més fama: cellers i molins d’oli construïts pels sindicats agrícoles són testimoni del renaixement de l’esperit cooperatiu als anys de la Mancomunitat de Catalunya.

 

Martinell es va formar a Barcelona i fou deixeble d'Antoni Gaudí, del qual seguí els consells i es va especialitzar en aquest tipus de construcció, on emprà els pràctics i econòmics arcs equilibrats d'obra vista –arcs de catenària–. De fet, la seva arquitectura revela la influència dels dos grans arquitectes modernistes catalans: Gaudí i Domènech i Montaner. La seva diversitat d’estils va des de la influència d’aquests dos arquitectes fins a l’eclecticisme que caracteritzà l’arquitectura de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. El disseny catedralici del celler ens apropa a la història quan, uns metres més amunt de la rambla del Celler, enllacem amb l'emblemàtic i reconegut símbol de la ciutat: el Reial Monestir. Les àmplies naus, la planta basilical projectada, les perspectives i els espais diàfans que caracteritzen aquest tipus de cellers han fet que es coneguin popularment com les catedrals del vi.

 

El Celler Cooperatiu és un edifici construït amb obra vista i executada pel mestre d’obres santcugatenc Tomàs Musella. A l’interior, hi podem veure una gran bellesa de línies amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis, amb els quals Martinell va recuperar les tècniques i els materials tradicionals (la pedra per als sòcols, el maó per a les voltes, els arcs i els tancaments de façanes i la ceràmica vidriada en l’ornamentació) i hi va incorporar innovacions tècniques, que permetien obtenir una millor qualitat en la producció del vi. Cal destacar que els maons que intervenen en molts dels elements de l’edifici no són normalitzats, sinó que es van fer amb plantilles especials per adaptar-los a les formes que exigia la configuració d'arcs i pilastres, on Martinell es recreà especialment per cridar l’atenció vers la seva majestuositat i amplitud. L’arquitectura és, doncs, el fet més rellevant d’aquests anys a Sant Cugat.

NOUCENTISME

 

L'any 1906 fou important per a Catalunya pel naixement del Noucentisme com a moviment de reconstrucció del Principat. Un moment de força per la burgesia que volia aglutinar entorn seu el país, però que per a això necessitava un estil que la definís i que tingués un ampli abast. Que englobés, a poder ser, la societat sencera. Això no podia realitzar-se només des del camp de la cultura, d'aquí que Maurici Serrahima subratlli que el Noucentisme va ésser el primer intent d'una orientació, no pas imposada, però sí dirigida i encaminada; la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura. Enfront la llibertat individual del modernisme, el noucentisme volia ser un llenguatge comú, de construcció del país, no pas a través de gestos exhorbitats com és la Sagrada Família, sinó amb un esperit clàssic, mediterrani, amb l’harmonia de les coses ben fetes.

 

La voluntat d’una Catalunya pròspera, serena, popular i satisfeta de si mateixa, assumia el paper de la Grècia d’Occident. Aquesta Catalunya clàssica dels noucentistes que té en el Glossari d'Eugeni d'Ors com a origen del moviment, pretén propiciar una societat progressista, capaç d'imposar una nova forma de vida, lluny dels excessos romàntics del modernisme que el noucentisme abominava. D'aquesta manera, l'art d'aquesta primera dècada s'arrelà a la terra catalana que idealitzava transmetent aquests nous. La idea va entrar amb tanta força en el poble català que, un cop acabada la Guerra Civil, i amb la conseqüent derrota del catalanisme, aquest va renéixer i créixer en l'esperit dels nostres artistes.

 

A tota Europa una vegada finalitzada la Primera Guerra Mundial, es va evolucionar cap una estabilització i consolidació social que va portar rellevants canvis estètics i de costums a la societat del moment. El 1920, la nostra vila estava formada per una població camperola que no sobrepassava els 3.000 habitants. Les característiques de l'indret eren els petits conreus i la pagesia com a font principal de supervivència, tal com passava a la majoria de pobles del Vallès. El fet que no es tingués el poder econòmic d'altres comarques comportava limitacions als santcugatencs que, juntament amb l'actitud conservadora de la pagesia –que a poc a poc es transformà en una petita burgesia local–, va fer que s’optés per estètiques eclèctiques socialment acceptables com a signe de la seva nova condició social. És per això que sovint els pocs exemples arquitectònics que tenim de cert interès són de caire eclèctic.

 

Pel que fa a les altres arts, concretament el tapís, que tanta transcendència tindria per a la nostra ciutat i per a l'art català en general, entrà a la nostra història gràcies al tarragoní Tomàs Aymat i Martínez (Tarragona 1892 - Barcelona 1944), un nom que, anys més tard, introduiria amb personalitat pròpia el nostre poble dins el món de l'art. Aymat va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i va tenir com a mestres Francesc Galí i Olaguer Junyent. Va guanyar una beca de l’escola per estudiar l’art tèxtil a Madrid, a la Real Fábrica de Tapices. Acabats aquests estudis i pensionat per la Mancomunitat de Catalunya, el 1913 marxà a París i a Brussel·les per tal de completar la seva formació. Allà va aprendre les tècniques tèxtils més avançades, i passà després a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona. En aquest moment històric hi havia la influència primer del simbolisme de finals del segle XIX, caracteritzat pel refús de la representació fidel del món per expressar més aviat el seu símbol, la idea de les coses; i després amb l’art nouveau, aquell moviment artístic desenvolupat a Europa des de finals del segle XIX i que va perdurar fins a la primera dècada del segle XX. En un temps caracteritzat pel gran entusiame estètic a tots els nivells, és quan les arts decoratives van adquirir gran importància al país, sobretot l’artesanat, el mobiliari, les estampes japoneses i també el disseny tèxtil. En tot això, Aymat hi participà activament.

 

Amb el modernisme, el Principat també es va proposar recuperar les riques artesanies medievals a través de la burgesia benestant. Anys més tard, amb el noucentisme, es va introduir el concepte de tapís com a obra d'art: el fet que fos bell i delicat, s'avenia perfectament amb la nova burgesia que volia ser culta i refinada. Aymat ja havia destacat com a artista l'any 1912 a Tarragona durant les festes de Santa Tecla on, com a pintor i aquarel·lista en una exposició d'artistes locals, els seus treballs van ser molt comentats i elogiats. La mostra va ser un contrapunt contestatari que Aymat i d'altres artistes van protagonitzar com a alternativa a l'exposició oficial que l'Ajuntament havia organitzat amb altres artistes locals, els anomenats oficialistes. En realitat, Tomàs Aymat s'havia iniciat en el teatre, però es pot dir que Prat de la Riba, aleshores president de la Mancomunitat, i Puig i Cadafalch, arquitecte i polític, van influir en el fet que s'incorporés al projecte d'ambdós i així va introduir les noves aportacions al món del tapís. Van veure en aquest artista la personalitat idònia, i li proposaren de fer aquesta feina a casa nostra.

 

La passió dels noucentistes per posar les bases d'un país pròsper i capdavanter en els aspectes culturals va fer que tinguessin especial cura de l'ensenyament del tapís. Així, va ser enviat a París, becat com a alumne d'Olaguer Junyent. Joaquim Folch i Torres, director de Bells Oficis, li va concedir una pròrroga de la beca i un ajut especial per fer l'aprenentatge del tapís a la Manufacture Nationale des Gobelins, on va estar durant dos anys. La tècnica d'alt lliç datava del segle XV, quan els germans Gobelins fundaren a París el taller que portava el seu nom. Era un taller més avançat que els tallers de Beauvais i d'Aubusson que es valien del baix lliç. Amb el temps, el taller dels germans es convertiria en la Manufactura Reial. A Aymat, posteriorment, se li va tornar a prorrogar un any més l'aprenentatge per a la realització de catifes a la Real Fábrica de Tapices y Alfombras de Madrid. La Diputació de Barcelona li va concedir també una pensió per a aprendre pintura a l’exterior i continuar els estudis a la Manufactura de Tapices que dirigia Galindo Atuych. Amb tota aquesta important formació rebuda, principalment a Manufacture Nationale des Gobelins i a la Real Fábrica de Tapices y Alfombras, no és estrany que l'any 1915 ja s’hagués convertit en un excel·lent mestre tèxtil de l'Escola Superior de Bells Oficis, situada als locals de la Universitat Industrial de Barcelona, on ensenyà a teixir. Allà sorgí el primer equip d'aprenents teixidors de tapissos d'alt lliç que Aymat va acabar d'instruir.

 

Aquest és el començament de la història del tapís català modern, a través de la qual s'inicià la renovació de les tècniques tèxtils a Catalunya. Només caldria esperar cinc anys perquè aquest expert artesà obrís la seva pròpia empresa al nostre poble, propiciat en part per la bona ubicació i comunicació del municipi, ja que són els anys de l'arribada del tren de Sarrià.

 

EL TREN

 

Un fet de gran transcendència per a Sant Cugat en aquests primers anys del segle va ser l'arribada del tren l'any 1917. El fet, qualificat d’històric a la seva època, va comportar l’arrencada econòmica definitiva del municipi i el començament del paper receptor de població urbana. Amb el tren arribaren les urbanitzacions per a estiuejants, resseguint la línia del ferrocarril: les Planes, la Floresta, Valldoreix. A partir de llavors, la nostra vila va quedar al centre viari dels Ferrocarrils de Sarrià, que van comunicar en pocs anys les ciutats de Barcelona, Sabadell i Terrassa a través de la serra de Collserola. Aquest fet va fer canviar molt ràpidament la vila i la seva comunicació, tant en l'àmbit comercial com en el cultural i artístic, amb la capital de Catalunya primer i amb la resta de la comarca més tard.

 

L’esdeveniment ha apropat permanentment Barcelona i Sant Cugat, tal com es pot veure als inicis del tercer mil·lenni en la xarxa de comunicació que actualment existeix, tant per ferrocarril com per carretera o autopista. Sens dubte, aquesta millora de les comunicacions animà a Tomàs Aymat a instal·lar el 1920 la seva empresa a la vila, una indústria de catifes i tapissos al carrer Colom. Aleshores, ja era un expert artesà tèxtil. Aquests tallers foren els primers que es van dur a terme a Catalunya, així com la idea bàsica de Prat de la Riba de crear artífexs i artesans que lliguessin les seves creacions amb la vida industrial i comercial del país. En certs períodes aquests tallers han estat de gran valor i utilitat tant en els treballs artesanals com en el rendiment econòmic i comercial per la seva producció d’obres artístiques i sumptuàries. De 1920 endavant, als primers temps d’existència i gràcies als estímuls més o menys directes de la Mancomunitat, i també de la gran família barcelonina i catalana, la Casa Aymat fou una empresa pròspera.

 

L'esperit de l'empresa s'orientava cap a la formació d'un artesanat dedicat a la pràctica d'un bell ofici, amb el qual es podrien crear petites o grans obres dins de l'art decoratiu i sumptuari. La Casa Aymat, malgrat els seus alts i baixos, va ser un punt de referència d'artistes i artesans interessats per diferents motius en l'art tèxtil, des dels feliços anys 20 fins a l'any 1980, en què l'empresa va desaparèixer definitivament a causa de la manca d’adequació als nous temps.

 

CASA AYMAT

 

Des del carrer Colom, seu inicial de l'empresa, es traslladà més tard al carrer Villà, núm. 58, que va ser des d'on es projectà com a centre de l’art tèxtil, i on amb la construcció d'unes naus molt més àmplies es van elaborar catifes nuades a mà i tapissos d'alt lliç, amb les tècniques més artesanes i amb les màximes condicions del moment. En aquestes naus s'hi tintaven les llanes que es compraven principalment a les ciutats tèxtils, com ara Sabadell i Terrassa. L’edifici, realitzat per l’arquitecte Ramon Raventós, el 1926, és d’un clar estil noucentista. A finals dels anys 90, hi ha unes profundes remodelacions que afecten tota la manufactura. S’enderroquen les àmplies naus on es feien les catifes i els tapissos per tal de construir-hi un conjunt d’habitatges unifamiliars. Resta dempeus únicament la part que era la casa, amb l’emblemàtica façana de l’edifici i l’esgrafiat de la teixidora, símbol de la casa.

 

Sant Cugat no tenia indústria d’aquest tipus com Sabadell, Terrassa o Rubí, i per això, en aquells anys moltes famílies de la vila enviaven els seus fills a treballar a la Casa Aymat. L'empresa va tenir un període d'engrandiment i de prestigi durant la Segona República, realitzant importants treballs tèxtils que la van fer mereixedora d'un ampli reconeixement, tant en l’àmbit nacional com internacional. Va rebre molts encàrrecs de particulars i d'organismes oficials que sol·licitaven tapissos i catifes, com l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, diputacions... També obtingué reconeguts premis nacionals i internacionals que van contribuir a la seva fama. Aymat emprava un sistema clàssic de teixit que suposava un treball lent i, per tant, un cost elevat. La producció fou, aleshores, reduïda i destinada a institucions oficials o a l'alta burgesia.

 

En esclatar la Guerra Civil (1936 - 1939), va caure l'activitat i l'empresa es va enfonsar. Aquella experiència, certament curta, no va anar mai més enllà de la tècnica dels Gobelins que Aymat havia après a França. Com a artista, va produir dues classes de tapís: aquell que es basava en una temàtica religiosa i històrica, realitzada per ser reproduïda a través del teixit, i el que era una còpia d’una pintura. Als seus tapissos, hi reproduïa pintura noucentista de manera molt bella i elegant, com és el cas de La primavera, La verema, Les orenetes o Diana caçadora, que són tapissos de caire classicista. Cal destacar els dos admirats tapissos fets segons uns cartons de Félix Mestres titolats: Els consellers visitant el mercat del vidres del Born i Els consellers de Barcelona elegeixen els cònsols Catalans en terres d’ultramar, obres que estan exposades permanentment a l’escala d’honor de l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, aquest mestre tapisser desconeixia la gran renovació del tapís que Jean Lurçat estava duent a terme durant les mateixes dates a l’Estat francès.

 

Durant la postguerra, trobem un canvi en l'elaboració de catifes, ja que en molts llocs es començaren a fer de manera industrial, cosa que comportava un considerable abaratiment del preu final. Aquesta industrialització va perjudicar greument l'empresa familiar artesana, així com també la producció en d'altres manufactures que van començar a fluctuar. El traspàs de Tomàs Aymat, l'any 1944, va propiciar un deteriorament de la situació econòmica de la manufactura familiar. Els seus hereus, que fins aquells moments havien tirat endavant l'empresa, decideixen vendre-la. En no trobar l’ajuda de cap institució, un dels proveïdors de la casa, l'industrial de Terrassa Miquel Samaranch i Amat, la compra. A partir d'aquell moment, el nou propietari reorganitzà la secció artística i li donà un nou impuls, que va ser decisiu per al tapís de tot l'Estat espanyol.

 

Miquel Samaranch i Amat (Terrassa 1906 - Barcelona 1981), propietari d’Hidelsa (fàbrica de filatura que subministrava la llana, matèria primera que havia de comprar la fàbrica santcugatenca), va crear juntament amb la seva esposa Mercè Vinyes un nou món del tapís d’avantguarda a les naus de l’empresa. Deu anys més tard de la mort d’Aymat, concretament l'any 1955, se'n féu càrrec el nou empresari. Un dels artesans destacats que tenia la casa, Antoni Ventós i Arbona (Barcelona 1902 - Sant Cugat 1987), i també l'aprenent Lluís Sala, utilitzaven la tècnica més artesana de fer tapissos, la tècnica dels Gobelins. Antoni Ventós també exercí durant molts anys, concretament fins als anys setanta, de professor de tapís a la reconeguda Escola Massana de Barcelona i també a l’Escola Industrial de la Diputació de Barcelona d’aquesta ciutat. Després de la mort del fundador, Antoni Ventós va continuar treballant a la manufactura de Sant Cugat, juntament amb els artesans Sala, Ribas i Rovira. Tots tres foren deixebles directes d’Aymat i importants artesans tèxtils.

 

Durant el primer quart de segle, per les característiques camperoles de la vila, gairebé ningú no es podia permetre el luxe de dedicar-se a l'art, a excepció dels de la casa Aymat. És a partir dels anys 30 quan es començà a animar una mica el panorama local.

016 - Carrer Santa Maria, 1941. A l'esquerra, el rètol de la casa Cabanas, i a la dreta, el rètol de la fonda Tadeo. Foto Joan Cabanas

017 - Pere Prat i Colomer, El Pont de Can Bernet, 1928. Aquarel·la, 56 x 39 cm. Col·lecció Maria Prat. Foto Canals

018 - Francesc Cabanas Alibau, Panoràmica del Monestir, 1973. Oli s/tela, 116 x 73 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Jordi Fonolleda

019 - Miquel Cabanas, Contrassol, 1943. Mixta s/tela, 55 x 46 cm. Col·lecció Frederic Cabanas. Foto Cabanas


020 - "Sant Cugat entre vinyes" fou una popular postal de 1940 de Joan Cabanas


083 - Entrada del club de golf Sant Cugat, 1937. Administració de l'exèrcit popular. Arxiu Tomàs Grau. Foto Oswaldo Perbellini

021 - "La pastora", popular postal dels anys 40 de Joan Cabanas

022 - Vista general del poble, anys 40. Foto Joan Cabanas

023 - Sant Cugat (fragment). Escultura de pedra policromada d'Enric Monjo situada a l'altar major del Reial Monestir. Foto Carles Cabanas

147 - Enric Monjo, Sagrat Cor de Jesús, 1942. Escultura de pedra policromada situada a l’interior del Monestir. Foto Canals

024 - Robert Chaveaux Davin de Vasconcel, Crist Crucificat, 1944. Talla de fusta. Foto Carles Cabanas

120 - Crist Cruficat, fragment de la talla. Foto Carles Cabanas


144 - Un dels actes de postguerra on s'evidencia l'estètica franquista de l'època. Inicis dels anys 40. Foto Joan Cabanas

1925 - 1950

 

És en aquest segon quart de segle, concretament el mes de desembre de l’any 1930, quan s’organitza la que és considerada la primera exhibició d'art a la ciutat, promoguda per Francesc Cabanas i Alibau, a la Fonda Tadeo del carrer Santa Maria, indret molt popular a la vila, sota el títol Primera exposició d’Art amateur de Sant Cugat. En aquesta mostra que aplegava obres d'artistes aficionats locals, s'exposaren per primera vegada els dibuixos i aquarel·les de Francesc Cabanas. El fullet del catàleg deia: Ens és plaent poder donar en aquest poble de Sant Cugat el primer pas vers el camí de l'art. Fins avui, es pot dir que si alguns sentíem un entusiasme gran per totes les coses belles i artístiques, no podíem demostrar-ho, perquè si estàvem sobrats de voluntat, estàvem completament mancats d'activitat. No trobàvem ni qui tan sols escoltés les nostres aspiracions, ni qui ens atiés la flama de l'entusiasme espiritual que el principiant artista tant necessita.

Per això ara, rebel·lats contra aquesta manca d'ajut, i il·luminats per tot el que és art, ens hem unit o, millor dit, agermanat tots els que sentim batre dintre del nostre esperit la inquietud pròpia del que comença a sentir les primeres vibracions artístiques, i hem organitzat aquesta primera Exposició Amateur.

Fem, doncs, que aquesta sigui la que pot il·luminar la joventut que puja; feu que curt temps a venir Sant Cugat estigui ben fornit del més humà i valuós del món: l'art.

 

En el catàleg corresponent a l'exposició de pintures que Francesc Cabanas Alibau fa l'octubre de 1972 a la Sala del Club Muntanyenc, descrivia el catàleg i els artistes d'aquella primera mostra santcugatenca d’aquesta manera: Data 1930. És de mida 21 x 14 cm, amb sis fulls, en total dotze pàgines. La coberta és d'una tonalitat carbassa i diu:

 

Primera Exposició d'Art Amateur, Sant Cugat del Vallès, desembre, dies 25, 26, 27 i 28, Sala Tadeo. (Va requerir prorrogació).

Amb caràcter d'artistes expositors, van aportar-hi en Joan Llunell, amb feina de guix; l'Antoni Castelló, amb igual matèria; Bonaventura Bartralot, amb treball originalíssim acomplert amb escorça de pi; Manel Farrés, amb dibuix; Joan Campmany, amb pintura; Francesc Cabanas, amb aquarel·la; Antoni Ventós, amb oli; Jaume Galobardes, amb jeroglífics cal·ligràfics; Joan Barberà amb pintura; Alfons Casamitjana, amb obra vària; Antoni Agràz, amb pedra; Jaume Arnau, amb dibuix; Santiago Barbany, amb fusta tallada; Miquel Cabanas, amb ploma i llapis; Miquel Rovira, amb serralleria, i Josep Jové, amb forja.

Els esmentats, actualment alguns allunyats de nosaltres per atzars diversos i d'altres malaguanyats, aleshores tots junts, sense altres honors, vam clavar aquella primera pedra. Enfervorits, la vam afaiçonar i adornar amb la nostra il·lusió novella. Per aquell temps, no era pas gens usual que poblacions comparables a la nostra es distingissin amb exhibicions anàlogues, encara que sols fos amb obres d'artistes que no ens consideràvem, ni una mica, professionals.

 

ANYS 30

 

Fou el 1931 quan es proclama la República, durant la qual, a la nostra ciutat, com a la resta de poblacions del Principat, hi va haver una intensa vida associativa i una gran activitat política, caracteritzada per un pluripartidisme ric, un moviment obrer organitzat i un pes important del catalanisme. Aquest propicià un cert progrés de la nostra societat del qual les arts en són testimoni, però també aquests foren anys de convulsions polítiques i econòmiques. Tot i la il·lusió del moment, els esdeveniments es succeïen amb tanta rapidesa que no permetia una consolidació ferma dels canvis, alguns dels quals tenien força trascendència. La situació del país tot i els seus alts i baixos, va conduir a què l’any 1935 els partits d’esquerra triomfessin a Catalunya i a tot l’Estat. Ben aviat, la dreta i l’exèrcit espanyol disconformes amb la situació van conspirar contra el govern central. L’ambient en aquests mesos fou molt tens i enrarit, a conseqüència del qual, un any després la insurrecció de l’exèrcit d’Àfrica, va portar a la Guerra Civil.

 

L'any 1930, el poble tenia uns 5.000 habitants i, dos anys més tard, el 1932, s'organitzà la segona exposició col·lectiva a la ciutat, segons ha deixat escrit en Francesc Cabanas, amb motiu de la inauguració de les Escoles Noves, actualment el Col·legi Maragall, al passeig de la Creu. El president Francesc Macià va inaugurar el centre i l’exposició d’art. Durant aquests anys, també exposà en Pere Prat i Colomer (Barcelona 1856 - 1937) que, a més de fabricant tèxtil, tal com diu Cabanas en un article publicat l'any 1977, al Butlletí Amics de Sant Cugat: també era un notable aquarel·lista que, després d'exposar a la Sala Parés de Barcelona, va mostrar la seva obra a Sant Cugat a l'Ateneu Cultural que hi havia a la plaça dels Quatre Cantons, al primer pis de la Casa Barbany. Aquest artista va venir a viure a la vila a causa de la instal·lació de la fàbrica tèxtil familiar al poble. Com que ell pintava del natural, joves com en Francesc, s’hi apropaven per observar com pintava i les tècniques que utilitzava així com els diferents conceptes emprats, cosa que va influir notablement en l’obra del futur artista.

 

A l'Ateneu Cultural, s'hi van fer altres demostracions. Durant els anys trenta, Joan Just i Rovira va obrir una acadèmia de dibuix als baixos de la casa, tot i que va durar molt poc. Alguns aficionats locals a la pintura van organitzar dues exposicions més: una al carrer de Sant Antoni, núm. 46, i l'altre al carrer Valldoreix, núm. 53. El 1933, Francesc Cabanas va celebrar la seva primera mostra individual de pintures a la botiga de fotografia que havia instal·lat el seu germà Joan, al carrer Santiago Rusiñol. El cognom Cabanas designa una família de pioners en la història de l’art d’aquesta ciutat, ja que els tres germans Joan, Francesc i Miquel cultivaren diferents aspectes creatius. La família, que procedia de Barcelona, s’instal·là en aquesta ciutat a la segona dècada del segle. En Joan fou el primer fotògraf professional de la vila, i en Francesc i en Miquel exerciren de pintors, poetes, escriptors..., com es pot comprovar a través dels nombrosos llibres editats i la important obra fotogràfica i pictòrica conservada fins als nostres dies. La tasca de fotògraf d'en Joan de la qual en aquest llibre n’hi ha destacats exemples, la seguiria més tard el seu fill Carles, no solament pel que fa a temes vilatans, sinó quant a recerca artística. En Frederic, fill d'en Miquel, es dedicaria també a la pintura i l'altre fill seu, l'Ignasi, es convertiria en galerista quan l'any 1986 va crear la Sala Rusiñol, situada al carrer Santiago Rusiñol, núm. 52, del que pren el nom. En Francesc Cabanas i Alibau (Barcelona 1909 - Sant Cugat 1985) va aprendre el seu ofici a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. Fou un pintor d'estil fauvista-impressionista-expressionista, de pinzellada àmplia, que transmet una gran vitalitat gestual. Es va servir d'una pintura matèrica molt plena de força i d'una gran bellesa per expressar tot allò que envolta l'home. La seva temàtica es va centrar, bàsicament, en paisatges de diferents indrets de Catalunya i de Castella, i sobretot va pintar molts indrets del seu estimat Sant Cugat, amb especial incidència en el Monestir. També va conrear la natura morta. Varen ser nombroses les exposicions que va realitzar per Catalunya i també per Castella. L’any 1945 exposà amb notable èxit a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, ciutat on també va viure uns quants anys. Com a escriptor, ha deixat diversos llibres publicats i també col·laboracions en diverses revistes locals. La seva incidència en la vida social de la ciutat fou important. És així com va influir a molts del joves de la segona meitat de segle, fet que propicià que, anys després de la seva mort, es dediqués a aquest singular artista una escultura a mida natural de la seva persona situada en el jardins de l’absis del Reial Monestir, i que és obra de l’escultor Pascal Plasencia.

 

El 1934, l'Ajuntament de Sant Cugat convoca el primer concurs per escollir el cartell de la Festa Major que va guanyar en Miquel Cabanas i Alibau (Barcelona 1916 - Sant Cugat 1995). Miquel Cabanas va ser tècnic de taller i professor de procediments pictòrics de l'Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània i, entre els anys 1970 i 1981, va exercir com a professor de l’Escola de Belles Arts d’aquesta mateixa ciutat. En la seva formació, havia cursat estudis de procediments pictòrics al taller d'Antoni Petit de Sant Cugat, a l'Acadèmia Baixas i a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Després d'haver dedicat tota la vida a la cultura i també a l'ensenyament artístic de forma amateur, aquest artista i poeta es va dedicar a la pintura de forma professional quan ja era gran. El seu estil pictòric és figuratiu, està dins la línia impressionista, i és inequívocament mediterrani tant per la disposició dels elements com pels elements en si, l'aplicació del color i la resolució del quadre. Pintura de caràcter vitalista, abandona l'esquema impressionista inicial per a decantar-se, cada cop de manera més clara, cap un expressionisme matèric, pintant tècniques diferents: acrílic, oli, aquarel·la, pastel... Obtingué diversos guardons al llarg de la seva vida, dels quals cal destacar el títol de mestre en gai saber, així com el santcugatenc de l’any el 1994 per la trajectòria de la seva vida. Entre els homenatges que va rebre hi ha el pòstum de 1995 d’una escultura de bronze, realitzada pel seu fill Frederic i ubicada a la plaça de l’Om, dins del recinte del Monestir.

 

Joan Cabanas i Alibau (Barcelona 1907 - Sant Cugat 1952) Va ser l’únic fotògraf de la ciutat fins a la seva mort. La seva tasca professional s’inicià a finals dels anys 20. La seva botiga restà oberta durant cinquanta anys, al mateix temps que la seva càmera va ser testimoni dels esdeveniments de més rellevància de totes les manifestacions culturals. La seva tasca ha deixat un fons de més de 35.000 fotografies, que s'han convertit en el reflex del creixement de la nostra vila i són el document gràfic més important de la ciutat. De les fotografies de Sant Cugat entre vinyes i de la pastora a la rambla del Celler, amdues reproduïdes en aquestes pàgines, se’n van editar postals que durant unes quantes dècades tingueren molt d’èxit.

 

GUERRA CIVIL

 

Les convulsions polítiques i socials d’aquests anys 30 a l’Estat espanyol, conduiran a l’aixecament militar, desencadenant una guerra civil cruenta entre germans, que durà del 1936 al 1939. Aquí, com a la resta del país, ens enfonsàrem en un temps de foscor, amb detencions i assassinats de santcugatencs, tot i que la vila no fou mai bombardejada. El govern republicà va instal·lar-hi el primer campament d’instrucció premilitar a Catalunya, a la zona del Golf. Cal dir, que en aquest campament hi va estar reclutat Joan Josep Tharrats, el que més tard seria reconegut artista fundador del grup Dau al Set, tal com ell va explicar en diverses ocasions.

 

A Sant Cugat l’esclat revolucionari del primer moment va cremar l’altar major del monestir i va desmuntar els de la nau esquerra, però la decidida reacció de la Generalitat que envià a l’arquitecte Jeroni Martorell amb un escamot de mossos d’esquadra, va impedir més destrosses. Després el temple fou confiat al sindicat de pagesos, que s’encarregà de la seva salvaguarda. A la vila se li canvià el nom, que passà a anomenar-se Pins del Vallès. Es varen col·lectivitzar les terres i molts oficis com els fusters, paletes, barbers... La població es va multiplicar amb l’arribada de molts barcelonins que fugien dels bombardejos i les detencions a la capital. L’octubre del 1938, Juan Negrín, president del govern espanyol va celebrar les darreres Corts del govern republicà al Reial Monestir, camí de l’exili, i el mes de febrer de 1939 l'exèrcit nacional va entrar a Sant Cugat abans de fer-ho a Barcelona.

 

Una vegada acabada la conquesta militar de Catalunya, l’any 1939, es va imposar l’ideari del nacional-catolicisme, que suposa un fort retrocés respecte tot el que podia semblar una avantguarda, identificada amb els idearis progressistes reprimits. El retorn al culte del temple monàstic va obligar a fer un nou altar major i restaurar  les obres d’art malmeses. L’encarregat d’aquesta tasca de reconstrucció va ser Mn. Anton Griera (Sant Bartomeu del Grau 1887 - Castellar del Vallès 1997). Griera havia aconseguit passar al bàndol nacional i s’establí a Burgos, on treballà en els serveis militars d’intel·ligència, tal com explica en les seves memòries. Ensems que sacerdot, era un notable filòleg que havia estudiat a Halle i a Zúrich. Fou nomenat president del Patronat del Monestir, càrrec que exercí fins el 1970.

 

Durant molts anys –ell vivia en el Palau Abacial–, es va dedicar a recuperar part del patrimoni artístic del monestir, que havia desaparegut a partir de l'exclaustració de l'any 1835 i durant la Guerra Civil. Fou professor del Seminari de Barcelona i també de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on impartia l’assignatura d’art cristià. Com a pedagog, també participà activament en els cursos d'estiu de l'Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat amb l’assignatura que més dominava, que era la litúrgia. Aquesta escola es convertí en un referent internacional per a les tècniques de pintura al fresc a partir de l’any de la seva creació 1962. Va ser professor de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on va impartir les assignatures de litúrgia i cultura cristiana. Allà va trobar-se amb Enric Monjo (Vilassar de Mar 1898 - Barcelona 1976), professor d’escultura. La sintonia entre ambdós va propiciar que li encarregués d’escolpir la nova imatge de Sant Cugat que havia de presidir l'altar major del monestir, en substitució del retaule gòtic cremat. L'escultura és una obra perfectament representativa de la praxi escultòrica de Monjo, artista que al llarg de la seva vida va realitzar una densa obra que destaca sobretot, tal com es pot veure en la talla de l'altar major, pel sentit de síntesi, dinamisme i passió, i per l'expressió de l'espiritualitat religiosa dominant en aquells anys de postguerra. En un temps en què semblava que l'art es deshumanitzava, l’escultor va voler plasmar el seu missatge apassionat i sincer. Va dotar les seves obres d'una simbologia religiosa a partir de l'estilització i l'equilibri sintetitzats. Un bon exemple és la figura del Sagrat Cor de Jesús que Anton Griera li encarregà també per l’absis dret. Aquest escultor es nodreix de la tradició escultòrica d'arrel mediterrània i de la influència dels imatgers castellans del segle XVII. La seva obra fou important, ja que es distribuí àmpliament per moltes esglésies: com el Sant Mateu de l'església del Sant Esperit de Terrassa, el Portal Angèlic del Monestir de Montserrat, Nicodemus a la Catedral de Washington, i en altres llocs. A més, obtingué un gran reconeixement internacional amb la concessió del Gran Premi Internacional d'Escultura.

 

Un altre artista que treballà per un altar del Monestir en 1944, és l’afamat Robert Chaveaux Davin de Vasconcel (Bordeus 1886 - Barcelona 1965), que fou també un important escultor i que en aquells anys tenia establerta la seva residència a la vila. Ell rebé l’encàrrec de realitzar el Crist Crucificat, que està situat a la nau esquerra de l’església. Aquesta obra, que representa Crist en el moment de la seva mort, està realitzada en fusta. És una escultura representativa de la trajectòria que va conrear al llarg de la seva vida i que li va donar prestigi internacional. En l’obra de Vasconcel eren evidents les influències que va rebre d’un dels grans escultors europeus de la primera meitat del segle XX, Auguste Rodin (París 1840 - Meudon 1917).

 

En un altre àmbit artístic, cal destacar que les primeres inquietuds juvenils dels aficionats santcugatencs per l’art van provocar la celebració de la primera exposició concurs a la ciutat, organitzada per l’Ajuntament l’any 1941, sobre temes del Reial Monestir. El guanyador va ser el reconegut crític i pintor barceloní Àngel Marsà. Els pintors santcugatencs afeccionats a l’art l’any 1949 exhibiren una nova mostra col·lectiva al vestíbul de l'Ajuntament, amb obres de: Pura Villena, Antoni Ventós, Ceferí Solivelles, Puig, Pascual, Rovira, Julià, Grau, Octavi Galcerán, Manel Farrés, Casamitjana, Miquel Casajuana, Francesc Cabanas i Miquel Cabanas. Eren moments de postguerra però alhora, eren temps de prou interès per veure que a la vila tot s'anava normalitzant a poc a poc. En aquests anys aquí encara es vivia bàsicament dels conreus. Lentament enmig de la vida camperola, les belles arts començaren a fer-se un lloc, malgrat les penúries i les repressions per l'etapa de control administratiu que hi havia, la persecució política i la castellanització sistemàtica de la vida municipal.

 

Dels anteriorment esmentats, van començar a animar especialment la vida local fent exposicions: Ceferí Solivelles i Mínguez (Torrevieja 1900 - Sant Cugat 1969), que va crear una obra dins els cànons estètics de l’escola d’Olot, i va saber transmetre el gust per l’art al seu fill Antoni. Com veurem més endavant, a partir dels anys 70, el jove fill va començar a exposar i, anys més tard, va crear el seu propi centre d’ensenyament artístic. Manel Farrés i Salvadó (Sant Cugat 1905 - 1978) fou un artista santcugatenc autodidacta molt popular a la vila degut a la seva pintura plenament naïf en la qual quedava perfectament reflectida les festes, costums, i vida d’aquest poble.

 

No serà fins a la segona meitat de segle que les arts visuals començaren a tenir un protagonisme propi. Dels primers cinquanta anys, l’arquitectura fou la protagonista indiscutible de l’art a Sant Cugat, a part de les primeres incursions en el món de la plàstica per part d’alguns aficionats locals.


085 -Medalló de Lluís Millet, 1949. Bronze. Situat a la plaça Lluís Millet. Col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

093 - Ermita del Sant Crist de Llaceres. Foto Carles Cabanas

026 - Pintures murals de l'absis de l'ermita de Sant Crist de Llaceres, pintades el 1954. Foto Carles Cabanas


072 - Sant Joan, fragment de l'absis de l'ermita de Sant Crist de Llaceres. Foto Carles Cabanas


184 - Fragment de la pintura mural on veiem la signatura de l’artista. Foto Carles Cabanas

066 - El claustre, des dels anys seixanta, ha estat constantment seu de destacades exposicions temporals. La Casa Aymat mostrà el 1961 la renovació que es produïa a la manufactura. Als murs, dos tapissos de Don Joaquim. En primer terme, Baptisme en aigua i foc, actualment al monestir de Montserrat. Al fons, Bodegó. Fons Aymat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Foto Solé Guillaume

094 - Miquel Samaranch ensenya un tapís a l'escriptor Josep Pla, en presència dels aprenents Joan Aymerich i Josep Royo. Fons Aymat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas


086 - Josep M. Subirachs, Barcelona, 1960. Tapís, 130 x 120 cm. Col·lecció particular

029 - Joan Miró i Josep Royo, Tarragona, 1969-70. Tapís, 280 x 400 cm. Fons del Museu d’Art de Tarragona. Foto Carles Cabanas
 

068 - El renovador de la tapisseria a Europa Jean Lurçat va fer diversos tapissos a la Casa Aymat. En la instantània, una de les seves visites al centre. Fons Aymat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas


030 - Jaume Muxart, DYX, 1961. Tapís, 105 x 80 cm. Col·lecció Muxart. Foto Canals

155 - Fornells-Plà, Fraternitat, 1993. Ferro, 14 x 13 x 40 cm. Fou un destacat escultor fundador dels Salons d’Octubre de Barcelona i reconegut també pels seus vitralls en edificis públics. Va participar a la Casa Aymat. Col·lecció Canals. Foto Canals


 

 


038 - Joan Miró a la Casa Aymat conversant amb Josep Royo i Carles Delclaux, el 1970. Foto Carles Cabanas


 



025 - Octavi Galceran, Monestir de Sant Cugat, 1996. Aquarel·la, 23 x 31 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa

084 - Miquel Casajuana, Sant Cugat ahir, 1991. Baix relleu de bronze, 40 x 90 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

040 - Actuació musical al Casal Parroquial, el 1967. Foto Carles Cabanas
 

043 - Teresa Farrés, Dona i plat de fruita, 1990. Oli s/tela, 61 x 50 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

088 - Joan Tortosa, s/t, 1972. Mixta s/tela, 55 x 82 cm. Aquesta obra fou exhibida a l'exposició que l'artista celebrà el 1972 a la llibreria Paideia, i és representativa de l'etapa informalista d'aquest artista. Col·lecció Canals. Foto Canals

028 - Interiors dels tallers de la Casa Aymat, secció de catifes. Foto Carles Cabanas


037 - Josep Royo, Capvespre, 1988. Tapís, 175 x 220 cm. Fons del Museu d’Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa / Jordi Camí


092 - Quim Solà, Octubre, 1999. Acrílic s/tela, 100 x 81 cm. Col·lecció Albert Fornieles-Cesca Verdaguer. Foto Albert Fornieles

039 - Carles Delclaux. Tapís, 1973. 173 x 176 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

091 - Joan Miró conversant amb Miquel Samaranch, en presència de Josep Grau Garriga, Joan Tortosa, Pere Cortijos i Josep Royo, a la casa Aymat, l’any 1970. Fons Aymat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

015 - Sever Ventós, Sant Sopar, 1968. Tapís de llana, 160 x 100 cm. Col·lecció Pere Calders. Foto Canals

191 - Paco Minuesa, Llauna de sardines, 1995. Oli s/tela. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

187 - Carles Vergés, Harmonies de la nit, 1998. Mixta s/paper, 107 x 130 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

041 - Joaquim Vinyolas , A193, 1960. Mixta s/paper, 37 x 72 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

145 - Ramon Millet, Monòlit, 1982. Pedra artificial. Monument a Josep Anselm Clavé, situat a la plaça Octavià. Reprodueix de forma estilitzada la caixa d’una arpa. Col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Canals

045 - Josep M. Brull, Sant Francesc, 1962. Escultura de pedra artificial. Fons d’Art de l’Ajuntament. Foto Carles Cabanas

046 - Eugeni Canas, Sardana, 1965. Fusta, 30 x 30 cm. Col·lecció Canas. Foto Eugeni Suñé

076 - Pep Codó, Caps, 1993. Pedra basalt. Col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

055 - M. Teresa Codina, Terra catalana, jo t’estimo, 1987. Tapís. Instal·lació a la Sala Capitular del Reial Monestir de Sant Cugat. Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya. Foto Arxiu Generalitat

082 - Fullet de l’Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània. Arxiu Municipal

047 - Professorat i alumnes en una de les classes teòriques de l'Escola de Pintura Mural, el juny de 1970. Foto Carles Cabanas

183 - Les encavallades de l’Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània arribaven fins al sostre de les dependències del claustre del Reial Monestir, en una fotografia del 1974. Foto Carles Cabanas

048 - L'alumne Frederic Cabanas treballant en una pintura mural de 8 m d'alçada, el 1979. Foto Antonio Vega

049 - A la dreta, el catedràtic Miquel Farré impartint una classe. Foto Carles Cabanas

180 - Les pintures més representatives de cada curs no eren destruïdes, ja que servien com a exemple pels alumnes de l’any següent. Aquí veiem les de l’any 1969. Foto Carles Cabanas

050 - Interior de les àmplies naus, amb les grans bastides per poder pintar. Al fons, una pintura d'Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi. Foto Carles Cabanas


101 - Diversos espais del Reial Monestir, seu de l’Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas


073 - Diversos espais del reial Monestir, seu de l’Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

177 - Diversos espais del Reial Monestir, seu de l’Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

182 - Miquel Farré impartint una classe teòrica en els tallers del centre, el juny de 1974. Foto Carles Cabanas

102 - Diversos espais del Reial Monestir, seu de l’Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas

052 - Sala d'exposicions del Club Muntanyenc, a la seu de la plaça Octavià, el 1973. Foto Carles Cabanas

053 - Casal de la Floresta, anys setanta. Foto Arxiu Municipal

188 - Jordi pensant, 1990. Mixta s/tela, 73 x 60 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

054 - Concurs de pintura ràpida, juliol de 1978. Foto Carles Cabanas

035 - Fulletó del VIII Concurs de Pintura Ràpida, celebrat el 1976. Arxiu Municipal

157 - Antoni Solivelles, Sant Cugat. Plaça Abat Donadeu, 2000. Oli s/tela, 65 x 54 cm. Col·lecció de l’artista. Foto Canals

104 - Pere Marra, Paisatge, 1968. Ceres s/fusta, 61 x 61 cm. Col·lecció Fundació Sant Cugat. Foto Canals

056 - Joaquim Chancho, s/t,  1976. Acrílic s/tela de lli, 210 x 210 cm. Foto Joaquim Chancho

051 - Sant Cugat des del turó del golf el 1970. Foto Carles Cabanas

061 - Estudi d'Art, portades de les dues úniques revistes editades. Arxiu Municipal

109 - Ramon Grau Soldevila, Monument a l’èxit, 1974. Mixta s/fusta, 50 x 50 cm. Col·lecció de l’artista. Foto Jordi Garcia

105 - La plaça de Rei des de la torre del campanar del Monestir, obra ceràmica d'Elisa Arimany. A la dreta, hi ha el monòlit amb el bust del rei Joan Carles I, de Charles Collet. Ambdues foren realitzades l'any 1976. Foto arxiu Arimany

108 - Mercè Diogène, Cal Quitèria, 1991. Oli s/tela, 73 x 54 cm. Fons del Museu d’Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

062 - Rudolf Häsler, Bar Catalunya. Sant Cugat del Vallès, 1988. Acrílic s/tela, 51 x 71 cm. Col·lecció particular

196 - Ferran Martí, El Monestir des del Pla del Vinyet, 1997. Oli s/tela, 55 x 46 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

095 - Joan Beltrán i Bofill, Marina, 1977. Oli s/tela, 27 x 35 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

057 - Exposició d'artistes santcugatencs dedicada a les Olimpíades de Munich de 1972, al provisional local d'Estudi d'Art,del carrer Santiago Rusiñol, núm. 46, on actualment hi ha ubicada la pastisseria Sàbat. Foto Carles Cabanas

059 - Exposició al petit pis Estudi d’Art del carrer Santiago Rusiñol, el 1973. Foto Carles Cabanas

148 - El professorat de l’Escola d’Art a la inuguració del curs de 1979: Salvador Pasqual, Josep Canals, Paco Minuesa, Frederic Gisbert, Miquel Cabanas i M. Teresa Vila. Foto Carles Cabanas

181 - Fullet de l’Escola de Belles Arts de Sant Cugat, amb el logotip creat per Xavier Figueras i Nogués. Arxiu Municipal

060 - Classe infantil a l’ Escola d'Art situada a l'edifici del carrer Vallès, l’any 1978. Foto Carles Cabanas

142 - Miquel Cabanas impartint classe a l’Escola d’Art, 1979. Foto Carles Cabanas

195 - Imma Pueyo, Mercat 5, 1996. Aquarel·la s/paper, 71 x 51 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

192 - Pep Blanes, Les fulles d’Acant, 1991. Litografia, 32 x 23 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda


193 - Frederic Gisbert, Cara, 1990. Ceràmica, Ø 24 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda


123 - Canals Gual, Lluita, 1977. Pedra artificial, 26 x 23 x 26 cm. Fons del Museo de Bellas Artes, Granada. Foto Canals

111 - Xavier Figueras, Occitània, 1978. Oli s/tela, 73 x 60 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

112 - Aula de l’Escola d’Art el 1978. Foto Carles Cabanas

114 - Frederic Cabanas, Bust de Miquel Cabanas Alibau, 1995. Bronze, 62 x 70 x 95 cm. Escultura ubicada a la plaça de l'Om, als jardins del Monestir. Col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Frederic Cabanas

058 - L'eslògan "Sant Cugat, terra d'artistes"

063 - Interior de la primera galeria d’art professional de la ciutat: Galeria d'Art del Vallès, el 1973. Foto Carles Cabanas

118 - Inauguració a Galeria d'Art del Vallès, 1974. Podem apreciar cares conegudes de la societat santugatenca. Foto Carles Cabanas

064 - Gómez Gámez, Font amb pomes, 1990. Mixta s/tela, 81 x 65 cm. Col·lecció de l'artista. Foto Gómez Gámez

075 - Lluís Ribas, Mohamed, 1991. Oli s/tela, 100 x 50 cm. Col·lecció de l’artista. Foto Lluís Ribas
.
065 - Ricard Sala, Piràmide, 1998. Marbre i bronze. Situada a la plaça del Doctor Galtés. Fons d’Art de l’Ajuntament. Foto Carles Cabanas

128 -Claustre del Monestir, 1998. Fotografia, 66 x 104 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat

116 - Tama Mercader, n.2, 1992. Cibachrome, 75 x 120 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat

189 - Pep Pujol, Racons màgics de Catalunya (Pruït), 1990. Fotografia, 30 x 24 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

011 - Jordi Fonolleda, Can Cussó, 1988. Fotografia, 22 x 30 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat

140 - Jordi Camí, Escola de Belles Arts de Tirana, 1994. Fotografia, 24 x 30 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat

197 - Mané Espinosa, Diumenge de Rams, 1996. Fotografia, 30’5 x 40’5 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat

1950 - 1975

 

Va ser a l’inici de la segona meitat del segle XX que el panorama cap a la modernitat començà a canviar força, tant a Catalunya com al nostre poble, gràcies a l’esforç d’uns homes que també feren aportacions clau al món de la plàstica, amb il·lusió i esperança en el renaixement del país. En aquest context, començaren a produir-se subtils transformacions, tot i que aquí no hi hagué cap col·leccionista ni mecenes destacat.

 

Fou un moment important, caracteritzat per les noves generacions d’artistes sorgides de les aules del Casal Parroquial i com a conseqüència de l’entrada del corrent informalista a Catalunya; un corrent que podem ubicar entre els anys 50 i 60. L’informalisme arrelà a casa nostra perquè va començar a haver-hi un desig de contemporaneïtat que portava intrínsecs molts valors latents en la societat del moment.

 

Les conseqüències de les dues grans guerres i la Guerra Civil espanyola s’anaven allunyant, i el país començà a experimentar una recuperació amb la indústria turística i la lenta entrada de noves tecnologies, així com la incidència que van començar a tenir els mitjans de comunicació. Tot això es traduí en un canvi progressiu de la societat europea i també de la nostra. El món de l’art es va impregnar d’aquest canvi. A més del talent i l’aptitud propis dels creadors plàstics, aparegué el fet que l’artista sent que està en un temps i en un país de canvis, i que, com a individu, té la necessitat d’expressar plàsticament tot allò que viu. L’obra d’art s’implicava amb el moment històric i de recerca mitjançant el món interior de l’artista, que exterioritzava a través de les seves obres. Així, la seva reflexió s’obrí pas entre la societat buscant uns ideals més democràtics i lliberals.

 

Joaquim Viñolas i Grau Garriga introduïren l’informalisme aquí, que va fer créixer una autèntica polèmica en contra de l’abstracció. Tal com succeïa a la resta del país, s’associà modernitat a abstracció i reaccionarisme a realisme, cosa que va dividir el món de l’art entre abstractes i realistes. Aquesta situació fou bona per a la nostra ciutat, perquè afavorí l’aparició dels primers grups d’artistes locals. Fou el moment en què, en la seva faceta d’escultor, Grau Garriga va realitzar el primer baixrelleu instal·lat en un espai públic l’any 1949. Es tracta d’un medalló amb el perfil de Lluís Millet, fet sota el concepte dels cànons tradicionals de l’escultura clàssica. Està situat a la plaça del mateix nom, davant de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat.

 

Mentrestant també es dugué a terme una nova ordenació administrativa del poble, que el 1958 convertia el sector de Valldoreix en una entitat local menor. Foren anys en què diversos artistes van venir a viure aquí. I és que, cap als anys seixanta, els plans de desenvolupament que es van fer a tot l’Estat espanyol van comportar un lent canvi en el règim, amb una notable inversió estrangera d’industrialització, d’immigració i de boom turístic. Aquí, l’efecte d’aquests canvis va ser desigual: l’agricultura santcugatenca va retrocedir en favor de la indústria, instal·lant-se alguna petita empresa tèxtil a la vila. Fou en aquest context que nasqué a la Casa Aymat l’Escola Catalana de Tapís, i la vinculació d’artistes i intel·lectuals als postulats de canvi d’aquesta empresa. Canvis, doncs, administratius, de nouvinguts, de començament de poble residencial, de desaparició gradual de l’agricultura... A Sant Cugat es fa patent la consciència d’evolució del propi poble a cavall dels nous temps.

 

L’ESCOLA CATALANA DE TAPÍS

 

La fàbrica Aymat és un clar exponent d’aquesta evolució, ja que l’empresa realitzà un important canvi d’enorme transcendència per a l’art espanyol. El nou propietari, Miquel Samaranch i Amat va destinar una part de les instal·lacions de la fàbrica a experimentar amb noves tècniques aplicades al tèxtil i aconseguí un estil propi de fer i entendre l’art del teixit a tot l’Estat espanyol. En aquest projecte hi van participar artistes de diferents generacions, que van aportar cartons i plantejaments nous al art del tapís.

 

En ple règim autoritari del general Franco, començaven a haver-hi evidents canvis en la societat civil, i va ser quan Samaranch se sentí motivat a fer quelcom per Catalunya; volia aportar noves idees per modificar algunes coses dins el sistema, tal com feien molts prohoms de la burgesia catalana, que intentaven conservar la memòria d’aquella gran Catalunya creativa i il·lustre del passat. Tot això el va animar a crear uns tallers autònoms de tapisseria, dins la manufactura, amb la voluntat que les obres que sortissin d’allà tinguessin un caràcter propi, volien incidir en la societat a través de l’art.

 

Els primers tapissos fets a la renovada fàbrica seguien l’estil gòtic i revivien fets dels temps de la Corona d’Aragó. Els temes havien estat dibuixats gràcies a la documentació medieval que posseïa una de les col·laboradores, la filla del pintor Feliu Elies. Els antics i els experts col·laboradors artesans que tenia la casa van continuar treballant en aquest projecte amb el nou propietari de la manufactura. En aquell moment es desconeixia la renovació que el tapís estava tenint a França mercès a l’empenta de Jean Lurçat, ja que es continuava fent la tècnica tradicional dels Gobelins: és a dir, la còpia d’una pintura, que l’artesà teixidor reproduïa tan fidelment com li era possible, amb tots els seus detalls i colors. El treball era molt lent, per la dificultat d’elaboració, i no era gens rendible. Veient això, Samaranch va creure convenient donar una nova orientació a la secció. Així, una de les primeres accions que va dur a terme per a reactivar l’empresa, va ser posar-se en contacte amb l’artista santcugatenc Josep Grau Garriga. L’artista en aquells moments estava realitzant unes pintures al fresc a l’ermita de Sant Crist de Llaceres, i Samaranch el veia com un possible cartonnier perquè ja havia tingut experiència en aquest sentit. 

 

El 1954 Grau Garriga començava a destacar com a jove promesa en el món de l’art. L’any anterior, el 1953, havia realitzat la seva primera exposició individual a la Sala del Club Muntanyenc, institució que des dels anys cinquanta i fins als setanta va ser primordial per donar a conèixer les noves inquietuds plàstiques d’artistes que començaven a sorgir a la vila. Aquest club esportiu va ser la plataforma que els artistes locals van utilitzar per fer públic el seu treball creatiu durant més de dues dècades. Els treballs de Grau Garriga a l’ermita eren encàrrec de mossèn Joan Clerch, rector de la parròquia de Sant Cugat i van durar dos anys. Es van inaugurar a la primavera del 1956 i representen un clar exponent de les tendències del moment en la seva modernitat, on l’artista representà el Sant Crist a partir d’un realisme esquemàtic, de caràcter constructiu i de ritmes que exerceixen un paper cabdal.

 

En aquest context, Miquel Samaranch conegué Grau Garriga i quedà molt complagut per la força i l’estil dels treballs que estava realitzant. L’any 1955, li va oferir ajuda perquè anés a París a estudiar les noves aportacions que naixien en el món tèxtil i que al nostre país es desconeixien. Allà, el nostre artista va establir un primer contacte amb el mestre tapisser francès Jean Lurçat i també conegué el poble d’Aubusson, on aquesta especialitat estava molt avançada i era coneguda per firmes de l’art internacional de gran importància.

 

Les tècniques que s’aplicaven al tapís que es feia a Aubusson consistien bàsicament a enumerar tots i cada un dels colors del tapís, en relació amb un mostrari amb un gran assortiment de colors, d’àmplies gammes i tonalitats. Allà el tapís evolucionà i canvià radicalment respecte a la resta del món i, gràcies a Grau Garriga, es va introduir la nova tècnica a l’Estat espanyol. La Casa Aymat s’apropià d’aquest nou sistema i el va posar immediatament en pràctica. Més endavant serà Jean Lurçat mateix (Bruyères 1892 - Sant Pau de Vença 1966) qui visitaria el taller de tapissos de Sant Cugat, on hi realitzà algunes peces. Pintor i dissenyador francès, la seva pintura estava dominada per les impressions del paisatge del desert, les reminiscències de l’arquitectura espanyola i grega, i la fantasia, que va fer que s’unís al moviment surrealista durant un temps. Fou conegut internacionalment sobretot pel seu treball de revitalització de l’art del tapís a tot Europa, tant en el disseny com en la tècnica. Els seus dissenys es basaven en representacions fantàstiques del món dels vegetals i dels insectes, amb temes referents a la història humana, i va combinar l’estilització dels tapissos religiosos medievals amb les formes modernes d’abstracció. El 1939 va ser dissenyador de la fàbrica de tapissos d’Aubusson i en va activar la producció. Entre les seves obres, cal destacar L’Apocalipsi, per a l’església d’Assy (1948). També va realitzar litografies, escenografies i il·lustracions per a llibres.

 

El pintor Joan Josep Tharrats, un dels membres fundadors del mític grup d’art d’avantguarda Dau al Set, va escriure en el catàleg de la seva exposició de tapissos, realitzada a Sabadell el mes de novembre de 1989, amb motiu de la inauguració de l’Escola Superior de Disseny Tèxtil d’aquesta ciutat: Amb molt bon ull, el Sr. Miquel Samaranch va comprendre que aquí, a Catalunya, havíem d’oblidar el gust i l’estil dels Gromaire, Coutaud, Picart, Ledoux, Marc Saint Säens, Lurçat i tants altres i recuperar la nostra identitat de creadors. Al començament de la dècada dels seixanta, la nova empresa Aymat cridà alguns artistes catalans perquè imaginessin quines noves idees podien aportar a l’art del tapís. Jo vaig formar part del grup dels primers. 

 

El 1958 Grau va ser nomenat director artístic d’Aymat i, el mateix any, hi van entrar a treballar com a aprenents Joan Aymerich i Aroca i Josep Royo. Aquest últim es convertiria en un reconegut creador tèxtil. Joan Aymerich seria posteriorment un destacat polític que, durant molts anys, fou diputat al Parlament de Catalunya pel partit polític CIU (Convergència i Unió), i durant el període 1987 - 1999, alcalde del poble. Aquests dos joves van ser els primers aprenents teixidors que l’empresari va contractar per col·laborar en les tasques de la nova secció d’investigació, on també hi podíem trobar l’expert artesà del teixit tradicional Vicente Pasqual, que procedia de la Real Fábrica de Tapices de Madrid. A partir d’aquest moment, es van començar a encarregar cartons a destacats artistes perquè fossin teixits amb els nous conceptes de l’empresa: Jordi Curós, Josep Guinovat, Josep M. Subirachs, Joan Miró, Ràfols Casamada, Joan Josep Tharrats, Francesc Fornells-Pla, Maria Girona, Jaume Muxart, Maria Assumpció Raventós, Mategot, Will Faber, Claude Colet, Jordi Galí, Ismael Balanyà, Daniel Argimon, Garcia Llort, Esther Boix, Rodríguez Cruells, Pilar Planas, Hernández Pijuan, Dom Joaquim, Antoni Tàpies, Palazuelo, Picasso, entre d’altres.

 

Cal destacar a Jordi Curós i Ventura (Olot 1930), pintor i dibuixant que a partir dels anys cinquanta s’endinsà amb les seves figures i composicions en els valors lineals i l’estilització geomètrica. Ha fet una pintura cada cop més preocupada pels recursos de la textura i l’expressió de la matèria. El pintor entrà en el món del tèxtil en la seva etapa com a informalista. Josep Guinovart i Bertran (Barcelona 1927) ha evolucionat des d’una pintura amb una interessant etapa figurativa d’influència surrealista i cubista, cap a corrents abstractes i informalistes, que són els llenguatges que l’han donat a conèixer mundialment. En aquesta etapa d’experimentació dels recursos de la matèria, participà i creà una de les obres més emblemàtiques de l’Escola Catalana de Tapís, el tapís Itàlia 61. L’obra d’aquest destacat artista català forma part de diferents col·leccions i museus, tant nacionals com internacionals.

En un breu, però fonamental resum sobre el tapís català contemporani i en una de les seves publicacions, el crític i historiador Francesc Miralles destacava l’aportació tècnica del tapís de Guinovart, que incorporava el punt de catifa al teixit. Josep Maria Subirachs i Sitjar (Barcelona 1927) fou un altre d’aquests artistes als quals la manufactura proposà la realització de cartons: escultor, dibuixant i gravador que al llarg de la seva vida ha realitzat una important creació escultòrica, que es troba distribuïda per diferents països. A partir de l’any 1986, s’ha dedicat plenament a realitzar l’obra escultòrica del temple de la Sagrada Família de Barcelona. La seva experimentació en el món tèxtil està dins el concepte d’obra racional i geomètrica.

 

Dels que varen participar i crear en la fàbrica, destaca amb molta força Joan Miró i Ferrà (Barcelona 1893 - Palma de Mallorca 1983). Fou un dels grans creadors catalans d’avantguarda amb una gran projecció internacional per la seva obra pictòrica, que ja forma part de la història de l’art del segle XX. Partint del món realista, Miró va endinsar-se en el món surrealista, expressionista, cubista i fauvista. L’artista va crear un llenguatge de signes i de cal·ligrafies que té una dimensió universal i respon a una de les més altes aspiracions del surrealisme: la reconquesta d’una visió primigènia de l’Univers. L’obra tèxtil d’aquest insigne creador, amb la col·laboració de Josep Royo, va ser nombrosa i es troba repartida per tot el món. És l’artista que, juntament amb Grau Garriga, ha contribuït més en la projecció internacional de la Casa Aymat, així com en el corrent de l’art que allà es va desenvolupar.

 

Un altre dels enblemàtics creadors va ser Albert Ràfols Casamada (Barcelona 1923). Pintor, dibuixant i gravador, va partir d’uns inicis figuratius evolucionant cap a l’abstracció en les seves obres, que contenen un enllaç entre la referència a l’espai exterior i l’interior. L’experimentació d’aquest artista en el camp del tèxtil no va ser aïllada. També va intervenir en el teatre com a decorador, fent vidrieres, i també és destacable la seva faceta de poeta. Cal remarcar a Joan Josep Tharrats i Vidal (Girona 1918 - Barcelona 2001), pintor de renom internacional que mercès a la seva intensa labor també va destacar com a escriptor i col·laborador amb articles en diferents publicacions. Va ser el fundador de la revista Dau al Set, revista que donà nom al primer grup d’art d’avantguarda de la postguerra del nostre país. La seva pintura recreava un món còsmic preciosista a través d’una gran riquesa de colors, detalls i matissos. Tharrats va realitzar obra tèxtil i catifes a la manufactura, i en els anys vuitanta i noranta va col·laborar amb Carles Delclaux a Girona per tornar a endinsar-se en el món tèxtil, realitzant novament una vintena d’obres.

 

També hi participà a la fàbrica Francesc Fornells-Pla (Barcelona 1921 - 1998). Escultor i pintor, es va formar a Barcelona, París, Itàlia i Nova York. Va realitzar nombrosos vitralls per a diferents instal·lacions i edificis. Fou un dels fundadors dels Salons d’Octubre de Barcelona i, al llarg de la seva trajectòria, va exposar de manera regular i intensa aquí i a l’estranger. La seva obra és fonamentalment de formes abstractes. Maria Girona i Benet (Barcelona 1923), una altra col·laboradora de la Casa Aymat, és pintora i dibuixant. Va fer la seva primera exposició el 1946, juntament als components del Grup del Vuit. Exposà assíduament aquí i a l’estranger i intervingué en els Salons d’Octubre, les Biennals Hispanoamericanes i en nombroses activitats artístiques. Professora de dibuix a l’Escola Eina de Barcelona des de 1970, la seva obra figurativa lírica gravita invariablement al voltant d’un univers de vivències íntimes i d’objectes i d’ambients familiars i quotidians, expressats amb gran sensibilitat i personalitat. Un altre dels creadors de la manufactura va ser Jaume Muxart i Domènech (Martorell 1922), que exercí el 1967 com a catedràtic de color i composició a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i, quan l’escola es convertí en facultat, l’any 1982, en fou nomenat degà. Al llarg de la seva carrera artística, ha obtingut nombrosos premis i beques nacionals i internacionals i formà part del Grup Taüll. La seva pintura, regularment exposada a la nostra ciutat en les últimes dècades del segle XX, és de gest expressionista i té un llenguatge propi i intransferible. Companya de la manufactura fou també Maria Assumpció Raventós i Torras (Sant Sadurní d’Anoia 1930), pintora, gravadora i tapissaire, que ha tingut una intensa activitat expositiva des de la seva primera exposició a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1950. Des d’uns inicis figuratius, amb influència cubista i expressionista, la seva obra evolucionà cap a l’informalisme. A partir de 1970, s’endinsà en el món del tèxtil sota l’esguard del seu mestre Grau Garriga i es convertí en una de les principals artistes representants en aquesta disciplina. Provinent d’alemanya participà en la fàbrica Will Faber i Zietz (Saarbrüchen, Alemanya 1901 - Barcelona 1987). Pintor i gravador, va viure intensament l’ebullició de l’art alemany de principis de segle. El 1932 s’instal·là a Barcelona, on va fer la primera exposició individual l’any 1950. A la seva obra, s’hi reflectia la polifacètica i funcional estètica dels tallers de la Bauhaus. Faber va participar en biennals tan importants com la de Venècia. A més de les seves incursions en el món del tapís, cal destacar el seu interès per les vidrieres, sempre dins una estètica expressionista abstracta. A la manufactura destacà, sobretot durant els anys seixanta, Jordi Galí i Camprubí (Barcelona 1944), que és quan entrà en contacte amb el tèxtil. Va ser un dels pioners del collage a Catalunya. La seva obra ha estat en constant evolució, amb una etapa que coincideix amb el moment més influent del pop-art i amb un llenguatge que inclou la utilització de l’objecte i la combinació de recursos heterogenis i heterodoxos en la gènesi de la imatge pictòrica. Participà en la fabricació de teixits també Daniel Argimon i Granell (Barcelona 1929 - 1996). Pintor i gravador, va estudiar a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, on anys més tard hi faria de professor. A mitjans dels anys seixanta, marxà cap a París i, posteriorment, a Nova York. Durant aquests viatges, entrà en contacte amb les tendències artístiques de l’avantguarda europea i americana, si bé anteriorment, després d’una etapa figurativa, la seva pintura ja havia fet una evolució cap als corrents informalistes. A partir de 1962, la seva obra evolucionà des del pop-art, incorporant objectes descontextualitzats i fent servir la infinita intencionalitat del collage, com a aspecte corrosiu i irònic de denúncia de l’ordre social. Va destacar com a artista informalista.

 

També vénen a Sant Cugat a participar en els nous conceptes de l’art tèxtil Josep M. Garcia Llort (Barcelona 1921). Pintor inquiet que va participar en alguns dels Salons d’Octubre. La seva obra se centrà en la predilecció pels paisatges urbans de forma esquemàtica i per la simplificació de la natura; Esther Boix i Pons (Llers 1927). Va realitzar els seus estudis a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El 1950, féu la seva primera exposició a les barcelonines Galerias Layetanas, amb el grup Postectura, del qual va ser una del seus fundadors; Modest Rodríguez Cruells (Barcelona 1910), pintor més conegut com a crític d’art, es formà a l’Acadèmia Baixas i a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. El 1962 va fer la seva primera exposició individual a Barcelona, a la qual van seguir-ne d’altres. Participà als Salons de Maig i d’Octubre i cultivà el collage i un procediment molt peculiar de glíptica o gravat amb pedra, amb el qual plasmava bells i suggeridors criptogrames. Ell també es dedicà a la docència; Pilar Planas i Martí (Manresa 1912). Pintora que va treballar tant el paisatge com la natura morta i el retrat. Començà a exposar el 1933 a Barcelona, i cal destacar les seves exposicions a les Galeries Syra d’aquesta ciutat. Es va dedicar a l’ensenyament artístic durant uns quants anys; Joan Hernández Pijuan (Barcelona 1931). Pintor, dibuixant, gravador, i pedagog intervingué en la creació del Grup Sílex. Des de la seva primera exposició l’any 1955, fou guardonat amb diversos premis i la seva activitat artística ha estat constant i molt intensa, tant al país com a l’estranger. Professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de 1976, elaborà una obra que va evolucionar des de l’expressionisme postcubista amb la influència de l’action painting, fins a arribar a un interès analític per l’espai, amb trets cal·ligràfics i taques lleus i subtils; Antoni Tàpies i Puig (Barcelona 1923), pintor i teòric de l’art, després d’unes etapes d’investigació plàstica i d’una etapa surrealista amb el grup Dau al Set, s’endinsà en l’informalisme essent un dels artistes més representatius amb aquest estil. La seva primera exposició individual tingué lloc a les Galerias Layetanas de Barcelona el 1950. Les seves obres, tant pel que fa a la pintura, el tapís, l’escultura, el dibuix o el gravat, tenen un gran reconeixement internacional, fet que el converteix en un dels grans creadors catalans del segle XX. Foren nombroses les obres tèxtils realitzades amb la col·laboració de Josep Royo, que es repartiren per importants col·leccions i museus del món; Pablo Ruiz Picasso (Màlaga 1881 - Mougins, França 1973) va ser l’artista més important que ha tingut l’art del segle XX i sense el qual no es podrien concebre moltes de les tendències i corrents plàstics que van fer evolucionar l’art d’aquell segle. Va participar a Aymat i va cedir obra perquè sobre ella s’investigués en el nou concepte plàstic que aquí es desenvolupava. Una de les obres que es va realitzar en aquestes manufactures, a partir d’un linòleum seu i que a ell li va complaure molt, va ser el tapís Bodegó sota una Llum. El propi Grau Garriga va fer el contacte amb Picasso perquè donés el seu vistiplau i el certificat corresponent degudament signat.

 

D’aquells anys, cal destacar que moviments artístics com Dau al Set o Taüll fossin els primers que es van comprometre socialment en la lluita contra el franquisme, amb aportacions avantguardistes i transgressores. En aquest sentit, veient una empresa que també volia defensar la seva catalanitat a través de l’art, no era gens estrany que molts d’aquests creadors, que pertanyien als moviments artístics esmentats, fessin pinya al costat de Samaranch i la seva proposta. És la primera avantguarda de postguerra, que lluitava contra la dictadura i que començava a obrir-se pas en l’àmbit internacional. Aquests artistes, que començaven a destacar des de finals dels anys cinquanta dins el panorama plàstic del nostre país, a més de participar en aquest renovador moviment tèxtil de Sant Cugat, amb el pas dels anys, també van contribuir en la renovació de la plàstica del segle XX a tot l’Estat espanyol, i alguns d’ells aconseguiren transcendència mundial.

 

N’hem destacat uns quants, però van ser molts més els artistes de tendència figurativa i abstracta que van participar amb l’aportació de cartons per a l’elaboració de tapissos. Aquests artistes feien un seguiment exhaustiu indicant els conceptes personals i demanant solucions de textures o materials al llisador, una relació que comportava una col·laboració molt estreta. Aquesta escola viva, que anava canviant de forma constant, oferia tota la gamma de possibilitats creatives. Els nous conceptes estètics revolucionaris i no ortodoxos en el món del tapís mural feren que les obres dels artistes que van sorgir fossin qualificades mundialment d’Escola Catalana. En aquesta escola, els antics conceptes de la tapisseria convencional es convertiren en una complexa combinació, sempre canviant, de relleus, formes, composicions, dimensions, volums..., que es concretaven en estructures tridimensionals. L’Escola s’acostava al concepte de Lurçat per la via pràctica. Però aquí la inventiva i els fets casuals obrien nous i apassionants camins en una nova manera de fer tapís. Així, la idea de fer servir diferents tipus de materials, a manera de collage aplicat directament sobre el teixit, revolucionà tot el concepte tradicional d’execució amb fils prims i, tot transformant i a la vegada agilitant moltíssim el treball, s’aconseguí una feina molt més ràpida i rendible.

 

La innovació era constant, tant amb els nous recursos dels materials com en llur manipulació. En el teixit, s’hi incorporà tot allò susceptible de ser tramat amb la tècnica de l’alt lliç. S’aplicaven tota classe de fibres vegetals, animals, filferros i fibres sintètiques, cosa que feia que la trama esdevingués una superfície en relleu, plena de punts i diferents textures, que es diferenciava fonamentalment del tapís tradicional per la irregularitat de l’acabat. El nou tèxtil plantejà una exigència que també el diferenciaria profundament del tapís d’estil clàssic, ja que distingia perfectament la intervenció de l’artista creador en el fet creatiu artesà: el que es valorava, abans que res, és que el tapís hagués estat realitzat per una persona, fet que denota precisament el seu caràcter d’art veritablement autònom. Es convertí, doncs, en una obra en si mateixa, que no partia d’una pintura com a referent i que deixà de ser plana per a adquirir relleu tridimensional.

 

Aquests van ser uns anys de lluita de l’artista per intentar apropar la seva obra a un públic més ampli, un nou intent de socialització de l’art i, així, nombrosos i importants creadors europeus s’involucraren en el món del tèxtil, tal com succeí en el món de la ceràmica, tot buscant la seva praxi artística, per tal que aquesta arribés a un sector més ampli de la societat.

 

Els moviments catalanistes i els intel·lectuals més coneguts del país van començar a donar suport a les formes trencadores que sorgien en aquest centre de la vila, cosa que contribuí a la seva ràpida expansió en els àmbits nacional i internacional. A més, la burgesia més catalanista i més oberta adquirí les obres que els artistes del moment realitzaven a la Casa Aymat. En aquest context, és comprensible la participació de l’artista més important del segle XX com és Pablo Ruiz Picasso, que va cedir obra seva a partir de la qual es podia crear amb els cànons de la renovada empresa.

 

Paral·lelament a la intensa activitat de la fàbrica santcugatenca, la vila veia com anaven augmentant les activitats expositives dins de diferents tendències i conceptes, com ara Octavi Galcerán i Peguero (Barcelona 1924), que resideix a Sant Cugat des de 1932 i que és tècnic i enginyer per l’Escola Industrial de Terrassa. Encara que és de formació autodidacta, del seu pare, Octavi Galceran i Ferrer (Vilanova i la Geltrú 1875 - 1958), aprengué l’ofici de l’aquarel·la i l’oli. Octavi Galceran i Peguero començà a exposar al poble l’any 1952 i més endavant ho féu a d’altres ciutats del país i de l’estranger. Als anys seixanta a més d’anar pintant, participà en alguns dels moviments artístics i culturals de la ciutat, aportant petits documentals de cinema independent d’aquell moment. Les seves aquarel·les de figuració expressionista, destaquen per la seva transparència i síntesi. Miquel Casajuana i Salabert (Sant Cugat 1934), fou deixeble d’Enric Monjo i ha sigut un dels primers escultors de la ciutat que ha realitzat pràcticament tota la seva obra en terracota. El seu estil és clàssic i exalta els valors mediterranis dins una estètica noucentista. També és digna de menció la seva pintura, de colors i trets fauvistes, lligada a un cert primitivisme en la composició. La figura, els bodegons i els temes religiosos centren la seva obra.

 

ELS ANYS SEIXANTA

 

L’informalisme i l’abstracció es van introduir fermament a Catalunya i van crear inquietud, confusió i contradicció en el món de l’art. Diferents camins posaren en crisis el quadre i el concepte mateix de l’art, la qual cosa va provocar l’aparició de diferents propostes de l’art conceptual, l’arte povera, el pop art...

 

A la vila s’evidencià amb força l’evolució del nivell dels nostres artistes lligats al Casal i a la Casa Aymat. L’art local anava creixent i el poble també, alhora que la pagesia declinava ràpidament, i se seguien rebent fortes onades d’immigrants procedents de diferents contrades de l’Estat espanyol, principalment d’Andalusia. Això provocà el naixement de nous barris i que d’altres es transformessin, sobretot al sector de darrere el Reial Monestir. La vila tenia una indústria molt reduïda, i el treball es trobava en els serveis i en els pocs establiments familiars. Per aquest motiu, els pobles de l’entorn que tenien indústria, com les ciutats tèxtils de Rubí, Sabadell i Terrassa, o la ciutat de Barcelona mateix, es convertiren en les destinacions laborals dels santcugatencs. Aquest va ser el primer creixement important i ràpid, amb canvis evidents que aportaren nous costums i usos i que influïren també en el món de l’art local, així com en la integració lenta del jovent de fora amb la dinàmica incipient i creativa d’aquí. L’any 1960, hi havia al poble 11.884 habitants i, al cap de deu anys, aquesta xifra es duplicà arribant als 20.669 habitants.

 

CASAL PARROQUIAL

 

En aquests moments de canvis i quasi en la dècada dels seixanta, la parròquia de Sant Pere, que ocupa les dependències del Reial Monestir, posà en marxa el Casal Parroquial (antiga casa de can Xandri), que es convertí en la seu de la primera escola d’art. El Casal omplia les necessitats socials que començaven a fer falta al poble. Situat al carrer Santiago Rusiñol, cantonada plaça Quatre Cantons, és a dir, al centre mateix de la vila, l’ensenyament de l’art tornava a tenir continuïtat. La creació del Casal fou un dels fets més importants i transcendentals per a la societat camperola de la vila en aquells anys. El centre es convertí en un espai d’indubtable interès per a la inquietud artística i cultural del jovent. Allà s’hi impartien diferents classes, des de cursets de sardanes fins a temes culinaris, i es convertí en un punt de moviment social de la localitat, durant quasi dues dècades.

 

Durant els anys del final del franquisme, l’església catòlica, amb la seva capa protectora, era molt més permissiva i comprensiva amb tot el moviment social i cultural de renovació d’idees. Això va permetre que succeïssin molts fets que després han format part de la història de la conquesta de les llibertats democràtiques a la nostra ciutat i al nostre país. Les primeres classes d’art del Casal les impartí Grau Garriga. Més endavant, s’hi afegirien Teresa Farrés, Josep Puigdemont i més tard Joan Tortosa, antic alumne de l’escola. Tant Grau Garriga com Teresa Farrés impartien les classes posant en pràctica els coneixements plàstics assimilats a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Aquests van ser els primers pedagogs artístics amb estudis superiors que va tenir la ciutat.

 

D’aquesta primera etapa d’estímuls, destaca sobretot Teresa Farrés. Passaren per les seves classes Pep Codó, Antoni Moreno, Joan Tortosa, Josep Royo, Antoni Gómez, Joan López, Rosa Serra, Carles Delclaux, Pere Pahisa, Miquel Casajuana, Sever Ventós, Miquel Such, Frederic Cabanas, i Josep Canals, entre d’altres aficionats santcugatencs, així com alguns dels treballadors de la casa d’Aymat, tant de la secció de dibuix, com de la secció del tapís. També hi assistiren d’altres persones que més endavant es van dedicar a l’art de la pedra artificial, tècnica inventada pel mestre artesà instal·lat a la nostra ciutat, Antoni Agraz, més conegut com en Matarile.

 

Dels tres professors del centre, cal destacar Josep Grau Garriga (Sant Cugat 1929). Fou el creador amb més repercussió internacional que ha tingut la nostra ciutat. De ben petit, la seva vocació artística es posà de manifest com a dibuixant i pintor. Al llarg de la seva vida, va evolucionar per diferents etapes creatives, passant per l’expressionisme fins a tocar l’informalisme. A més de la seva gran dedicació al camp del tèxtil, realitzà murals al fresc i environments, així com disseny de vidrieres. En el món del tèxtil, destacà pel seu esperit innovador i lliure, que el féu experimentar amb influències dadaistes. A partir dels anys seixanta va tenir molta influència com a pedagog de les generacions joves a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. La seva obra es repartí per molts museus i col·leccions nacionals i internacionals. De Teresa Farrés i Andrés (Sant Cugat 1916) cal dir que es va formar a l’Acadèmia Valls de Barcelona i també a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. L’any 1946 va exposar per primera vegada a la sala capitular del Reial Monestir. Fou la primera dona que impartí classes d’art a la ciutat. Durant molt anys, es dedicà a l’art compaginant la pedagogia amb el món de la il·lustració, sobretot realitzant nadales, que són distribuïdes pels editors a nivell internacional. La seva obra il·lustrava sobretot la figura humana, amb un aire d’espiritualitat molt immers en els conceptes dels mestres del Renaixement. A més de la figura humana, també tractà el paisatge, el retrat i el tema religiós. De Joan Tortosa i Saperas (Sant Cugat 1929) s’ha de remarcar que va dedicar la seva joventut a la pagesia, però les seves inquietuds el van dur al món de l’art i de la cultura i va arribar a ser un expert en la història i els costums locals, a més de destacar com a artista i pedagog, en les classes que feia primer al Casal i després a l’Escola de Belles Arts de Sant Cugat, a més d’altres centres de la comarca. Durant molts anys, també es dedicà a realitzar nadales, i diferents tipus d’il·lustracions. Cal destacar la seva aportació al camp de la investigació històrica i la col·laboració en diferents publicacions. La seva inquietud artística, l’ha dut a conrear diferents estils pictòrics, que van des de l’impressionisme fins a l’abstracte.

 

El Casal també va ser seu d’exposicions dels alumnes de l’Escola d’Art –que ocupaven les golfes de l’edifici–, a més d’exposicions d’altres artistes. Del 18 al 26 de novembre de 1967 es va fer una exposició homenatge a Eugeni Canas que va tenir molta importància pels artistes que hi van participar: Francesc Cabanas Alibau, Josep Grau Garriga, Ernest, Albert Rovira Sumalla, Josep M. Canas, Pep Codó, J. R. Antoni Borràs i Feliu, Salvador Guasch, S. I., Joaquim Ros, Joan Moncada, Antonio Ramon González i Josep Royo. La mostra aportava novetats creatives plenes d’interès i es posava de manifest el canvi conceptual que es començava a desenvolupar aquí. En aquest centre juvenil es produí el primer intent important d’aglutinar les inquietuds renovadores d’un jovent no necessàriament universitari, tot i que molts d’ells procedien de la universitat, ja que als centres d’estudis superiors s’hi respiraven intensament els canvis que es produïen a tot Europa, i això també se sentia a l’àmbit local, en els darrers anys del franquisme.

 

El moviment juvenil artístic de Sant Cugat també intentava motivar el poble vers el món de l’art, tot i que era molt difícil perquè durant aquesta dècada l’Administració local i la gent de la vila ignorava la realitat artística que començava a despuntar. Aquesta actitud no afavoria gaire els canvis artístics locals, però malgrat aquestes condicions poc favorables, els tallers d’artistes continuaven creixent, així com les mostres expositives, tot i que no podien gaudir d’uns beneficis mínims. El treball de creació que es feia a la Fàbrica de Catifes i Tapissos Aymat començava a ser conegut àmpliament. A finals dels anys cinquanta, la primera exhibició pública dels tapissos que es creaven a la manufactura tingué lloc, en un magatzem anomenat el Corral que l’empresa tenia al centre de la vila, al carrer de Sant Magí i que durant uns dies es va convertir en sala d’exposicions. A la Sala Parés de Barcelona, es va exposar també per primera vegada el treball sorgit del moviment tèxtil el novembre de l’any 1961. Els artistes representats en aquella primera exposició eren: Ismael Balanyà, Rafael Benet, Esther Boix, Jordi Curós, Anna Maria Font, Josep Grau Garriga, Josep Guinovart, Dom Joaquim, Jean Lurçat, Jaume Muxart, Joan Josep Tharrats i Josep M. Subirachs.

 

Al llarg dels anys seixanta, es van dur a terme diverses exposicions que mostraven la producció feta a la Casa Aymat, entre les quals cal destacar la de la Galeria Biosca de Madrid (1963), on s’hi afegiren Fornells-Pla, J. M. Garcia-Llort i Rodríguez Cruells. També l’exposició a la II Biennale Internationale de la Tapisserie Moderne, celebrada a Lausana (Suïssa) el 1965, en una primera sortida internacional conjunta. Allà, es donà a conèixer internacionalment l’aportació al món tèxtil que s’estava fent aquí. El reconegut teòric del grup barceloní Dau al Set, Arnau Puig, fou un dels crítics que a principi dels anys seixanta visità l'Escola Catalana de Tapís, quedant entusiasmat del projecte. Com a resultat d’això realitzà una conferència a l'Institut Francès de Barcelona, tot lligant el tapís de d'alt lliç de França fet per Jean Lurçat amb la investigació formal matèrica a Catalunya feta per Grau Garriga. La conferència s’emmarcava dins d’una exposició de tapissos de la Casa Aymat feta al mateix institut.

 

El teixit com a mostra artística sumptuària no va ser pas objecte d’excessiva atenció per part dels estudiosos de l’art, ni aquí ni a l’estranger. Fou a partir d’aquests anys seixanta que un grup d’especialistes en la docència i en la museística tèxtil, impulsaren la creació d’organismes especialitzats com el Centre Internacional d’Estudi dels Teixits Antics (CIETA), amb seu a Lió, França, i fins i tot la creació a casa nostra de museus específicament tèxtils com els de Barcelona i Terrassa. El millor coneixement d’un art que ha acompanyat sempre moments estel·lars de la història de la humanitat i s’ha vinculat als progressos de la tècnica tèxtil i ha permès comprovar que la història del tapís té importants connotacions socials, econòmiques, laborals, i d’estil. Els teixits antics continuen essent avui font d’inspiració constant dels dissenyadors moderns.

 

És important fer un recordatori i una revisió del paper cabdal que el teixit ha assumit com a peça d’art en la història. De fet, la tradició tèxtil és molt llarga, ja que és una tècnica ancestral de l’antiguitat, amb testimonis en la prehistòria europea i de l’Orient Mitjà, amb teixits coptes, egipcis, de les èpoques grega i romana (que otorgaven escassa importància al tèxtil), teixits de Flandes a Lió, de Venècia a Gènova, els teixits hispanoàrabs, l’artesania tèxtil de la Catalunya medieval (per exemple, l’important Tapís de la Creació de Girona, dels segles XI-XII, que encara es pot veure en perfecte estat de conservació a la Catedral d’aquesta ciutat); els grans teixits italians, o la revolució industrial tèxtil que la figura de Jacquard introduí, amb noves tècniques, fins a arribar als no teixits.

 

És a dir, trobem una llista exhaustiva d’exemples que avalen la rica tradició del teixit com a tema artístic conreat des de les més diverses latituds, que ha passat de ser valorat com una activitat artesana a una forma artística, transformant-se en un art major. En aquest sentit, podem afirmar que la gran aportació creativa de Sant Cugat durant tot el segle XX al món de l’art ha estat el tèxtil.

 

TEMPS DE CRISI

 

Aymat com a fàbrica de catifes i tapissos disposava d’uns cent treballadors en les seves diferents seccions de dibuix, tenyit, catifes i tapissos. A partir de 1970, l’empresa començà a patir una manca d’exportació dels seus productes, i es va iniciar una considerable reducció de plantilla. Samaranch, en veure que l’Escola de Tapís començà a decaure cap una davallada econòmica de l’empresa familiar, va crear nuclis sobre l’art del tapís a diferents indrets del país, perquè no volia que els professionals més importants deixessin la tasca que ell va començar. Així envià a Delclaux a Girona, i Royo a Tarragona a les respectives escoles d’art per crear la secció de tapisseria. Era moment per donar a conèixer el que representava l’Escola Catalana del Tapís a d’altres indrets de Catalunya. Delclaux s’instal·là a Girona l’any 1975 i creà la secció de tapissos de l’Escola d’Art, al carrer de la Força, núm. 27. Mentre que Josep Royo ho féu a l’Escola d’Arts i Oficis de Tarragona i muntà el seu estudi en una antiga farinera.

 

Paral·lelament al que passava a la fàbrica, amb Miquel Samaranch com a aglutinador d’artistes i intel·lectuals dins la seva empresa, a la resta de Sant Cugat es va començar a viure un fet que ens marcà com a poble amb sensibilitat artística. Eren moments d’inquietud cultural dins el món local i de compromís dels artistes, que reivindicaven les llibertats democràtiques. En aquest sentit, d’aquella prodigiosa dècada cal destacar la tasca de Samaranch, que va impulsar el món de l’art del segle XX amb el seu transcendental projecte i va ser el primer mecenes artístic que va haver-hi a la ciutat, però com en d’altres casos, la seva tasca ha estat més valorada i recollida a l’exterior.

 

Cal destacar la personalitat de Josep Royo (Barcelona 1945). De ben jove va començar una interessant trajectòria fent la seva primera exposició individual l’any seixanta a la sala de la Caixa de Pensions, situada en el primer pis del carrer Santiago Rusiñol, núm. 52. Aquest creador ha anat aprofundint i experimentant, deixant les referències del natural per endinsar-se en el concepte i les textures en les seves pintures que, en aquells primers anys, eren de paleta austera i expressiva. Parteix del coneixement immediat de l’entorn. La seva pinzellada nerviosa, plena de rigor i de força, s’inspira en artistes com Francesc Cabanas i Alibau, que fou un exemple a seguir per a molts joves d’aquí, o Mallol Suazo. Als seixanta es dedicà a aprendre i començà a trencar amb els conceptes establerts. A més de pintor, ben aviat es convertí en un expert i excel·lent teixidor. Format a la fàbrica, era bon coneixedor de la tècnica del gobelins i un dels puntals de la casa, ja que la majoria de les obres que sorgien d’aquesta manufactura van ser realitzades per ell. La col·laboració amb Joan Miró va ser molt important, i va donar com a resultat el tapís Tarragona, que es va fer a Sant Cugat i que va ser el primer signat conjuntament per Royo i Miró. L’obra posterior feta a la vila i a Tarragona ja va anar signada sempre per ambdós creadors. Royo també va teixir obres d’Antoni Tàpies, Palazuelo, Guinovart, Subirachs, Muxart, Tharrats... Tota l’obra pròpia de Josep Royo, tant de creació personal, com la que va fer en col·laboració amb d’altres artistes, té una gran perfecció tècnica.

 

Altres artesans i artistes del poble que van treballar a la fàbrica van ser Severo Ventós, Carles Delclaux, Pere Cortijos, Xavier Rubio, Paco Minuesa, Carles Vergés, Joaquim Solà... Aquest últim (Barcelona 1955) es formà a l’Escola Massana de Barcelona, i fou un dels últims aprenents de la casa Aymat. A partir dels anys setanta, exposava de manera esporàdica tant obres de tapís com de pintura.

 

Es pot dir que el gran ideòleg del que avui entenem com a Escola Catalana de Tapís va ser Grau Garriga, sense ometre les personalitats de Josep Royo i Carles Delclaux. De fet, ells tres van ser els que van establir els plantejaments teòrics i pràctics d’aquesta renovació tèxtil.

 

Carles Delclaux i Is (Sant Cugat 1951) fou un dels artistes puntals de la manufactura que, com molts d’altres de la nostra ciutat, es va formar a l’Escola Massana de Barcelona. A més de ser un excel·lent pintor, conreà de manera perfecta el tapís. L’any 1970 va començar a treballar al taller de Tapisseries Montmany a Valldoreix a la finca de l’artista Mercè Diogène, qui durant uns quants anys es convertí en mecenes de Delclaux. Sever Ventós i Rivasés (Sant Cugat 1945 - 1970), fill del reconegut Antoni Ventós, també va participar en la secció de catifes i, al mateix temps, fou professor adjunt a les classes del seu pare a l’Escola Massana, on havia cursat els seus estudis. A més de les tècniques tèxtils, va conrear el dibuix, la pintura i el gravat, i obtingué diferents premis. La seva mort prematura, en un accident d’espeleologia, va trencar un esperançador camí artístic. Pere Cortijos i Auladell (Sant Cugat 1951) es formà a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Va ser un dels artistes de la manufactura que també va realitzar diferents exposicions al país i a l’estranger. La seva primera mostra individual la presentà l’any 1973 a la ciutat suïssa de Berna. Paco Minuesa i Valdés (Beas de Segura, Jaén 1955) va estudiar a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Va ser l’últim aprenent que va tenir la fàbrica de tapís. A més del tèxtil, es dedicà a la pintura, a la il·lustració i a la pedagogia, ja que a partir del 1979 creà i dirigí la secció tèxtil de l’Escola de Belles Arts de Sant Cugat. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives i, en els darrers anys, ha conreat pintures dins d’un estil irònic, que recorda en certs aspectes el món de la il·lustració i que li han donat prestigi artístic. Carles Vergés i Lluís (Barcelona 1941), és un artista autodidacta que va començar a treballar a l’empresa el 1954 com a dibuixant de la secció de catifes. Va exposar la seva obra per primera vegada en la col·lectiva del grup GALLM l’any 1960. També va ser un dels activadors del panorama artístic de la ciutat de finals dels anys setanta, quan va establir la seva residència a la ciutat de Vic. La seva obra s’inclou en la línia de l’hiperrealisme amb tocs surrealistes i està elaborada amb gran perfecció tècnica.

 

 

ARTISTES INQUIETS

 

La modernitat començà a incidir en alguns artistes inquiets locals que participaven en tots els petits moviments culturals que es començaven a generar al poble, com ara, els de la casa del cinèfil i pintor Joaquim Viñolas, primer al carrer Villà, núm. 1 i més tard al nou domicili del passeig de Valldoreix, núm. 10, que es va convertir en un important punt de trobada per al jovent del poble amb inquietuds culturals. El seu sogre, Josep Marlet, era bon coneixedor del jazz i del seu món. Aleshores, aquest tipus de música que interessava els joves i els atreia, Josep Marlet la va popularitzar. La seva sogra era Liberata Masoliver, escriptora reconeguda que té nombroses novel·les publicades. Viñolas, primer com a pintor i més tard com a cinèfil amateur de cinema independent, va aconseguir un reconegut prestigi fins ben entrada la dècada dels setanta. Aquella casa del passeig de Valldoreix era un anar i venir de jovent que, a l’aixopluc d’aquesta família, accedia al món de les diferents sensibilitats creatives i d’inquietuds socials.

 

En Joaquim Viñolas i Roig (Barcelona 1926) va conrear l’art d’avantguarda participant en el l’edició de 1956, dels reconeguts Salons d’Octubre de Barcelona, concretament en l’edició IX. Tal com manifesta el crític i historiador Josep Corredor-Matheos, en aquells anys van sorgir els primers informalistes del nostre país, entre els quals cal destacar l’aportació de Joquim Viñolas, el qual dins l’estètica informalista s’obrí cap a l’abstracció, juntament amb Ràfols Casamada, Rodríguez Cruells, Joan Josep Tharrats, Romà Vallès i Vila Plana. En les obres exposades en aquest saló, el santcugatenc d’adopció donava primacia a la matèria. L’extensió de l’informalisme fou tan irresistible que fins i tot pintors que havien seguit fins llavors línies constructives de caràcter geomètric s’endinsaran en aquesta tendència oposada. Viñolas va ser un important referent per a alguns creadors d’aquella primera generació d’artistes. Els seus plantejaments i les seves formes d’entendre i expressar l’art influïren plenament en Pep Codó, Josep Royo i altres creadors sorgits del Casal Parroquial. Després d’abandonar durant força anys la pintura, Viñolas tornà l’any 1990 a la seva activitat creativa, i l’any 1993 realitzà una exposició a la Sala Municipal de la Casa de Cultura de la nostra ciutat, on presentava una obra totalment nova, executada amb aquarel·lats i que s’endinsava en unes arrels informalistes plenes de suggeriments.

 

SANT CUGAT i BARCELONA

 

Si Teresa Farrés i Josep Grau Garriga foren dels primers artistes santcugatencs que van poder estudiar una carrera superior, a partir dels anys seixanta, molts altres santcugatencs realitzaren els seus estudis de batxillerat i superiors a les tres ciutats de l’entorn de la nostra vila: Sabadell, Terrassa i Barcelona. Aquest fet es produïa bàsicament mercès a l’excel·lent comunicació ferroviària. A causa d’aquest desplaçament a les ciutats veïnes, el jovent d’aquí podia estar en contacte amb l’important moviment estudiantil que es produïa a tot Europa; moviment que qüestionava la societat del moment i que, com a joves que no havien conegut cap guerra, es marcaven uns ideals i nous plantejaments humanístics acollint-se a la coneguda frase que els joves del continent es van fer seva: la imaginació al poder. Aquests fets van marcar també el jovent de la nostra ciutat que estava en permanent contacte amb el moviment barceloní i amb tot l’enriquiment que això comportava i que posteriorment va donar els seus fruits en la transició política.

 

ARTESANIA DE PEDRA

 

La producció de la pedra artificial, imitant la pedra natural, va tenir molta importància a la vila. Aquest material l’havia començat a elaborar l’artesà Antoni Agraz, en Matarile, als anys cinquanta, i consistia en una nova tècnica basada en la barreja de ciment, diferents tipus de pols de marbre i arena. Un cop seca aquesta amalgama, es tenyia, amb la qual cosa s’aconsegueix una excel·lent qualitat que imita perfectament la pedra natural. Amb la pedra artificial es podien elaborar peces artístiques, i es crearen una sèrie d’escultures que imitaven principalment l’estil d’art romànic. Una de les primeres obres que Agraz va fer van ser còpies exactes de tots els capitells del Reial Monestir sobre els mateixos originals, amb el sistema de motlle de fang. A partir d’aquí, aquesta novetat artesana permetria moltes possibilitats i s’estendria ràpidament per tot el país. Fins ben entrats els anys vuitanta, gaudí d’enorme importància. A més d’Agraz, dos col·laboradors seus s’establiren pel seu compte, Josep Llunell i Joan Cortina. Més tard ho feren els germans Antonio i Salvador Molina, i Ramon Millet que, juntament amb d’altres artesans, obriren petits tallers familiars al municipi i contribuïren a difondre aquest fet artesanal, que s’estengué ràpidament per Espanya i el sud de França.

 

Ramon Millet i Domènec (Barcelona 1930) ha treballat sempre amb la pedra artificial. Es dedicà també a la restauració, així com a fer rèpliques de pintures al fresc, com són les de l’absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. A més d’això, l’any 1982 va realitzar el monòlit dedicat a Josep Anselm Clavé de la plaça Octavià. Des del 1987 ha estat treballant amb Josep M. Subirachs a l’obra escultòrica del temple de la Sagrada Família de Barcelona.

 

Aquesta artesania que imitava l’art romànic i gòtic i també altres estils artístics, va tenir molta incidència de cara a l’exportació. Aquests tallers constituïren la primera experiència professional de molts artistes santcugatencs en el camp de l’escultura, la qual cosa va propiciar uns anys després la dedicació professional d’aquests artistes al món de l’art, atès que havien après diferents tècniques i formes d’esculpir. Als inicis del nou mil·lenni, encara hi havia tallers a la ciutat i a diferents indrets del país que practicaven aquest procediment artesanal de creació escultòrica, de pedres i d’ornaments amb ciment.

 

Una de les primeres escultures públiques que segons l’estètica d’aquells anys s’instal·là a la ciutat va ser l’escultura de Sant Francesc, de Josep Maria Brull i Pagès (Ascó 1907 - Ripollet 1995) que es va realitzar amb aquesta tècnica i es va ubicar a la plaça del mateix nom l’any 1962. Brull era un escultor d’esperit i de temàtica i d’estil noucentistes. L’evolució de la seva obra tenia una tendència pessebrista, i realitzava les seves escultures, policromades i realistes, amb terra cuita i gres. L’escultor evolucionà cap a una estilització dels volums, amb predomini de línies geomètriques i temes mediterranis, fins a arribar a una síntesi simplificada que excloïa totalment el detall, tal com es pot observar en l’escultura esmentada anteriorment. Josep M. Brull va ser alumne de Vila Arrufat i, posteriorment, exercí de professor de l’Escola Industrial de la ciutat de Sabadell durant més de trenta anys.

 

EL PRIMER GRUP

 

En aquests temps de canvis, l’enquadernador Eugeni Canas i Auladell, va fer del seu taller situat al núm. 11 del carrer Gorina també un altre lloc de trobada cultural, per on va passar-hi un bon grup del jovent inquiet del moment. Ell havia estat president del Casal Parroquial i un home molt motivat per la cultura i les tradicions de la vila. A més del seu treball professional d’enquadernador artesà, va dedicar el seu temps a convertir el seu taller en un lloc de tertúlies culturals i artístiques. Aquesta casa fou la seu del primer grup artístic de la ciutat GALLM (Grup Arts, Lletres, Música) en el qual hi van participar els germans Ricard i Paco Soler, Josep Royo, Pep Codó, Josep Canas, Eugeni Canas, –fills de l’enquadernador– i Joan Tortosa. Una part del taller d’enquadernació es destinà a incentivar la creació espiritual de tot el jovent, des de diverses facetes: pintura, escultura o música. A part dels membres del grup, altres joves es van anar afegint a l’engrescador moviment que naixia en aquell cèntric indret. En Pep Codó i Massana (Sant Cugat 1946) fou un dels tertuliants assidus del grup GALLM. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona. Des de 1963 ençà, ha realitzat diverses exposicions individuals i col·lectives a diferents indrets del país i a l’estranger. Hi ha obra seva a molts espais públics: als jardins del Monestir hi ha el monòlit dedicat al poeta Gabriel Ferrater; un baix relleu a l’edifici de correus de la rambla Can Móra, i els caps de grans dimensions situats a la plaça del Centre Cultural, que és la seva obra pública més important a la ciutat. Gairebé tota la producció escultòrica de Codó està realitzada amb materials nobles: pedra, marbre, bronze... Estilísticament la seva obra evidencia la influència de l’art primitiu, a través d’una simplificació de la figuració sintetitzada amb gran pulcritud. Les formes d’animals i persones centren la seva preocupació plàstica. Eugeni Canas i Bozzo (Sant Cugat 1944 - 1966) fou un altre membre del grup, mort prematurament en un accident. Després de dedicar-se a l’escultura, la pintura i també al dibuix, a través d’una línia expressionista d’acusada personalitat, realitzà un tipus d’escultura molt estilitzada, en què es pot percebre, en certes ocasions, la influència de Picasso i també de Pau Gargallo.

 

Maria Teresa Codina (Biarritz 1926), filla de pares catalans, estudià a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i a la ciutat de París. Va ser deixeble d’André Lothe i Marie d’Orval, entre d’altres. A París es va familiaritzar amb l’art primitiu. Estudià en aquell país fins l’any seixanta, quan definitivament s’instal·là a Catalunya on establí la seva casa taller a la nostra ciutat el 1963. L’any 1958 va realitzar la seva primera exposició d’obra tèxtil, i l’any 1967 participà a la IIIa. Biennale Internationale de la Tapisserie, que va tenir lloc a Laussane, Suïssa. A més de la seva recerca en el camp tridimensional del teixit, els anys seixanta va col·laborar amb l’equip dels arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay. Codina s’endinsà en l’anàlisi dels materials tèxtils i va descobrir nous llenguatges, centrats en la recerca espacial i en els jocs de llum per transparències i emprant gran diversitat de materials en el seu estat pur. L’any 1970 realitzà l’obra Ocell Lligat en homenatge a Catalunya. Va ser una de les dones més destacades del món tèxtil, pels seus muntatges en què desenvolupà tota la força expressiva dels teixits, amb una transcendència tridimensional, de concepte escultòric. A les seves obres espacials, hi incorporà tot tipus de teles, arpilleres, fils, fibres de jute, filferro, canyes... La seva obra es troba en importants col·leccions d’art nacionals i internacionals, així com en destacats museus.

 

ESCOLA INTERNACIONAL DE PINTURA MURAL CONTEMPORÀNIA

 

Un altre fet de repercussió internacional, que en la segona meitat del segle XX marcà aquesta ciutat com a centre d’art, fou l’Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat, que es va fundar el 1962 al claustre del Reial Monestir.

 

En Miquel Farré i Albagés (Barcelona 1901 - 1978) fou catedràtic de Procediments Pictòrics a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i fundador d’aquesta nova escola a les dependències del claustre. Miquel Farré es va fixar en la nostra ciutat arran de la seva visita a l’Exposició Nacional de Pintura de Madrid, on hi havia una sala dedicada a Josep M. Sert (Barcelona 1874 - 1945). Li van oferir participar-hi i, en un principi, va rebutjar la proposta, però després va acceptar-hi per poder realitzar in situ diverses obres murals. En tornar a Barcelona, començà a plantejar-se amb Josep M. Garrut, també professor de l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, la possibilitat d’obrir una escola dedicada a aquesta tècnica artística ja que podia afavorir la relació entre l’artista i la societat, que era una de les preocupacions constants dels creadors d’aquells anys. Si la implicació social de l’artista el va fer participar en el món de la ceràmica o del tapís, la pintura pública de grans dimensions també havia de ser vehicle d’aquesta aproximació.

 

Engrescats amb la idea, van instar la Diputació Provincial de Barcelona perquè subvencionés el centre. Mossèn Antoni Griera, que regentava la seu del Monestir i que també era company acadèmic de Farré i de Garrut a Belles Arts, va oferir unes dependències de grans possibilitats, que estaven situades al claustre del Monestir, per a dur-hi a terme la tècnica de la pintura mural. En aquells moments, les dependències estaven en un estat lamentable i ruïnós, però malgrat tot, la primavera del 1962 es posà en marxa a Sant Cugat i a Espanya aquest nou fet creatiu en les ensenyances artístiques. Es va considerar que les ales nord i est, d’amples parets, eren idònies per a la pràctica de la pintura mural i es va procedir a l’arranjament de la teulada dels espais que s’havien d’utilitzar, per tal d’evitar humitats que poguessin malmetre les pintures o el mur. De passada, s’evitava la degradació que afectava els murs nord i est del monument.

 

El claustre es convertí en un lloc de descans i de meditació, i durant els mesos de juny i juliol de l’any 1962 s’hi va donar el primer curs de pintura mural. En les tres primeres etapes, la majoria d’assistents eren del poble i gairebé tots havien passat per la fàbrica Aymat, cosa que es deduïa per la qualitat de les pintures murals, d’una clara definició i concepte de tapís. Els cursets duraven gairebé dos mesos, de finals de maig fins al juliol. Després es feia el curset de tardor, entre els mesos d’octubre i novembre, que era més curt i tenia la intenció de comprovar el resultat de l’obra acabada, estudiar-ne els possibles errors i èxits. Era un complement al curset d’estiu.

 

El professorat estava constituït per Miquel Farré, que era el director i tècnic de pintura mural i especialment del fresc i un dels coneixedors més experts d’Europa d’aquest procediment. Els pintors Joan Montcada i Planas, Llorenç Alier i Ochoa i Oriol Balmes, professors adscrits a la direcció; Josep M. Garrut i Romà, com a secretari de l’Escola i professor d’Història de Pintura Mural; Miquel Cuadras i Miquel Cabanas i Alibau, com a mestres de taller; mossèn Antoni Griera com a professor d’art litúrgic, que era la mateixa assignatura que també ensenyava a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, i el mestre en restauració Josep M. Xarrié i Torta, responsable de l’ensenyament de les tècniques de transport de les pintures al fresc. Anys més tard, Xarrié es convertiria en el director del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, amb seu a Sant Cugat.

 

L’èxit que assolí l’escola fou una autèntica sorpresa i, durant el tercer curs, hi hagué una demanda de sol·licitud de places tan gran que provocà la limitació de la capacitat d’accés. Al quart curs hi havia seixanta alumnes inscrits, un nombre excessiu i per això els alumnes havien de sol·licitar plaça dos o tres anys per endavant. Anys després, els alumnes catalans eren una minoria i la majoria d’alumnes provenien de diferents escoles d’art d’Espanya, alguns de la resta d’Europa i d’Amèrica, també algun nord-africà, japonès i xinès, ja que es tractava de l’única escola d’aquestes característiques que existia a Europa. L’èxit fou aclaparador i entusiasta l’experiència, potser hi contribuí el context de les parets del Monestir de Sant Cugat, el jardí del Claustre romànic, les tardes de sol i d’ocells, conjugant una simfonia poètica difícil d’igualar ­­–tal com diu Josep M. Garrut–, quan afirmaven els alumnes que havien après més en un parell de mesos que en un curs sencer. Cal dir que els alumnes gaudien de llibertat d’acció i creació.

 

Un fet important és que, a més del contingut engrescador de les pràctiques, també es realitzaven sortides a Barcelona i rodalies per conèixer murals realitzats amb aquesta tècnica. Al llarg dels anys, nombrosos artistes van passar per aquesta escola: Rafael Bartolozzi, Arranz-Bravo, Carbó Weghtol, Rosa Maria Pujol, Avellana, Llimós, Frederic Cabanas, Teresa Llàcer, Joan Tortosa, Miquel Casajuana, Maria Peña, Josep Canals i una llarga llista de creadors, que avui són reconeguts dins el món de la plàstica. Des d’un principi, aquest centre va estar obert també als aficionats locals, cosa que oferia tot un seguit de possibilitats d’expansió a la plàstica del poble. L’any 1978 va morir el director de l’escola, i Josep M. Garrut passà a ocupar el seu lloc. És a partir d’aquest moment que l’escola passa a dir-se Escola Internacional de Pintura Mural Miquel Farré, en record del seu fundador i director. Després de vint-i-dos anys de realitzar una important tasca pedagògica de manera ininterrompuda, l’escola es clausurà l’any 1985 per manca de local idoni. A més, les seves dependències van ser ocupades parcialment per la Universitat Autònoma de Barcelona a partir de l’any 1968, i a partir de l’any 1981, pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, que passà a ocupar les instal·lacions que encara utilitzava l’escola. Els anys noranta, hi hagueren alguns intents de reobrir-la, tot i que no va prosperar cap acció en aquest sentit.

 

CONCEPTE DE L’ESCOLA

 

En un dels opuscles de l’escola, es fa referència al futur de la Pintura Mural i s’hi indica que l’escola comença amb el desig d’orientar l’artista en la seva formació, responent plenament a una de les necessitats més vitals i peremptòries del nostre temps: la del pas de l’individual al col·lectiu que és el que en el camp de les arts plàstiques representa el trànsit de la pintura de cavallet, destinada en general al col·leccionisme privat, a la pintura mural, la funció de la qual es dirigeix a sectors més amplis i oberts de la col·lectivitat. L’Escola de Pintura Mural de Sant Cugat no es proposa una altra cosa que contribuir en la mesura de les seves possibilitats, a la incorporació de l’art a les tasques més apressants de l’època. Amb això ve a omplir el buit que deixen les escoles de belles arts oficials establertes, que tenen oblidada l’assignatura d’ampliació d’especialitat, potser per no poder oferir als alumnes àmplies superfícies murals, com les que ens ofereix el noble i prestigiós recinte on es troba aquesta escola.

 

Els dos fets de transcendència internacional en el món de l’art que tenen lloc a la ciutat en el segle XX, són l’Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània i la Casa Aymat, mercès a la inquietud de Miquel Farré i de Miquel Samaranch, que són els responsables respectius d’aquestes dues institucions respectivament. Ambdós tenien molt clar que havien d’apropar els intel·lectuals del moment a aquests centres i, en aquest sentit, van difondre el fet creatiu que es produïa a la ciutat a l’àmbit estatal, fent passar per cada centre els intel·lectuals més destacats del país. Aquest esdeveniment va contribuir a donar a conèixer la vila com a centre d’activitat artística, cosa que estimulà molts joves santcugatencs i consolidà les bases per a la seva futura dedicació professional en el camp de la plàstica.

 

Dos alumnes destacats d’aquesta escola foren Arranz-Bravo (Barcelona 1941) i Rafael Bartolozzi (Pamplona 1943), que van formar un grup artístic operatiu entre la dècada dels setanta i els vuitanta. La unió d’ambdós artistes era més estratègica que plàstica, ja que cada un conservava la facultat de pintar i exposar individualment, sense prejudici de les mostres col·lectives fetes sota el títol Arranz-Bravo i Bartolozzi. El fet que hi haguessin punts de contacte, concomitàncies, influències i intermitències mútues era inevitable. Arranz-Bravo també va cursar estudis a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El seu estil, molt pop en un principi, evolucionà lentament cap una neofiguració, més en la línia amb els últims corrents estètics de finals del segle XX.

 

SALA CLUB MUNTANYENC

 

La Sala del Club Muntanyenc, amb seu a la plaça d’Octavià, núm. 1, de l’edifici de Cal Boter Negre, va ser la més sol·licitada per a realitzar-hi exposicions per la seva centralitat. Fins ben entrats els anys 80, van passar per aquella sala els artistes més inquiets i s’hi creà un ambient molt engrescador. El mateix Antoni Tàpies vinculat a l’Escola Catalana del Tapís, s’hi havia desplaçat més d’una vegada per veure les exposicions. El poeta Gabriel Ferrater (Reus 1922 - Sant Cugat 1972) també era un visitant habitual, juntament amb altres joves inquiets per la cultura, com el santcugatenc Ramon Barnils (Sant Cugat 1940 - Reus 2000), reconegut periodista i escriptor que en els articles al Correo Catalán feu la crítica d’alguna de les mostres.

 

LA FLORESTA

 

Durant els anys seixanta s’instal·laren al barri de la Floresta els primers hippies, intel·lectuals i artistes, perquè era un lloc al bell mig de la serra de Collserola que gaudia d’una situació una mica anàrquica i perquè allà hi havia la possibilitat de llogar o adquirir un habitatge a preus més assequibles. A més, per la singularitat del terreny i la distribució de l’habitatge, cadascú podia anar a la seva. Molts joves vivien a la Floresta durant l’hivern i, a l’estiu, se n’anaven a l’illa d’Eivissa, que es va convertir en un símbol de llibertat juvenils de tota aquesta època.

 

El jovent no havia conegut ni la Guerra Mundial ni la Guerra Civil espanyola, però sabia que una dictadura no era el terreny més adient per a desenvolupar-hi idees i propostes de progrés. A més, a França esclatà el maig del 68 amb la manifestació d’una nova generació que mostrava una manera diferent d’entendre la societat, que aquí va traduir-se en una demanda de les llibertats democràtiques. La Floresta va ser un punt i a part en el món de l’art i la creativitat des dels inicis dels anys cinquanta, ja que era un indret escollit per alguns escriptors i poetes que se sentien motivats pel seus entorns tranquils i reposats. D’allí sorgiren propostes alternatives i manifestacions que es van consolidar, de tal manera que a inicis del nou mil·lenni, aquest indret continuva essent lloc de residència d’intel·lectuals i d’artistes.

 

Gràcies al pare Miquel, del Casal de la Floresta (antic casino), i al pare Lluís Caparrós del Casal de Sant Cugat, naixia en aquests dos indrets l’estímul perquè els joves inconformistes i sempre inquiets hi poguessin desenvolupar tot un món de coneixements. Se’ls obrien noves possibilitats i descobrien la música dels Beatles, la Nova Cançó Catalana, els cinefòrums, les lluites sindicals i molts d’altres aspectes de la vida social que contribuïren a la seva formació. En aquells moments, a les darreries del franquisme i sota l’esguard de l’Església, a través dels dos casals, es va contribuir a la renovació de moltes idees i es va donar a conèixer l’esperit democràtic al jovent. Van ser molt importants les xerrades que es feien als casals, que en molts casos eren a càrrec de destacats intel·lectuals, així com tot tipus d’activitats artístiques. No oblidem que a les classes d’art del Casal de Sant Cugat s’hi van arribar a inscriure una cinquantena d’alumnes, un fet destacable si es té en compte el nombre d’habitants que aleshores tenia la població.

 

Vist des de la perspectiva del nou segle, ens adonem que el moviment que es va generar en aquells anys seixanta i setanta, va ser molt important arreu, i també al nostre poble. Hi havia moltes ganes de fer coses, tot i que gairebé sempre eren només una o dues persones les que tiraven endavant les iniciatives, però tot plegat va tenir una enorme transcendència per al futur artístic de la vila.

 

CONCURS DE PINTURA RÀPIDA

 

Dins les activitats que es desenvolupaven en el Casal l’any 1967, i com a integrants del grup de joves que duia a terme una intensa activitat d’estimulació del jovent, els promotors d’activitats santcugatenques Ramon Pros i Josep Canals, van organitzar el primer Concurs de Pintura Ràpida. Era una manera d’incentivar la dèria creativa del poble, en les dates de Festa Major, per fer sortir la pintura al carrer; d’aquesta manera, la zona dels voltants del Monestir es convertia en un dia a l’any en tota una festa pictòrica.

 

Ramon Pros ha estat un important estimulador durant tota la seva vida d’inquietuds socials i, en aquests anys, va promocionar força els moviments artístics. Es diu del concurs, en el butlletí núm. 9 del mes d’octubre de 1975 d’Amics de Sant Cugat: aquest concurs fa néixer el Grup d’Art, grup totalment independent de promoció de l’art que a efectes legals, va pertànyer al Club Muntanyenc com a una secció d’art, a fi de poder tirar endavant el I Concurs de Pintura Ràpida. El grup es transformà en un altre grup, Set i Tantes, però el fet que el Club Muntanyenc obligués els artistes a fer-se socis de l’entitat, va fer que desaparegués, perquè els artistes no volien veure’s obligats a pertànyer-hi, i durant un any no es va celebrar aquest concurs. Posteriorment, el concurs fou recollit per l’entitat Estudi d’Art. En els anys vuitanta va passar a dependre directament de l’Ajuntament de la ciutat, i aleshores se li va donar el nom de Concurs de Pintura Ràpida Francesc Cabanas i Alibau, en memòria de l’important pintor local. L’any 1969, Set i Tantes era la secció d’art del Club Muntanyenc, que en aquell any celebrava el seu vint-i-cinquè aniversari. Amb aquest motiu del 24 de desembre de 1969 al 6 de gener de 1970 es mostrà a la sala d’exposicions del Club la Segona Exposició Col·lectiva d’Artistes Locals que, com es diu al catàleg: Per segona vegada, presentem una exposició col·lectiva d’artistes locals en el que va d’any, amb un major nombre de participants que reflecteix la gran afició per l’art que hi ha en la nostra vila. Aquesta vegada en comptem vint-i-quatre. Aquests artistes eren Pep Codó, Josep Royo, Francesc Julià, Teresa Farrés, Antoni Ventós, Estrella Cardona, Andreu Riba, Miquel Cabanas, Joan Llamas, Josep Alcázar, Francesc Cabanas, Carles Vergés, Serrasanta, Antoni Cueto del Río, Pere Cortijos, Loreto Cantacorps, Sever Ventós, Joan Tortosa, Josep Canals, Carles Delclaux, Manel Felez, Josep Gutiérrez, Francesc Colomer i Carles Carretero.  

 

Diferents tendències es mostraven a les exposicions locals i el contrast es feia evident entre els professionals i els amateurs. Comencen a ser reconeguts artistes com Pere Marra i Datzira (Castellar del Vallès 1920 - Sant Cugat 1973), pintor, dibuixant i il·lustrador, que va començar a exposar als anys cinquanta. L’any 1951 presentà, amb notable èxit, una mostra d’aquarel·la a les Galeries Syra i a Selecciones Jaimes de Barcelona, que el donaren a conèixer a la Ciutat Comtal. La seva obra de clara influència cubista, es va centrar sobretot en el paisatge. Antonio Leonardo i Platón (Matapozuelos, Valladolid 1943), és escultor, orfebre i director teatral. L’any 1965 una vegada establert a la nostra vila creà el seu propi taller de joier i orfebre. Ha realitzat nombroses exposicions col·lectives i algunes individuals. La seva obra escultòrica creada en materials nobles, s’emmarca dins d’una línia experimental abstracta. Posteriorment, fou catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva escultura en ferro recorda les ancestrals eines del camp. Josep Serrasanta (Buenos Aires 1916 - Barcelona 1998) va ser un dels artistes figuratius que des del seu estudi de Valldoreix, on va venir a residir el 1968, realitzà una important producció pictòrica. Cal destacar la trajectòria muralista de la qual es conserven les tres cúpules de la catedral de Lleida, així com l’església de Sant Pere de la mateixa ciutat, realitzades el 1952. També en pintura va desenvolupar obra religiosa a Terrassa, a Sabadell i a Castelldefels. Format a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, va ser deixeble de Sebastià M. De Plaja Coll, i es va interessar vivament per l’obra de Francesc Gimeno. Va conrear el paisatge, la figura i el bodegó. La seva pintura figurativa es caracteriza per una invariable vocació colorista i de pinzellada directa d’empastats generosos. Joaquim Chancho i Cabré (Riudoms, Tarragona 1943) es formà a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on més tard exercí com a professor. Des de 1969 viu a la Floresta. La seva pintura està basada en un llenguatge lineal abstracte, ple de cal·ligrafies automàtiques i ritmes sígnics, arrelada en l’abstracció que defensa els valors particulars de la composició, de l’espai del quadre, de les relacions tonals, i de la intensitat del color, de la seva lluminositat i vibració. Conviden a una visió senzilla i poètica, alhora que demanen una contemplació lenta, que permeti abastar la dimensió real de la veritat pictòrica. La seva obra personal li ha valgut un ampli reconeixement, tant nacional com internacional, figurant obres seves a diferents museus. És un dels artistes d’avantguarda més importants de la plàstica catalana.

 

D’altres artistes comencen a exposar, com Josep Lluís Marin i Mercader (Ahillones, Badajoz 1942), que des dels anys seixanta viu a la vila. Va ser pintor autodidacta i va rebre la influència de personatges rellevants com Kandinsky. El 1965 començà a exposar públicament la seva obra. Antoni Solivelles i Andreu (Sant Cugat 1939). Participà a l’Estudi d’Art, i als anys noranta va obrir un estudi al carrer Orient, núm. 22 on es dedicà a la pedagogia artística. La seva pintura, dins els cànons de la figuració objectiva, se centra sobretot en el paisatge urbà i en temes del Monestir de Sant Cugat, amb clara tendència fauvista-expressionista.

 

ELS ANYS SETANTA

 

En aquesta dècada, al nostre poble, es va caracteritzar per la major informació en tots els àmbits, i tot i la complexitat d’aquests anys, la situació era de començament de l’arrelada del món de l’art en una minoria culta. Eren temps de l’art conceptual, d’experimentació, de trangressió plàstica i social. Ciutats de fora de Barcelona com Sabadell, Terrassa, Granollers, ofereixen manifestacions d’arte povera, hapennings, fluxus, land art, ... Alguns dels artistes joves que participaren en els nous moviments es deixaren veure en tertúlies santcugatenques, sobretot, a la Floresta. Era moment de canvis de concepte per l’art i per la societat. L’art conceptual agafà força entrant alguns dels nostres artistes en aquest moviment aglutinador dels esperits més progressistes dels nous temps. La transformació de Sant Cugat aquests anys es féu evident a simple vista, ja que les construccions petites i unifamiliars es convertiren en alts edificis de pisos. Els camps de conreu van sofrir un abandonament ràpid i progressiu que portà com a conseqüència la pràctica desaparició de la pagesia. Les noves generacions ja no treballaven al camp, i el Celler Cooperatiu entrà en una fase de desús progressiu. La desaparició de vinyes, camps i horts vingué donada per l’important increment de població urbana, que provocà l’edificació constant que ja no va aturar-se en tota la resta del segle.

 

En aquests anys 70 es va animar força el panorama cultural, i és així com van començar a realitzar-se exposicions cada cop més importants, xerrades i altres actes de caràcter artístic a l’entitat Estudi d’Art. Posteriorment, l’any 1974, s’integrà a l’associació creada feia poc d’Amics de Sant Cugat, per ser una secció artística d’aquesta entitat. Durant més d’una dècada, l’entitat com a secció d’Amics, va desenvolupar una activa vida artístico-cultural en aquesta seu, que va animar i aglutinar els artistes de la vila, amb exposicions, conferències, l’edició d’un butlletí..., fet que propicià un important cultiu de noves vocacions artístiques. Aquest petit pis del carrer Santiago Rusiñol fou un activador social per aquest poble que a finals d’aquesta dècada tenia trenta mil set-centes persones.

 

LA REVISTA ESTUDI D’ART

 

Els anys 1972 i 1974, es va crear un anuari que portava per títol Estudi d’Art, que es va difondre àmpliament en cercles artístics i culturals del país. El seu contingut era un recull dels fets més destacats l’art de la vila. En aquestes primeres publicacions artístiques, es feia un repàs de les inquietuds del moment. La primera revista va sortir l’any 1972 i recollia l’activitat de l’any 1971 i 1972 amb articles que parlaven del passat artístic de la ciutat, l’Escola de Pintura Mural, l’art romànic, l’Escola d’Art, el grup Set i Tantes, l’obra de Grau Garriga, entre altres articles de diferents autors. La segona es va publicar l’any 1974 i també recollia temes d’actualitat, sobretot els que feien referència a l’aspecte cultural de la vila. Trobem articles que ens parlen del vint-i-cinquè aniversari de l’Agrupació Teatral Maragall, de la segona mostra poètica, de la Biblioteca Pública, del VI Concurs de Pintura Ràpida, de les sales d’art... entre d’altres, escrits per artistes locals o bé que tenien alguna relació amb aquesta ciutat.

 

En aquests anys, el Club Muntanyenc adquirí una casa al núm. 5 de la plaça de Barcelona, on es mantingué com a sala d’exposicions de la nova seu d’una forma polivalent, tot realitzant-hi exposicions de manera més esporàdica, perquè ja començaven a proliferar els espais expositius a la ciutat. Fou durant aquests anys setanta que les exposicions que es veuen a la ciutat comencen a adquirir un caràcter regular. El mes de novembre de 1973, la sala d’exposicions de la nova seu, mostrava l’obra de tres pintors: Joaquim Viñolas, Paco Minuesa i Albert de Pablo. Aquest últim, en aquell temps, a més d’estudiar arquitectura s’interessava per les arts plàstiques i realitzava fins i tot decorats per a l’Agrupació Teatral Maragall de la localitat. El mes de desembre del mateix any, es pogué veure també en aquesta sala una exposició de Joaquim Viñolas, Paco Minuesa, dels germans Albert i Xavier de Pablo i Ramon Grau i Soldevila. Ramon Grau Soldevila (Sant Cugat 1957) fou alumne del seu oncle Grau Garriga, fent la seva primera exposició l’any 1973, i un parell d’anys més tard, participà en l’exposició col·lectiva de Tapiz Español Contemporáneo y Experiencias Textiles, organitzada pel Museu Tèxtil de Terrassa. Després d’haver passat pel món de l’art durant un període més aviat breu, Grau Soldevila, es convertiria en un destacat home dels mitjans de comunicació local, en crear l’emissora local de ràdio, revistes d’opinió, entre d’altres mitjans al llarg de la dècada dels vuitanta i noranta. Entre aquestes publicacions, destaquen el Tot Sant Cugat i el Diari de Sant Cugat

 

El moviment que hi havia en aquells moments i la importància que tenia el tèxtil a casa nostra es posà de manifest amb la citada Exposición del Tapiz Español Contemporáneo y Experiencias Textiles del 1975, que del 26 de juny al 31 de juliol, que va tenir lloc al Museu de Terrassa i en què hi van participar alguns santcugatencs, com M. Teresa Codina, Pere Cortijos, Cecile Dedieu, Carles Delclaux, Josep Grau Garriga, Ramon Grau Soldevila, Laercio...

 

La vila seguí rebent artistes d’indubtable qualitat. L’escultora Elisa Arimany (Sant Vicenç de Castellet 1933) és ceramista-escultora, viu a Cerdanyola i ha realitzat una obra plena de color i força expressiva, comptant amb molta obra pública, tant al país com a l’estranger. A Sant Cugat hi féu l’enrajolat de ceràmica a la plaça del Rei, que s’apartava força dels cànons de l’obra que habitualment realitzava aquesta escultora. Actualment aquest enrajolat ja no existeix perquè malauradament s’ha destruït en fer la remodelació de la plaça l’any 2001. El bust del Rei Joan Carles I que també hi era situat, era obra de Charles Henry Collet Colomb (Onex, Suïssa 1902 - Barcelona 1985). Cisellador i escultor, va venir a Barcelona l’any 1923 i després de treballar en orfebreria al taller Corberó amb Francesc d’A. Galí i Ramon Sunyer, i amb els decoradors Jaume Busquets i Santiago Olano, el 1927 va celebrar una exposició de figures de metall a la Sala Parés de Barcelona. Va prendre part en l’Exposició Universal de Barcelona el 1929 i fou nomenat professor de l’Escola Massana d’aquesta ciutat, tasca que va desenvolupar fins els anys 80. Participà en nombroses exposicions. L’últim ajuntament franquista, el que conduïria a la transició política, va fer l’encàrrec d’aquest bust a aquest destacat escultor, d’estil expressionista, una vegada restaurada la monarquia a l’Estat espanyol.

 

Fou aleshores que a començà a destacar Ferran Martí (Sabadell 1943), pintor de tendència impressionista, que va estudiar a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona, fins que s’establí el 1971 al poble. El color és un dels factors més atractius de l’obra d’aquest pintor. Celebrà la seva primera exposició individual a la Sala del Club Muntanyenc de la vila el novembre de 1971. L’any 1983 obrí el seu espai d’art on s’hi exposa permanentment obra del mateix pintor i on, esporàdicament, també s’hi exposa obra d’altres artistes. L’estudi, que ell mateix encara dirigeix i que porta el seu propi nom, estava situat primerament al carrer Xerric traslladant-se el 1991 al carrer Gorina núm. 8. També destacà Ramon Pujol Boira, (Barcelona 1949), que durant aquesta dècada tenia el seu estudi i residència a la nostra ciutat, on hi va realitzar exposicions individuals i col·lectives. Ha exercit de pintor i dibuixant, i també ha fet treballs de ceràmica. Com a pintor, ha creat una obra de concepte figuratiu de cromatisme auster i de dibuix concís, aliè a tota descripció naturalista.

 

TALLERS DE CAN MONTMANY

 

Mercè Diogène i Guilera (Perpinyà 1922) fundà el Taller de Tapisseries Can Montmany l’any 1975, situat a Valldoreix, a la masia del mateix nom, on l’artista hi viu i treballa des del 1970. La formació acadèmica la va rebre als tallers de grans artistes com Manolo Hugué. Diogène, amb més de dues-centes obres tèxtils, entre les quals cal destacar el tapís Picasso que es troba a la Llibreria Blanquerna de Madrid i el tapís de 55 m2 de l’emissora radiofònica Catalunya Ràdio de Barcelona, ha conreat les tècniques artístiques del tapís, gravat i pintura que estilísticament bevien de les fonts de l’impressionisme i del postimpressionisme. Té obres en destacats museus i ha exposat internacionalment. La Generalitat de Catalunya li atorgà l’any 1998 la Creu de Sant Jordi, màxima distinció del govern català. Als tallers sota la seva empenta participaren artistes del nivell de Carles Delclaux, com a principal creador, a més de Cécile Dedieu (Toulouse 1956) alumne de Carles Delclaux i una de les inicadores d’aquests tallers, Marta Comella, Marta Balust, Xavier Rubio (Terrassa 1954). Aquest últim estudià a l’Escola Massana de Barcelona, i fou un dels últims aprenents de la casa Aymat. A Can Montmany s’hi impartien també classes a disminuïts psíquics que, a través del treball manual, desenvoluparen un procés d’aprenentatge de tapisseria. Tino Rubio (Guadalajara 1953) s’instal·là el 1970 a viure a la vila per aprenendre la tècnica del tapís a l’Escola d’Art de Sant Cugat, i practicant als tallers de Can Montmany. Ha conreat la pintura i la fotografia i n’ha fet diferents exposicions a la ciutat.

 

ELS PIONERS DE LA FOTOGRAFIA

 

És indiscutible que els que començaren a fer fotografia artística a casa nostra foren Joan Cabanas primer fotògraf i el seu fill Carles Cabanas i Rosell que, ha exercit de fotògraf documental de temes locals (la Casa Aymat, l’Escola Internacional de Pintura Mural, artistes locals... entre d’altres). Així, a més de donar-nos constància de la transformació de la vila, ha realitzat obra una obra personal minimalista. Joan Llamas (Sant Cugat 1940), que s’expressa expressa dibuixant dins d’un estil surrealista, també s’ha dedicat professionalment a la fotografia.

 

Els setanta seguien sent anys en què artistes visuals de diferents tendències escollien el poble per viure. És el cas de Rudolf Hässler (Interlaken, Suïsa 1927 - Sant Cugat 1999), que fou un dels professionals més destacats que van venir aquí. Tingué una formació europea amb dues etapes ben definides: la primera coincideix amb la seva estada a Cuba, dels anys heroics de la revolució; la segona es correspon amb l’estada a Catalunya, des que l’any setanta va arribar a la nostra ciutat, a la pedania de Valldoreix. Va començar a gravar a l’illa de Cuba, on hi va arribar portat pel seu esperit aventurer i on va ser nomenat director del programa d’Artesania de la Nova Cuba de Fidel Castro. La seva obra de pintura i gravat eren d’una extraordinària virtuosoïtat i minuciositat de treball. Es tracta d’una introducció a la realitat, però tan fictícia que sembla autèntica i vertadera. Reiventà en cada obra la realitat, per fer-la creïble en la seva fantàstica precisió. El realisme de la fotografia documental per ell fou reinvenció amb la reacció a través del gravat o les pintures amb una realitat pictòrica que s’acosta a la realitat que ens pot transmetre la fotografia. És considerat un dels bons artistes realistes que va tenir el país. Xavier Costa (Chantal, Lugo 1945) és un escultor que va venir a viure a Sant Cugat l’any 1973, en què començà a exposar de forma regular. Els treballs, que ha fet amb materials nobles, es basen en la investigació del cos femení, dins d’un concepte de síntesi de la figuració. L’any 1994 instal·là una obra seva al Parc Central, un monument al cinquantè aniversari del Club Muntanyenc. Angela Merayo (Ponferrada 1939) és una altra de les artistes que escollí la ciutat per venir-hi a viure. Formada a l’Escola Massana, va dur a terme la seva primera exposició individual l’any 1983 a la sala de La Caixa de la nostra ciutat. Les seves obres dels anys setanta eren realitzades amb matèria mixta damunt paper i partien d’una figuració que als anys vuitanta es transformà en una al·lusió a monuments megalítics peninsulars a base d’àmplies taques de color. Un altre artista que vingué aquí fou Joan Beltrán i Bofill (Badalona 1934). Va estudiar a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i a la Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Realitza una pintura figurativa que sovint representa la dona en solitària intimitat, a més d’altres temes quotidians.

 

ESTUDI D’ART

 

Va ser l’any 1972, després que no prosperés l’intent de mantenir una entitat artística, que Josep Canals va crear una entitat totalment nova, Estudi d’Art, per tal d’animar definitivament el panorama plàstic de la vila. Jaume Sàbat, reconegut pastisser i aficionat a l’art, va cedir un local perquè es convertís provisionalment en local social i en sala d’exposicions. Així, el mes de juliol, va néixer com a entitat i espai d’art, al carrer Santiago Rusiñol, núm. 46, on després s’ubicà la coneguda Pastisseria Sàbat. Aquest fet que només va durar quatre mesos, va permetre realitzar una interessant tasca expositiva permanent, fins aleshores inèdita a la vila. Cal destacar l’exposició d’artistes santcugatencs dedicada a les Olimpíades de Munich d’aquell mateix any. En el senzill catàleg que es va fer per a l’ocasió, Jaume Sàbat escrivia: D’ençà que tinc ús de raó, que m’graden les Arts. Totes. M’hauria agradat ésser artista. Diuen que per dins ja en sóc. Ja estic content.

 

Doncs com a servent entusiasta de les Arts, quan em parlaren de fer aquesta exposició, no m’ho vaig pensar gens. Per mi és un orgull que casa meva sigui el bressol d’aquest grup d’Artistes inquiets, que tenen tants projectes i tantes coses meravelloses per realitazar.

 

Jo crec que ara és l’hora d’aprofitar aquesta oportunitat d’agermanar-nos tots els que sentim les Arts: professionals, aficionats, practicants, admiradors, tothom que vibri, davant d’una obra, sigui la que sigui, que vingui amb nosaltres, que tots plegats, com en família, ben avinguda, tirarem endavant i farem coses fantàstiques.

 

Participaren en aquesta col·lectiva un bon grapat d’artistes aficionats locals, i algun de professional: Francesc Julià, Estrella Cardona, Teresa Farrés, Alfonso Morales, Ramon Guix Sala, Joan Josep Colon, Antoni Martos, Carles Delclaux, Manel Farrés, Josep Canals Gual, Carxan, Joan Tortosa, Francesc Colomer, Pere Marra, Francesc Cabanas Alibau, Manuel Felez, Andreu Riba, Joan Moncau, Antonio Mogrovejo, Miquel Cabanas, Pere Cortijos, Montserrat Grau, Adelina Castells, Castelló, Josep Barberà, Ramon Millet, Antonio Cueto, Ramon Oliveras, i Ignasi Cabanas.

 

Una altra de les exposicions destacades, va ser la dedicada a l’artesania que es feia al poble, que en aquells anys tenia importància en l’àmbit nacional. Aquells primers quatre mesos foren importants per aconseguir associats i donar pas a una seu definitiva de l’entitat Estudi d’Art, que va tenir lloc en un pis del mateix carrer Santiago Rusiñol, que es va llogar per a desenvolupar-hi diferents activitats, el mes de setembre del mateix any. En Joan Moncau (Sant Cugat 1918) és un dels entusiastes socis fundadors d’aquesta nova entitat, que va ajudar en l’aventura d’aquest estudi artístic. Moncau ha estat tota la seva vida integrat d’una forma o altra als principals moviments associatius i culturals de la ciutat, principalment a l’Ateneu Santcugatenc, Estudi d’Art, Penya Regalèsia,... Com a pintor ha participat en nombroses exposicions col·lectives a la vila, a més d’alguna incursió feta a fora. El seu estil es pot encabir en la línia naïf-fauvista.

 

ESCOLA D’ART

 

La seu d’Estudi d’Art el setembre d’aquell any 1972 fou també una escola d’art, ja que a finals dels anys seixanta, amb la desaparició del Casal, els artistes de Sant Cugat que volien aprendre belles arts només tenien les classes particulars de Teresa Farrés al seu domicili particular. Si no, s’havien de desplaçar fora de la vila per a poder adquirir els primers coneixements artístics, cosa que molts feien però d’altres, per qüestions laborals o d’edat, no els hi era possible. En aquest sentit, el fundador de l’entitat animà alguns artistes a donar classes a la recent estrenada seu d’Estudi d’Art. Hi van participar en els propers mesos artistes locals com: Joan Tortosa, Imma Pueyo, Carme Canals, Paco Minuesa, Pep Blanes, Félix Jové, Tom Carr, Frederic Gisbert, M. Teresa Vila, Salvador Pasqual, Empar Serra, Miquel Cabanas i Xavier Figueras.

 

Aquesta escola va omplir el buit que havia deixat el Casal en plegar les seves activitats uns anys abans. Amb l’arribada del primer ajuntament democràtic el 1978, l’escola d’Estudi d’Art se cediria a l’Administració i es convertiria en l’actual Escola d’Arts Plàstiques i Disseny. Entre d’altres professors, a Estudi d’Art, cal destacar Imma Pueyo i Masi (Esplús, Osca 1947). Llicenciada en Història, és professora d’art, activitat que desenvolupa professionalment. Va estudiar l’aquarel·la amb l’artista Martínez Lozano, tècnica que aplica habitualment en la seva pintura, així com l’acrílic i l’oli. És membre l’Asssociació d’Aquarel·listes de Catalunya, de l’entitat i també del Col·lectiu Nou i del grup Pigments. Periòdicament realitza exposicions, i com a comentarista d’art, col·labora amb la revista Gausac i setmanalment amb el Diari de Sant Cugat. Carme Canals i Moragrega (Barcelona 1953) es traslladà l’any 1955 a viure a la vila amb la seva família. És titulada en Arts i Oficis en l’especialitat de ceràmica per l’Escola Massana de Barcelona. Les seves obres més conegudes són el Mural de l’Ambulatori de la Seguretat Social de Santa Coloma de Gramenet, i també el mural de l’edifici de Correus de Sant Cugat, realitzats conjuntament amb Montse Español i Anna Solà. Durant molts anys, ha estat professora de ceràmica de l’Escola de Belles Arts de Sant Cugat, en les seves diferents etapes. La seva obra s’ha pogut veure exposada esporàdicament.

 

Pep Blanes i Plans (Terrassa 1931) va ser professor de dibuix en aquells primers inicis de l’escola, especialitat que ell ha conreat al llarg de la seva vida, a través de la tècnica de la ploma i el grafit. S’ha dedicat durant molts anys a dibuixar el claustre del Reial Monestir i ha portat a terme diverses exposicions temàtiques a la ciutat. Dibuixa partint de línies curtes en formes creuades fins a aconseguir una precisió realista. Tom Carr, (Tarragona 1956), un destacat artista del nostre país, va fer, a partir dels anys vuitanta, una de les seves primeres exposicions a l’Estudi d’Art de la nostra ciutat, i també va impartir cursets d’art en aquesta mateixa entitat. Ha seguit una línia d’especulació plàstica, en la qual dóna molta importància als efectes de llum i ombra, que podem percebre a través de les seves escultures. Frederic Gisbert i Vicente (Barcelona 1932) es dedica a partir de l’any 1957 a la ceràmica, tant d’elaboració a torn com ceràmica escultòrica, cultivant formes abstractes, relleus i màscares. El material que utilitza és el gres, i també la porcellana. Durant molts anys, també és professor de l’Escola d’Art de Sant Cugat. Josep Canals i Gual (Sant Cugat 1947) Estudià a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, Escola Massana i Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Escultor, pintor i pedagog, durant més de vint anys combinà la pedagogia artística amb la seva feina creadora. Ha portat a terme nombroses exposicions i ha aconseguit la presència d’obres seves en alguns destacats museus i col·leccions. A partir de 1978 s’ha dedicat essencialment a la tasca de galerista i promotor cultural, deixant de banda el 1993 la seva carrera artística. Aquest llibre és el resultat d’una de les seves tasques de recerca i promoció cultural. Xavier Figueras i Nogués (Riudecols, Baix Camp 1941), participà activament a tirar endavant l’Escola de Belles Arts. A més de pintor i dibuixant, va impartir classes al Col·legi Viaró de la ciutat i més endavant a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. La seva pintura, basada en un dibuix acadèmic, comprèn diferents temàtiques com el paisatge, la figura, les natures mortes... que plasma amb estil net de pintura plana, forta pinzellada i amb certa línia constructivista. L’any 1992, li fou assignada la direcció de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya de Barcelona.

 

Un opuscle, editat el curs 1979-1980, enumera l’equip de professorat de l’Escola d’Art, en el moment de la seva transició de privada a municipal: Frederic Gisbert, ceramista; Paco Minuesa, mestre de taller de tapisseria; M. Teresa Vila Piera, professora d’esmalt; Salvador Pasqual, d’història de l’art; Empar Serra, d’educació infantil i expressió plàstica; Miquel Cabanas, professor de pintura, i Josep Canals, professor d’escultura i director. Aquells anys, l’Escola ja es trobava situada a les dependències municipals del carrer Vallès, núm. 4. S’havia aconseguit motivar l’Ajuntament perquè es fes càrrec del centre, assumint els primers anys el fet de cedir locals municipals a fi que l’escola es pogués expandir. Pel que fa als plantejaments de l’escola, el text diu: Escola fundada el 1972 amb el nom d’Escola, Estudi d’Art. Més endavant, el 1977 es denomina Escola d’Art de Sant Cugat, i el curs 78-79 Escola de Belles Arts, que és com la seva fama transcendeix i és coneguda popularment. L’Escola de Belles Arts de Sant Cugat ha estat creada per cobrir la necessitat del foment, cultiu i aprenentatge de l’art a la nostra ciutat. Pedagògicament l’Escola pretén adaptar-se al màxim a la pròpia necessitat d’expressió i creació de l’alumne, sense que hi hagi la idea d’imposar un determinat concepte o tècnica artística. L’ensenyament estava dirigit a dos nivells: el primer nivell eren classes d’adults organitzades en un primer i segon curs, on s’ensenyava dibuix al natural, ceràmica, tapís, esmalt, pintura i història de l’art; i en un altre nivell de formació artística era per a infants, amb una edat que oscil·lava entre els set i als catorze anys. 

 

La majoria de gent del poble no creia en la necessitat d’una escola d’art, per la qual cosa la tasca va ser feixuga i laboriosa. Finalment, però, s’aconeguí que l’Ajuntament s’anés sensibilitzant. Amb el nomenament de Francesc Llatjós com a alcalde de 1975-1979, en aquells últims anys del franquisme hi hagué un cert interès municipal pel que fa a la continuïtat de la tasca de l’escola com a centre oficial. Així, va néixer la necessitat d’ampliar les instal·lacions pel gran nombre d’alumnes interessats a rebre aquest tipus d’ensenyament. El fet de poder utilitzar locals municipals va fer que es pogués augmentar. Per qüestions d’espai, un del primers llocs habilitats per l’Ajuntament per a l’ensenyament artístic, va ser el soterrani de l’edifici de Correus, a la rambla de Can Móra i posteriorment, el 1977, es van adaptar uns locals adients sota la plaça del Rei, al carrer Vallès, núm. 4. En aquesta nova etapa hi participà com professor en Frederic Cabanas i Castells (Sant Cugat 1954). La seva formació acadèmica va tenir lloc a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Fill del pintor Miquel Cabanas, és un artista polifacètic (dibuixant, pintor, escultor, músic i fotògraf), que es donà a conèixer amb una exposició de pintures de retrats a la galeria el Gall, de la vila. Des d’aleshores ha conreat el camp de la plàstica des d’una visió de tractament de la figura humana, tant a través del retrat com de la figura de model, recreant-lo amb pinzellada grossa i expressionista. Apunta els ambients íntims i ens ressalta la importància de la figura i del objectes quotidians circumdants. Es començà a estructurar com a escola oficial d’art. Un dels destacats professors de la reconeguda Escola Massana de Barcelona, Manuel Turón i Claramunt (Barcelona 1930 - Sant Cugat 1994) va ser professor i director d’aquesta escola santcugatenca, que va reestructurar a fons amb la finalitat de convertir-la en centre oficial d’ensenyament d’arts i oficis.

 

Amb el primer Ajuntament democràtic, quan l’alcalde era Ángel Casas (1979 - 1983), Josep Canals proposà a la institució municipal que assumís la gestió d’aquest centre d’ensenyament, que ell havia anat muntant amb els anys i amb molt d’esforç personal. L’Ajuntament accedí a la donació i assumí l’escola. A partir d’aquí, entre diverses vicissituds, el centre es va anar centrant en l’ensenyament d’arts i oficis, i el mes de gener de 1984 és traslladà a l’edifici de la Casa de Cultura, i l’any 1992 a la Casa Mònaco, a l’avinguda Rius i Taulet.

 

SANT CUGAT, TERRA D’ARTISTES

 

L’eslògan Sant Cugat, terra d’artistes, creat el 1972 per Josep Canals, responia més a un desig que a una realitat, un desig fruit d’aquella inquietud de joventut. L’eslògan es va crear per a sensibilitzar la societat santcugatenca envers l’art. Aquella primera promoció de creadors que sorgia a la ciutat intentaven fer de l’art el centre de la vida, com a rebuig a les formes i estils més acadèmics d’aquells anys, i d’una societat que no agradava. Aquest fet va sorgir en un moment en què els eslògans començaven a proliferar per tot el país, a fi destacar turísticament els seus indrets, només que aquí l’Administració més que col·laborar en les inquietuds del jovent, hi posava entrebancs. Des d’aquest context social, dos inquiets joves del moment: Albert de Pablo, avui reconegut arquitecte, i Josep M. Figueras, en aquells anys molt interessat per la poesia visual i avui reconegut historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, van col·laborar amb Canals a fi que l’eslògan veiés la llum de forma gràfica l’any 1974. Calia donar una forma a la frase que s’havia creat, que manifestés l’aspecte contestatari de tots tres i fou així que amb l’aportació econòmica necessària assumida per ells mateixos, sortí al carrer un adhesiu dissenyat per l’Albert de Pablo, amb un toc surrealista combatiu. Utilitzà el retrat de Felip IV de Velázquez, juntament amb el mític somriure de la deessa del cel·luloide que fascinava tot el jovent: Marilyn Monroe, emmarcats en un quadrat de color verd psicodèlic, dins l’estètica del còmic, que fa referència a dos camps artístics importants de l’art del segle XX, la pintura i el cinema. De la boca de la Marilyn sortien unes bombolles que expressaven la frase de l’eslògan Sant Cugat, terra d’artistes. Aquesta imatge gràfica encara avui és present i viva a la ciutat.

 

Anys més tard, concretament el 1995, es van fer unes samarretes estiuenques per a promoure de nou l’eslògan, amb obres fetes especialment per a l’ocasió per part de diferents artistes de la ciutat: Josep Grau Garriga, Miquel Cabanas, Frederic Cabanas, Albert de Pablo i Pla-Narbona que, prenent com a punt de referència l’eslògan, crearen unes pintures originals segons l’estil de cada un dels autors. La iniciativa va tenir força èxit i, en anys posteriors, s’afegirien altres dissenys per samarreta de diferents artistes locals.

 

GALERIA D’ART DEL VALLÈS

 

En 1973 es fundà per part de Josep Canals la primera sala d’art professional de la vila Galeria d’Art del Vallès, que va realitzar intensa activitat expositora de 1973 a 1986, al carrer Alfons Sala, núm. 25. Manuel López i Francisco Martínez van ser els empresaris que juntament amb ell van permetre crear un espai acollidor, com a galeria permanent d’art a la ciutat. L’exposició inaugural d’aquesta sala fou, del 6 al 26 d’octubre de 1973, era una col·lectiva de 25 artistes, la majoria locals: Luís Eduardo Aute, S. de Bas, Jacobo Beltán, Josep Canals Gual, Luís Calbetó, A. Codina Tubau, Pep Codó, S. Comajuncosas, Màxim Díaz, M. Domingo, F. Egea, S. Estruga, Teresa Farrés, Manuel Felez, Quim Montsalvatge, Joan Guarner, Antonio Meler, F. Riera Oliva, José Manuel de la Pezuela, Llorens Pujol, Andreu Riba, Carmen Selvas, Joaquím Solà, Joan Tortosa, Jaume Toldrà, C. Vázquez Mata i Maria Teresa Vilaseca.

 

En aquest primer espai d’art professional, s’hi van poder veure exposicions de Dalí, Muxart, Casas, Gómez Gámez, Joaquim Chancho, Carles Planells, Roser Agell, Jordi Alumà,... Aquest fet va ser molt positiu per la popularitat de l’espai a la ciutat i comarca. La Galeria d’Art del Vallès va voler defensar sobretot l’art que es produïa al Vallès. Aquesta sala va tenir dues etapes: una de 1973 a 1977, en què va tancar les portes i des del 1983 fins el 1986, moment en què es va dissoldre la societat i, el setembre del mateix any, s’obrí un nou espai, al carrer de la Creu, 16 i amb el nom de Canals - Galeria d’Art, el del seu propietari i director.

 

En 1973, també sorgí la Galeria Arpali al carrer Valldoreix, al fons d’una papereria de la qual prenia el nom, dirigida pel pintor Máximo Loren. El seu fill Javier també seguiria les passes del seu pare. La sala va estar en actiu dos anys. Javier Loren, va començar a destacar no solament a la ciutat sino també a la resta del país, ja que va ser un dels joves que conreà la línia constructivista. Un altre dels artistes destacats en els setanta a la ciutat va ser Francesc D’Assís Casademont i Pou, (Barcelona 1923) que va pertànyer al Cercle Maillol de Barcelona. La seva pintura reflecteix sobretot el paisatge català i de les illes balears, amb incidència a Eivissa i Cadaqués. Utilitza un estil artístic impressionista líric tot aspirant a plasmar més el paisatge ideal que el real, un paisatge elevat a cànon per l’elegància i la sensibilitat, a partir d’una tècnica de tintes molt líquides i suaus, que, a vegades, més que oli sembla aquarel·la. En la producció inicial hi trobem l’impacte acusat de Cézanne que podem percebre a través de les seves composicions.

 

Seguien sorgint a la vila artistes nous que s’implicaven en el panorama expositiu local i la incidència social de propostes plàstiques diferents. Pere Galvañ i Puig (Crevillente, Alacant 1928) s’ instal·là al poble el 1945, i és considerat deixeble de Miquel Cabanas i Alibau. La seva pintura és naïf amb tocs fauvistes i se centra bàsicament en temes costumistes de Sant Cugat i de Crevillente. Alfonso Gómez Gámez (Bailén, Jaén 1952) es formà a l’Escola Superior de Belles Arts de Madrid i de Barcelona. El 1976 vingué a viure a la nostra ciutat. Conreà la pintura a l’oli, l’aquarel·la i el pastel. Per aquest artista és molt important el color, i dóna molta rellevància al blanc. La temàtica que desenvolupa és sovint paisatgística, interiors i bodegons, i també treballa el retrat. La seva línia artística està dins un realisme líric, amb molta influència de la pintura castellana del segle XVIII. Fidel Bofill (Vic 1934), pintor, dibuixant i ceramista, inicià la seva formació a l’Escola Municipal de Belles Arts de Vic. La seva obra s’inscriu en l’escola paisatgística mediterrània, amb una pinzellada llarga, densa i espessa, de colors vius i traç nerviós. El dibuix és precís i esquemàtic, i a vegades sembla que vulgui apropar-se a l’abstracció lírica, però no tardà a tornar al seu estil postimpressionista habitual.  

 

Cal destacar en aquests anys setanta a Josep M. Berenguer, veí del barri de la Floresta, és un dibuixant important que va encaminar tots els seus esforços a través de Víbora, publicació pionera del còmic a casa nostra creada per ell. Víbora ha transformat el món del còmic a Catalunya. Al començament, la seva llar era el taller de l’editorial La Cúpula, que també editava d’altres publicacions; en els anys noranta fa servir les modernes tecnologies, com és Internet per a tenir de forma permanent un web amb la revista. Ell és un clar exponent de la riquesa creativa que la zona boscosa de la Floresta aportava en els setanta.

 

Lluís Ribas (Masnou 1949) s’establí a la nostra ciutat l’any 1979. La seva formació artística la va fer amb el professor del seu poble José M. Martínez i, posteriorment, a Escola Massana de Barcelona. Des del 1975 s’ha dedicat exclusivament a la pintura, fent alguna incursió en el camp de l’escultura, sempre amb clara referència figurativa. La seva pintura es caracteritza per ser realista, amb influència de molts pintors dins dels corrents de l’expressionisme. Nombroses exposicions, tant col·lectives com individuals, avalen la seva trajectòria artística, en l’àmbit nacional i internacional. L’any 1995 creà la seva pròpia galeria d’art a la nostra ciutat amb el nom Espai Lluís Ribas. Teresa Jordà i Vitó (Terrassa 1943), excel·lent aquarel·lista, durant la seva estada a la nostra ciutat els anys setanta i vuitanta, es va involucrar en els moviments creatius participant en exposicions com la Mostra d’Art Contemporani Català i en d’altres exposicions col·lectives. La seva aquarel·la s’endinsa en el camp de l’abstracció amb subtils reminiscències paisatgístiques. Ricard Sala (Barcelona 1927) es formà a través d’estudis a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, a més haver assistit a diferents tallers d’escultors. Amb el seu estudi i lloc de treball a Valldoreix, ha desenvolupat una obra que es pot emmarcar dins una estètica més aviat noucentista, que ha exposat públicament i conserva tant en museus del país com de l’extranger. A la plaça doctor Galtés hi ha una obra d’aquest artista. A Sala se li han atorgat diferents premis nacionals i internacionals. De 1971 a 1975 va ser director de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. El 1994 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.

 

FOTOGRAFIA

 

A mitjans dels anys setanta l’art fotogràfic gaudia d’una important activitat que conduïa a una acceptació més generalitzada que donà els seus resultats amb la proliferació de creadors en aquesta disciplina de les arts visuals. Cal destacar l’aportació feta a partir d’aquest final de dècada d’en Pere Formiguera (Barcelona 1952), que viu al nostre poble des del 1973. Es llicencià en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, i fou membre del departament de fotografia de la Fundació Joan Miró, així com del consell assessor del departament de fotografia del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ha estat comissari de diverses exposicions fotogràfiques i és considerat un dels fotògrafs clau de la segona meitat del segle a tot l’Estat. A partir de 1986, exposà en destacats centres d’art, tant nacionals com internacionals, i té publicats diversos llibres de fotografia. També constitueix un clar referent de l’aportació dels fotògrafs professionals que comencem a tenir aquí i que amb els pas dels anys s’anirà incrementant.

 

La fotografia a Catalunya ha seguit una evolució similar a la resta d’Europa, pel que fa als temes tractats i als aspectes formals de la seva realizació. Tal com han escrit Josep Rigol i Cristina Zelich Els fotògrafs assumeixen i utilizen el llenguatge fotogràfic en tota la seva extensió: d’una banda, cerquen la definició i la gamma màximes de tonalitats possibles; de l’altra, fan palesa l’habilitat intrínseca de la tècnica fotogràfica per oferir una visió diferent de la copsada per l’ull, descontextualitzant els objectes i retallant la realitat, o bé creant noves imatges mitjançant la combinació de fotografies, bo i continuant així la llarga tradició del collage.

 

En les seves obres els fotògrafs s’endinsaren en les preocupacions comuns a les de les altres activitats culturals, com són la crisi de la modernitat i les dificultats per a la seva superació. Eren anys que la seva acceptació començà a ser molt àmplia tant a la nostra localalitat com a la resta del país, fet que obrí tot un món de possibilitats creatives que es veieren incrementades en la següent dècada, al dels vuitanta. La fotografia començà a adquirir importància social a la nostra ciutat i va ser així com també començà a destacar Tama Mercader (Banyoles 1959), que realitzà estudis a la Facultat de Ciències de la Informació de Universitat Autònoma de Barcelona. És una excel·lent fotògraf, que té diferents publicacions de fotografia, i que va venir a viure a la ciutat el 1972. Les seves obres estan en importants centres com el Fons de la Generalitat de Catalunya, la Fundació la Caixa, el Centre d’Art Reina Sofía de Madrid... Pep Pujol i Ricard (Guissona 1950) es dedicà a la fotografia des de 1970, en què inicià la seva trajectòria autodidacta en aquesta disciplina, després d’acabar els seus estudis de Magisteri. Ha participat en diverses publicacions pedagògiques i divulgatives, imparteix cursos, seminaris i conferències d’especialització per a professionals. Preocupat pel color i el blanc i negre, els seus treballs es basen en el reportatge social. Kim Manresa i Mirabet (Barcelona 1961) és una altre excel·lent fotògraf que en aquests anys establí el seu domicili a la seva ciutat. Col·laborà en diferents diaris i publicacions, de diverses i prestigioses agències, diaris i revistes nacionals i internacionals. És un dels fotògrafs més importants de tot l’Estat espanyol, guardonat amb nombrosos premis nacionals i internacionals, i té nombroses exposicions realitzades al país i a l’estranger. Ha editat nombrosos llibres i la seva obra, en color o en blanc i negre, destaca pel marcat caràcter social i colpidor.

 

NOUS FOTÒGRAFS

 

L’art de la fotografia incrementa notablement la seva activitat a Sant Cugat a la segona meitat dels anys setanta i adquireix gran importància en els vuitanta. Els espais d’art lentament comencen a incorporar exposicions d’aquesta tècnica en les seves programacions. Un dels autors locals que es dóna a conèixer és Jordi Fonolleda (Sant Cugat 1959) que després dels seus estudis al Centre d’Ensenyament de la Imatge, realitzà diverses exposicions a la ciutat relacionades amb el tema de la població. Té publicat un llibre de les masies del nostre entorn. Jordi Camí i Calders (Sant Cugat 1955) es dedicà al fotoperiodisme des de 1980, treballant en revistes i diaris d’àmbit nacional. Els viatges que ha fet li han permès realitzar nombroses exposicions, a partir de 1981, tant al país com a l’estranger. Mané Espinosa (Sant Cugat 1967), col·laborà amb diferents publicacions locals i nacionals. Mané és fotògraf documentalista, i va començar a exposar en aquests anys.

 

Així doncs, veiem com un nombre important d’ artistes utilitzava la fotografia com a mitjà per plasmar les seves idees Lourdes Cirlot comenta: Aquest camp s´ha obert, doncs, a experiències noves que li han proporcionat un caràcter realment insòlit en la major part de les ocasions, i no deixa de ser significatiu el fet que molts dels nous artistes fotògrafs siguin o hagin estat, alhora, pintors i escultors. Aquest factor fa que en les seves obres s’apreciïn tota una sèrie de connotacions que també correponen a l’àmbit pictòric o a l’escultòric: l’interès per l’espai, la composició, els colors usats i, fonamentalment, l’adopció d’uns formats no gens habituals en la pràctica del fotògraf tradicional.

 

PRIMERA SALA MUNICIPAL

 

La primera Sala Municipal d’Exposicions es va fer en l’edifici de Correus, de la rambla Can Móra, al primer pis i una de les exposicions que s’hi pogueren veure va ser la de Subasta de Arte, a benefici de l’Escola d’Art de Sant Cugat, del 15 al 25 de juny de 1976, i amb obres de Xavier Figueras, J. Beltrán Bofill, Josep Canals Gual, Pep Codó, Ferran Martí, Miquel Cabanas Alibau i Rudolf Hässler.

 

A mesura que avan­çaren els anys setanta, es van anar acusant les profundes transforma­cions que convulsionen el món occidental. El Maig francès va ser el desencadenant de fets decisius en diferents camps. La desintegració del sistema franquista obrí el panorama i oferí noves possibilitats a l’art. Eren anys de recerca de nous plantejaments creatius i d’implicació dels nostres artistes en diferents propostes a la ciutat, tant expositives com de fer augmentar l’interès per un món de l’art que a poc a poc incrementava la seva incidència social.

 

ESPAIS ALTERNATIUS

 

En aquest temps de revifalla i de trangressió del nostre jovent, que se sent molt aprop de les renovacions estètiques que es produeixen a Europa, cal destacar l’aparició d’espais alternatius. És en aquest context que val la pena fer un punt i a part per fer la valoració de la tasca duta a terme en el camp de les arts i les lletres per part de la Llibreria Paideia del carrer Santiago Rusiñol, núm. 40. La part baixa de la llibreria exhibia interessants exposicions durant un curt període de temps, i entre les quals cal destacar la de pintura de Joan Tortosa, en la línia de l’informalisme. La llibreria va ser un focus d’inquietud cultural, des de diverses facetes, amb xerrades i tertúlies, que s’ha prolongat fins els nostres dies, encara que d’una forma més esporàdica. La llibreria sempre ha estat molt vinculada amb la Universitat Autònoma de Barcelona des del moment de la descentralització de la mateixa, primer a la nostra ciutat, en les aules del claustre del Reial Monestir, i l’avui Casa de Cultura del mateix recinte i, posterioment, amb el seu creixement i definitiva instal·lació al campus de la veïna Bellaterra.


014 - Pere Galvañ, Casament a l’església de Valldoreix, 1980. Oli s/tela, 72 x 61 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

103 - Francesc Camps-Ribera, De bon matí a Sant Cugat del Vallès, 1979. Oli s/tela, 46 x 38 cm. Col·lecció Forcada Sacristan. Foto Canals

106 - Catàleg de la Mostra d’Art, el 1977. Arxiu Municipal

133 - L’Honorable president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, acompanyat de l’Il·lustríssim alcalde de Sant Cugat, Oriol Nicolau, i el director de la Biennal Josep Canals, contemplen una escultura de pedra artificial de Francesc Carulla, en la inauguració de la V Biennal. Foto Arxiu Municipal

132 - L’art del segle XII i l’art del segle XX: El claustre del Reial Monestir de Sant Cugat ha estat de sempre l’esplèndid marc en què s’ha exhibit la Mostra d’Art, unint i contrastant dos segles de l’últim mil·lenni. Foto Arxiu Municipal


134 - Carmen Anzano, Corona, 1999. Tècnica mixta, Ø 120 cm. Col·lecció de l’artista. Foto Carmen Anzano

156 - El jurat de la Biennal del 2000, fotografiat davant del símbol per excel·lència de la ciutat, el Reial Monestir: Roser Agell, Enric Ansesa, Josep M. Cadena, Mercè Diogène, Pere Falcó, Francesc Fontbona, Anna Guasch, Imma Julián, Jaume Muxart, Conxita Oliver, Arnau Puig, Gerard Sala, Rosa Sire, Josep Uclés, Josep M. Xarrié, i Josep Canals. Arxiu Municipal


 


138 - Enric Pladevall, Carry Around Sculpture, 1996. Fusta i pell, 135 x 35 x 15 cm. Col·lecció de l’artista. Arxiu Municipal

200 - Doris Leussler, Ermita de Sant Crist de Llaceres, 1982. Mixta s/paper, 18 x 17 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

131 - Javier Loren, Sèrie Zona de Mars, 1987. Oli s/tela, 81 x 81 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

124 - Antònia Vilà, Roig Marroquí, 1987. Gravat aiguafort, 65 x 50 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

126 - Àngels Ribé, Homenatge a Gabriel Ferrater, 1981. Instal·lació al claustre del Reial Monestir de Sant Cugat. Col·lecció de l’artista. Foto Ribé

129 - Carles Briega, Sèrie aèria, 1992. Mixta s/tela, 73 x 60 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

121 Nocturn i gran fruiter amb natura. Cosmologia V, 1989. Tècnica mixta, 130 x 97 cm. Fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa

130 - Manolo Belzunce, “Fris Nínive”, oli s/tela, 1990, 160x160 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

074 - José Manuel de la Pezuela, "Secret del Tirà", fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa / Jordi Camí

168 - Armand Lluent, “Maternitat al tercer món”, oli s/tela, 1977, 81x65 cm, col·lecció Canals. Foto Canals

169 - Rosa Nicolàs, “Distorsió III”, mixta s/paper, 1994, 70x51 cm, col·lecció Canals. Foto Canals

143 - Serrasanta, “Camí de Calatayud”, oli s/tela, 1960, 100x65 cm, col·lecció Pilar Andreu. Foto Gerardo López Cruz

100 - Angela Merayo “Lluna càlida”, tècnica mixta, 1990, 100x75 cm, fons Aymat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Foto Jordi Fonolleda

165 - Galeria Febo, 1983, en una exposició de F. Cabanas Alibau. A l'esquerra el propietari de la sala, Sr. Antoni Aguilera, i a continuació la Sra. Trini Rigol i el seu marit F. Cabanas Alibau, entre d'altres. Arxiu Cabanas

152 - Sergi Barnils, “D’una part dels jardins del gran sojorn de la llum”, oli s/taluer, 1995, 81x65 cm, col·lecció Canals. Foto Canals

135 - Aspecte general de la polivalent Sala Municipal d’Exposicions de la Casa de Cultura, amb la Biennal Mostra d’Art Contemporani Català de l’any 1994. Foto Canals

119 - Inauguració al nou espai de Canals - Galeria d’Art al carrer de la Creu. Foto arxiu Canals

150 - Exemplars del Diari d'Art. Arxiu Municipal

153 - Manuel Aramendía, “Torreblanca”, mixta s/paper, 1983, 30x25 cm, col·lecció de l’artista. Foto Aramendía

122 - Jaume Carod, "Diàlegs", mixta s/fusta, 1992, 40x40 cm, col·lecció Canals. Foto Canals

071 - Marta Ballvé, Dionís en la seva embarcació, 1997. Mixta s/tela, 162 x 130 cm. Col·lecció Particular

139 - Neus Colet, "Bòlid", ferro i fusta, 1990, 145x84x50 cm, col·lecció Canals. Foto Pere Espaulella

141 - Martin Carral, "Serie Plataformas Metropolitanas" 11, Acrílic, 1987, 65x81 cm, col·lecció Canals. Foto Canals

044 - Shinichi Tsukumo, “Mòbil”, alumini, 1998, 150x200x30 cm. Obra que s’exhibí al claustre del Reial Monestir. Foto Xavier Bové



161 - Pascal Plasencia, "Dona ajupida", bronze, 1995, 34x22x14 cm, col·lecció de l'artista. Foto Plasencia


198 - Marina Caycedo, “Safareig de Sant Cugat”, oli s/tela, 1997, 41x33 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

190 - Gemma Navarro, “Sant Martí del Canigó”, mixta, 1991, 77x106 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat

160 - Joan Martí, “Idil·li en el claustre”, pastel i aquarel·la s/cartró, 1994, 73x51 cm, col·lecció particular. Foto Antonio Baños

162 - Sala Capitular del Reial Monestir, seu inaugural de la Biennal Mostra d’Art Contemporani Català, el 1998. Foto Canals

163 - Samarreta amb el lema Sant Cugat, terra d’artistes, segons el disseny de Joan Tortosa de 1995. Foto Canals

176 - “Pas de lieux (Cúmul de galaxies a Coma Berenices)”, fusta i pintura a l'oli, 1997, col·lecció de l’artista. Foto Joanpere

146 - Riera i Aragó, “Gran avió d’hèlix vermella”, ferro pintat, 1991, 10x5.20x0.57 m, col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Canals

194 - José Galván, “s/t”, oli s/cartró, 1995, 50x50 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat

077 - Antoni Rosselló, "Torre Gaudí ", acer amb il·luminació interior, 1991, 15m d’alçada, escultura situada a l'avinguda Gaudí. Col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Carles Cabanas.


171 - Exhibició de l’associació d’artistes Firart a la plaça Octavià. Arxiu Imma Pueyo

164 - Adolf, “Can Bufa”, oli s/tela, 1990, 38x55 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat

172 - Centre comercial Sant Cugat. El 1996, durant uns mesos comptà amb un ampli espai expositiu, que va tenir una extraordinària afluència de públic. Foto Canals
 
110 - Neus Colet, Cilindre amb dues cares, 2001. Ferro i paper, 15 x 20 x 70 cm. Col·lecció Canals. Foto Canals

125 - Antoni Rosselló, “Obelisc”, acer cortén, 1996, 33m d’alçada. Obelisc de tres cares amb base piramidal, situada a la rotonda del passeig Francesc Macià. Col·lecció de l’Ajuntament de Sant Cugat. Foto Canals

166 - Pla Narbona, “Camaleó i la seva presa”, tinta s/paper, 1978, 40x31 cm, col·lecció Jordi Serra. Foto Canals

199 - Montserrat Gràcia, “Vida-Pel·lícula”, mixta, 1995, 73x53 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat. Foto Mané Espinosa/Jordi Fonolleda

096 - Michel Goday, “El pati n. 4”, acrílic s/tela, 1990, 130x162 cm, fons del Museu d'Art de Sant Cugat

173 - Centre comercial Celler Centre, on durant uns mesos s’hi van habilitar amplis espais alternatius dedicats a les belles arts, enmig de tendes. Foto Canals

174 - Baltasar Sanmartí, “s/t”, fotografia, 1998, 50x75 cm, col·lecció de l’artista

027 - Tatiana Blanqué, Que fort!, 1998. Oli s/tela, 65 x 81 cm. Col·lecció particular

175 - Maria Fabre, "Tres teulades", mixta s/tela, 1999, 50x46 cm, col·lecció de l'artista. Foto Maria Fabre

090 - Andres Pedreño, intervenció a la fageda d’en Jordà, 1998. Una mostra de Land art

179 - Nit de l'Art: els espais d'art resten oberts una nit de primavera, amb actuacions musicals al carrer fins a mitja nit. Foto Enric Fabre


178 - Fotografia aèria de Sant Cugat, l’any 2000, el final del segle XX i el principi del nou mil·lenni. Foto arxiu Tot Sant Cugat

1975 - 2000

 

És evident que durant els últims vint-i-cinc anys del segle, Catalunya ha sofert un gran canvi en tots els aspectes, que lògicament també ha afectat el nostre poble. Els artistes d’aquí ja no es limitaren a dur a terme activitats artístiques dins l’àmbit local, sinó que començaren a exposar a l’exterior. D’aquesta manera també van iniciar la seva participació en els diferents moviments creatius i de gestió de les arts que es fan al país. I al mateix temps, artistes de fora que pertanyen al món de la plàsica, la dansa, el teatre o el cinema decidiren venir a viure a Sant Cugat. Aquí col·laboraren en fets concrets que es realitzen a la població, on hi trobaren un clima artístic que els era favorable per a desenvolupar la activitat.

 

El franquisme va provocar un important retard històric al país, que amb la mort del dictador l’any 1975, produí el natural moviment polític arreu. La societat civil abandonà el silenci de tants anys, esperonada per les seves ànsies de democràcia, recuperant el temps perdut. L’any 1977, tornà a Catalunya el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, com a president provisional. El mateix any, se celebraren les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol. El 1979 es van recuperar les institucions nacionals de Catalunya amb l’Estatut d’Autonomia i molts altres fets de gran transcendència política i social. Amb aquests canvis sorgí una situació confusa i contradictòria en el camp de les arts visuals, i es va tornar al gust per la pintura i el color, amb una certa crisi de la modernitat, que donà pas a l’anomenada postmodernitat.

 

A Sant Cugat, a partir d’aquesta segona part de la dècada dels setanta s’evidencià que eren anys rics en activitats plàstiques, així com també la iniciativa privada es començava a involucrar en aquest món a través de les galeries d’art. S’obriren espais dedicats a promocionar l’art visual en les seves diferents tendències, augmentant així el caliu artístic d’una forma professional. Eren moments en què les inquietuds i el moviment generat pels artistes locals estimulà alguns fets concrets com la col·locació d’obra en edificis públics i privats. Per exemple, l’any 1977 s’inaugurà l’edifici de Correus a la rambla Can Móra, on l’escultor Pep Codó hi realitzà un relleu escultòric, les ceramistes Carme Canals i Moragrega i Montserrat Español hi feren un relleu ceràmic i un alumne de l’Escola Internacional de Pintura Mural hi realitzà una pintura mural.

 

A la vila augmentà el nombre d’artistes que tant individualment com col·lectivament, s’esforçaren en fer una obra que estigués dins els corrents plàstics del moment. Alguns es van formar en grup per desenvolupar la seva tasca conjuntament, com el Grup Yerba. Simultàniament sorgí el certamen Biennal Mostra d’Art Contemporani Català i es crearen les primeres galeries d’art professionals. D’altra banda, els crítics d’art van començar a estar atents a les programacions professionals de la vila. Els primers, Arnau Puig, Pilar Parcerisas i Francesc Galí, als quals seguiran Francesc Miralles, Daniel Giralt-Miracle, J. Corredor Matheos, Josep M. Montaner, Conxita Oliver... i alguns creadors locals, grups i galeries de la ciutat van començar a aparèixer en articles i llibres, reconeixent-se el potencial artístic que aquí es generava. La important tasca desenvolupada pel galerisme professional al llarg de més de dues dècades, ha permès que es veiessin molt bones exposicions d’artistes de prestigi. Fet que també contribuí en una projecció més ràpida i millor de la ciutat en els cercles artístics i culturals, mostrant les seves grans possibilitats en el camp de les arts visuals. Algunes galeries de Sant Cugat començaren l’aventura de sortir a fires internacionals, com Arco, ArtMiami, ArtLondon, Artexpo, Lineart, Interarte..., projectant encara més la ciutat. En aquest context i com passava a d’altres ciutats del país, els artistes van començar a agrupar-se i ha exposar a sales convencionals, individualment o col·lectivament. Fou en aquest afany de donar a conèixer el seu treball que l’any 1976 s’obrí un mercat d’artistes i artesans a l’entrada del recinte del Reial Monestir, promogut per l’Estudi d’Art d’Amics de Sant Cugat. Posteriorment, el mercat es traslladà a la rambla Ribatallada, amb la finalitat de ser un punt festiu i al mateix temps, de venda directa del treball creatiu al públic. Uns anys més tard, l’Associació Firart reprengué aquesta tasca.

 

Una nova sala d’exposicions, “La Caja de Ahorros y Monte Piedad de Barcelona”, va augmentar el nombre d’espais. El 29 d’octubre de 1976 s’inaugurà al carrer de Francesc Moragas, núm. 3, la sala que va ser el resultat de la col·laboració entre la direcció de la sucursal i l’entitat Amics de Sant Cugat. Fou aleshores quan un destacat artista va venir a viure aquí: Francesc Camps-Ribera (Barcelona 1895 - 1991), de reconegut prestigi internacional, va formar part d’aquella generació d’artistes d’avantguarda que van anar a l’exili amb el canvi de règim després de la Guerra Civil espanyola. Pintor i dibuixant deixeble de J. Dalmau, Aynaud i Isidre Nonell, l’any 1923 va realitzar la primera exposició individual a Barcelona a la Sala Parés. S’exilià a Mèxic on visqué des de 1939 fins al 1978, en què retornà a Catalunya instal·lant-se a Sant Cugat, on hi tenia familiars. Poc abans, l’any 1974, realitzà una exposició a la Sala Nonell de Barcelona que va ser acollida amb molta expectació per l’aura de la seva fama internacional i per l’interès que comportava el futur retorn d’un artista de la seva categoria, en uns moments tan especials per al nostre país, de recuperació de l’autogovern i de les institucions arrabassades l’any 1939. La seva pintura conrea indistintament la figuració i l’abstracció, recorrent molts ismes al llarg de la seva dilatada vida. Posteriorment traslladà el seu domicili a Barcelona, on va morir el 1991. A la nostra ciutat va exposar el 1983 a la col·lectiva inaugural de la galeria Quòrum.

 

MOSTRA D’ART

 

Immers en aquest context social i artístic de recuperació de la democràcia, el maig de l’any 1977 va néixer a Sant Cugat de Vallès la Mostra d’Art, certamen creat per Josep Canals. Ha estat un fet important per a la difusió de l’art jove català, adquirint una creixent repercussió al llarg de l’últim quart del segle XX, tant aquí com al país.

 

La Mostra nasqué com un acte adherit al Congrés de Cultura Catalana que se celebrava aquell any, en un afany de la societat catalana d’accentuar els canvis cap a la democràcia. En aquella primera edició només hi van participar artistes de la vila, essent un estudi de les ofertes artístiques locals i de les inquietuds plàstiques del nostre poble. L’exposició fou molt heterogènia, per la varietat dels seu contingut, amb obres tant de professionals com d’aficionats, eludint qualsevol tipus de discriminació, ja que la idea era donar a conèixer a l’exterior el que es feia a la vila. Així, artistes de totes les tendències plàstiques podien mostrar per primera vegada i d’una forma conjunta, l’interès i la pràctica artística, amb l’enrenou que això comportava, i començant a fer conèixer la qualitat de Sant Cugat com a terra d’artistes.

 

Paral·lelament, un cicle d’activitats i conferències complementava la iniciativa cultural. A la històrica Sala Capitular del Reial Monestir es van exhibir quatre pel·lícules amb el títol Habíamos venido a buscar un no sé qué (incloent el reconegut film document Gespa Price); la crític d’art Victòria Combalia parlà de L’Art Conceptual a Catalunya, Joaquim Dols i Rosiñol ho va fer del Funcionament del mercat d’art aquí i ara, Fèlix Fanés va parlar sobre El cinema català ahir i avui, el catedràtic d’Estètica i crític d’art Arnau Puig de l’Art de la postguerra a Catalunya, la crític Maria Peña de La pintura catalana a l’època de la Generalitat i els artistes Josep M. Subirachs i Josep Grau Garriga comentaven les seves obres, presentades visualment.

 

La Mostra es va celebrar de l’1 al 15 de maig de 1977 a diferents indrets expositius de la vila, tal com consta en el catàleg: al claustre del Reial Monestir, l’Ateneu Santcugatenc, (que ocupava en aquell moment l’antiga seu del Club Muntanyenc a la plaça Octavià); la Sala de la Caixa de Pensions situada al primer pis de l’edifici del carrer Santiago Rusiñol; la Sala de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad” de Barcelona, situada al carrer Francesc Moragas; al Club Muntanyenc de la plaça de Barcelona; a l’edifici de Correus de la rambla de Can Móra, on es va obrir un ampli espai al soterrani per aquest motiu; i a la Galeria d’Art del Vallès de l’avinguda d’Alfons Sala, actualment avinguda Lluís Companys. En total, set indrets per veure l’art que es feia en aquells moments a Sant Cugat. Els organitzadors esperaven que l’ampli desplegament d’obres per tota la vila faria moure els vilatans més del que en realitat ho van fer. Tot i que el públic no va respondre a la crida expositiva sí que entre els artistes santcugatencs es va plantejar debatre i qüestionar la situació de l’art a la ciutat, en aquell any de recuperació de la democràcia.

 

Mercès al suport del Club Muntanyenc de Sant Cugat, la Mostra es va poder veure a la vila gironina de Camprodon. Així va sorgir la idea de fer l’exposició itinerant, normalitzant-se després amb l’augment de les poblacions col·laboradores en el recorregut, visitant en properes mostres un promig de quinze ciutats per edició. En aquesta primera exhiició els artistes de la ciutat van mostrar diferents tècniques i tendències plàstiques: pintura, escultura, dibuix, tapís i ceràmica. Els participants eren: J. L. Ballestin i Gonzalez, Manolo Belzunce, Miquel Cabanas i Alibau, Josep Canals i Gual, Carme Canals i Moragrega, Joaquim Costas i Baulenas, Carles Delclaux, José Manuel de la Pezuela, Manuel Félez i Martín, Xavier Figueras i Nogués, Josep M. Figueras, Ramon Garza, Asunción Gonzalvez i Negre, Miquel Guivernau i Pla, Larry Hernández i Pais, Teresa Jordà i Vitó, Doris Leussler, Javier Loren, Máximo Loren, Joan Llamas, Armand Lluent i Ribalta, Marutxi, Miquel Mas i Martí, Isabel Masso i Calzado, Carlos Méndez, J. M. Moncau, Antonio Pineda i Salmerón, Andreu Riba i Ferrer, Joan Serrabona, Mateo Tikas, Maria Teresa Vilaseca i Terme, Josep Xart i Casanovas. Amb tots els alts i baixos, aquests creadors representaven perfectament l’estat de les inquietuds del món de l’art santcugatenc en aquells anys.

 

Entre els anys 1978 i 1981 s’intentà celebrar la segona edició, però com que no s’aconseguí ni l’ajuda econòmica ni la institucional suficient, aquesta no es pogué celebrar fins a l’any 1982, en què coincidiren dues circumstàncies que la van fer possible: que l’exposició estigués emmarcada en les activitats del Mundial Cultural, amb motiu del Mundial de Futbol; i que aquest mundial se celebrés a Barcelona.

 

També per aquelles dates, i amb la intenció d’incentivar el moviment plàstic, l’any 1980 es va crear el Col·lectiu d’Artistes de Sant Cugat, una vegada dissolt l’Estudi d’Art. Amb aquest col·lectiu s’organitzà la que seria la segona edició de la Mostra d’Art, que a partir d’aleshores es mantindria de forma estable com a biennal sota l’organització i direcció de Josep Canals. La mostra a través de les seves edicions, ha anat descobrint nous talents del jove panorama artístic santcugatenc i del país.

 

En el catàleg d’aquesta segona Mostra, celebrada del 19 de juny a l’11 de juliol de 1982 al claustre del Reial Monestir (seu habitual on s’ha desenvolupat la biennal), es deia:

 

La dita Sant Cugat, terra d’artistes ja és prou coneguda arreu, però potser ja és hora de replantejar-nos-la seriosament. Cal tenir molt en compte que tot el que s’ha assolit fins avui, amb certa importància en el camp de l’art, –i un bon exemple són l’Escola de Belles Arts i les Mostres d’Art– ha estat obra molt aïllada. Aquesta important tasca ha estat possible gràcies a la tossuderia d’ una, dues o tres persones pel cap damunt. Aquestes persones, les quals han lluitat i desafiat tota mena d’impediments, faran avui possible de bell nou una realització important per a la nostra ciutat: la Mostra d’Art 82.

Davant d’aquesta migrada participació artística en promoure el moviment artístic de la ciutat ens cal preguntar, quants som els interessats? Hem de fer-nos acuradament aquesta reflexió, ja que la cultura catalana i la seva revifalla en tots els aspectes és una tasca de tots. Cadascun dels qui amb un gran esforç personal ha fet possible la realització de la "Mostra" n’és plenament conscient, però no n’hi ha prou. S’ha d’estimular i potenciar les noves generacions. S’ha de normalitzar la situació ja que als treballadors de l’art no els pertoca el paper d’organitzadors.

 

El text al·ludia el desinterès general que hi havia i la indiferència amb què la societat santcugatenca es seguia mirant tot el que tenia a veure amb el món de l’art més punyent. Això es contradeia amb el constant moviment d’artistes que venien a viure al poble, i l’entusiasme amb què uns quants es lliuraven al món de la plàstica. Al llarg dels anys, la biennal assolí un prestigi com a plataforma per donar a conèixer importants valors de l’art català de l’últim quart de segle. També va ser una oportunitat molt bona per fer sortir alguns dels artistes locals, ja que en totes les edicions hi figurà un o altre artista seleccionat. A més, la biennal es convertí en un referent pel que fa a la descentralització de les activitats artístiques, que en aquest cas sorgí d’una petita ciutat de la comarca del Vallès Occidental.

 

La Biennal també fou possible a partir d’aquella primera edició mercès al compromís de diferents institucions públiques i privades que donaren el seu suport a la iniciativa sorgida en els inicis de la democràcia. Nombroses ciutats se sumaren al recorregut itinerant de l’exposició en les seves diferents edicions. Com a resum de l’aportació d’aquesta biennal santcugatenca a l’art jove català del segle XX, al catàleg de la XII edició, de l’any 2000, en què es fa un recordatori de la història del artistes participants en la Biennal, el jurat hi va escriure:

 

Les avantguardes històriques, començant per Picasso i Miró i finalitzant per Clavé i Tàpies, han estat bons exemples per a les noves generacions. Homes i dones que en l’últim quart de segle han demostrat ser capaços de resistir les adversitats cojunturals del país i que avui es manifesten amb tota la seva força, com les generacions noves que han de seguir refermant el país, com un dels més creatius a nivell mundial.
Els artistes que hem seleccionat per formar part d’aquesta Biennal Mostra 2000, ja constitueixen una part d’una pàgina de la nostra història més recent. Ells reflecteixen les inquietuds i el moviment que s’ha desenvolupat dins l’últim quart de segle al nostre país, que, d’altra banda, coincideix amb el període de recuperació de les llibertats col·lectives. Per això, podem dir que som els integrants d’un testimoniatge de tota una època. L’eclecticisme artístic de les últimes dècades, es manifesta també en aquesta selecció en la qual els artistes, cadascun amb el seu estil, s’endinsen en els corrents revisionistes que s’han desenvolupat a tot Europa durant la segona meitat del segle, establint diferents ismes en les obres que conformen aquesta biennal.


El que ens mostra la present exposició és l’addició del fet més local, amb el més universal, ni millor ni pitjor que altres propostes, però sí que és l’autèntic pols creatiu que dóna Catalunya en l’actualitat.


Però a aquesta exposició commemorativa, reflex parcial de totes les anteriors, perquè no podia ser tan àmplia com desitjaríem, ni tots els artistes designats en les anteriors biennals podien ara participar en l’actual, a aquesta exposició, diem, no s’hi observarà cap defallença respecte de les "modes" acomodatícies o amatents només al mercat. Si per alguna cosa s’ha distingit la Biennal Mostra d’Art Contemporani Català de Sant Cugat del Vallès, ha estat per la seva intransigència en no cedir davant del que no fos un signe o un impuls de la creativitat. Aquí sempre s’ha anat a buscar allò que més posés de manifest l’autenticitat de l’artista però, també la creativitat que aquest aportava al nostre món.


Sempre hem entès que entre nosaltres, als Països Catalans, en els temps moderns, la creativitat hi era molt viva i en plena empenta. Però això no només a la història moderna, sinó en els temps actuals. N’ha estat la prova que, a cada convocatòria, els que hi han acudit en primer lloc han estat els joves i, aquests, no han fet mai el retret que malgrat ser un certamen que ja porta molts anys convocant-se, i que ha passat per circumstàncies en les que sembla que els acomodaments haurien estat l’actitud més normal, no ha succeït res d’això i, cada dos anys, s’ha mostrat fresc, inquiet i al dia, fos o no agradable o de moda el que s’hi mostrava.


No és un certamen de vells o de valors reconeguts. Res d’això. Primer els joves i després també els joves són els qui concorrent, tot i sabent que hi ha un jurat dur, que triarà qualitat, innovació i creativitat, tres elements que conjugats són, potser, massa forts. Però els joves hi van, perquè si són escollits saben que és un guardó. Efectivament, aquí s’han estrenat a la palestra de l’art contemporani la major part dels artistes que actualment configuren l’actualitat catalana i que molt aviat s’inicien a la confrontació internacional de la plàstica contemporània. Artistes reconeguts per primer cop a la Biennal Mostra d’Art Contemporani Català, han esdevingut poc temps després determinants a la plàstica d’Europa i d’Amèrica del Nord.

Els fets de totes aquestes declaracions són als murs d’on es celebra el certamen.


Un senyal de la incidència de la biennal són les persones i crítics d’art que al llarg de l’últim quart del segle XX han assumit la tasca sempre difícil de la selecció dels creadors que havien de conformar cada una de les diferents edicions. En la del l’any 2000 es va voler reconèixer tota la seva tasca com a crítics i se’ls va convocar novament per a seleccionar les propostes més interessants, que havien participat en alguna de les edicions des de l’any 1977 fins a la onzena edició. El jurat estava format per: Roser Agell, artista plàstic de Barcelona; Enric Ansesa, artista plàstic de Girona; Josep M. Cadena, historiador i crític d’art del diari El Periódico de Catalunya; Mercè Diogène, artista plàstic de Sant Cugat; Pere Falcó degà de la
Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona; Francesc Fontbona, historiador; Anna Guasch, crític d’art i professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona; Imma Julián, crític d’art i professora d’Història de l’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona; Jaume Muxart, artista plàstic i ex degà de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona; Conxita Oliver, crític d’art del diari Avui; Arnau Puig, historiador i crític d’art; Gerard Sala, artista plàstic i professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona; Rosa Sire, artista plàstic de Lleida. Josep Uclés, artista plàstic de Barcelona; Josep M. Xarrié, Director del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya; i Josep Canals, galerista i director de la Biennal.

 

Els artistes seleccionats eren molt representatius de l’art nascut amb la democràcia, cosa que constituïa un reconeixement d’aquesta biennal i la incidència de la mateixa en el país al llarg dels anys. Hi van participar els següents artistes: Rosa Agenjo, Carmen Anzano, Sergi Barnils, Albert Campmany, Tom Carr, Quim Corominas, David Curto, Dalmau-Gòrriz, Àlex de Fluvià, Joan Descarga, Jaume Gili, Enric Giralt, Albert Gonzalo, Xavier Grau, Grau Garriga, Guillén Balmes, Matías Krahn, J.Manel Margalef, Llorenç Martí, Joanpere Massana, Josep Montoya, John Morrison, Àlex Nogué, Enric Pladevall, Miquel Planas, Charo Pradas, Benet Rossell, Alfred Sánchez, Noel Tatú, Jordi Urbon, Matilde Vela i Lluís Vilà.

La biennal contribuí a situar la nostra ciutat dins el panorama de l’art plàstic més actual i dinàmic, tant per les exposicions que s’hi pogueren veure, com per la quantitat de compromisos d’estaments públics i privats, i sponsors que s’hi van implicat participant en aquest fet al llarg de l’últim quart de segle XX.

Doris Leussler (Mainz, Alemanya 1953). S’establí a la vila el 1959, formant part de l’equip del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a més de ser professora d’aquesta disciplina a l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Durant els anys setanta, es va implicar en els moviments artístics de la ciutat, col·laborant amb la direcció de la I Mostra d’Art. La seva obra artística, que s’ha pogut veure de forma esporàdica, està dins un corrent naïf amb tocs d’il·lustració, centrant-se sobretot en les cases i carrers de l’antic poble de Sant Cugat.

 

NOU ESPAI D’ART PROFESSIONAL

 

El dia 18 de gener de 1979, amb una democràcia que anava despertant tímidament, Sant Cugat veié com s’inaugurava la Sala d’Art Febo, situada a la rambla Ribatallada, núm. 6, amb una important mostra de dibuixos de Josep Grau Garriga. Els propietaris de la sala eren Antoni Aguilera i Serafí Moncunill, i cinc anys més tard hi entraria com a director Josep Antoni Clausó. Del 6 de març a l’1 d’abril de 1979 la mateixa sala exhibia una mostra amb el títol Art de Sant Cugat, que aplegava vint-i-tres artistes santcugatencs i posava de manifest que el nombre d’artistes locals de qualitat anava augmentant: Beltran Bofill, Casademont, Codinach, Pep Codó, Cortijos, Carles Delclaux, Teresa Farrés, Xavier Figueras, Grau Garriga, Ramon Grau i Soldevila, Frederic Gisbert, Rudolf Häsler, Teresa Jordá i Vitó, Javier Loren, Máximo Loren, Armand Lluent, Ferran Martí, Carlos Méndez, Jorge de Marco, Ricard Sala, Joan Tortosa, Carles Vergés i Josep Canals i Gual van ser els artistes d’aquesta exposició i al catàleg que s’edità per aquest motiu, el conegut animador cultural Eugeni Canas hi escrivia: Que Sant Cugat ha sigut lloc predisposat per al desenvolupament de l’art en moltes de les seves facetes, és cosa que quasi ningú desconeix. I el realment satisfactori és que aquest fet l’hem constatat molts anys enrera i sempre ha sigut un procés ascendent en quantitat de practicants i en categoria de resultats. I a l’artista santcugatenc s’hi ha afegit el que ha vingut de fora; i ha proliferat l’artesania; i s’hi han creat escoles que, com la pintura mural al claustre del Monestir i l’Escola Catalana de Tapisseria, l’hi han donat una transcendència internacional. I això ha fet que l’ambient artístic de la població s’anés fent més dens, més notori, fins al punt que algú, molt generosament, ens atorgués una frase entrecomada relativa a l’art dels santcugatencs.

 

Rellegint un escrit d’en Frances Cabanas, em donc compte que farà desseguida cinquanta anys de la primera exposició col·lectiva d’artistes santcugatencs i de la que jo en guardo una grata impressió. Des de llavors s’han organitzat exposicions ininterrompudament. Els llocs més habituals han estat el claustre, la sotarrectoria del monestir, l’Ajuntament i sales més o menys apropiades de diverses entitats. Més recentment han estat establiments comercials, principalment llibreries, que han ofert als artistes la possibilitat d’exhibir les seves obres. I avui, aquesta nova sala, després d’una brillant inauguració amb dibuixos de Grau Garriga, ens ofereix una nova col·lectiva d’artistes de Sant Cugat. Dubtem que hi hagi una altra ciutat de similar categoria que pugui oferir una mostra d’art tan important. Els que vivim aquí podem sentir-nos satisfets de comptar amb una sala d’aquesta magnitud, i que es pugui omplir dignament amb obres pròpies. La història de l’art a Sant Cugat es va desenvolupant ininterrompudament. Avui s’incorpora una dada de veritable relleu.      

 

Durant els quasi catorze anys que la Galeria Febo va estar en actiu hi varen exposar entre d’altres Lluís Ribas, Francesc d’Asís Casademont Le Vieux, Vives Fierro, Cruañas, Rafael Griera, Modest Cuixart, Ruiz Ortega... i també l’artista local Teresa Farrés, que hi va rebre un homenatge dels seus nombrosos alumnes i amics amb una exposició organitzada pel Col·lectiu d’Artistes, amb col·laboració de l’Ajuntament, del 9 al 30 de juny de 1983. A començaments dels anys noranta hi hagué un notable retrocés econòmic que desembocà amb el tancament de la galeria l’any 1993.

 

ELS ANYS VUITANTA

 

Pel que fa al món de la plàstica en general, aquesta dècada dels vuitanta està considerada com una època revisionista, de relectures, de remakes, de consum d’objectes artístics, d’inflació artística, de trans, neo, post, de reciclatge i de refregits... També foren els anys de la transició política del franquisme a la democràcia, amb una societat més preocupada per la situació política que per altra cosa. Era un moment en què es va produir una marcada tendència a recuperar el llenguatge figuratiu en l’àmbit de la pintura. L’eufòria econòmica que va seguir a la crisi dels anys setanta, va permetre l’inici d’un mercat d’art força actiu arreu de Catalunya, i que a Sant Cugat es posà de manifest amb la proliferació de galeries d’art professionals. Aquestes sales, tot i tenir alts i baixos, fins al tombar de segle situaren la ciutat en bon lloc dins el galerisme del país. Fou una dècada viva, de rica activitat creativa, en què es desenvoluparen importants tasques dels artistes o espais d’art locals. Una altra cosa molt diferent va ser la repercussió social d’aquesta activitat i la transcendència ciutadana, que com hem dit abans, no va ser gaire elevada.

 

Cal diferenciar ben clarament entre el començament i el final dels vuitanta. En els primers anys es recolliren els esforços disgregats duts a terme durant la dècada anterior. Fou moment de grans inversions econòmiques que pretenien blanquejar diners, realitzades en terrenys, en vivendes i en art. Els inversors, inexperts en aquest últim camp, volien una rendibilitat immediata que no fou la que històricament ha tingut el món de la plàstica. Així, entre els inversors esporàdics que invertien en art es produí un desencís que començà a la segona meitat dels vuitanta i que durà fins a finals dels noranta.

 

Per la seva part, els artistes, pedagogs i promotors asumiren un compromís més gran de cara a la popularització de les arts visuals, que involucrava les institucions en les seves activitats. A la nostra ciutat, la implicació de l’Ajuntament democràtic i de la pròpia Generalitat en el món de l’art permeteren, per exemple, tirar endavant amb recursos més importants, iniciatives com la Mostra i exposicions d’indubtable interès exhibides al claustre del Monestir (l’exposició retrospectiva de Josep Grau Garriga, la de Maria Teresa Codina...). Sant Cugat continuà refermant el seu caràcter residencial d’important nivell econòmic amb un ràpid creixement que no deixà de prolongar-se fins i tot al començament del segle XXI. A l’inici de la dècada dels anys vuitanta tenia una població de gairebé trenta mil habitants. Les seva situació geogràfica, situada entre Barcelona, Sabadell i Terrassa, donaren peu a la seva conversió en una ciutat notablement intel·lectual, ja que uns cinc-cents artistes, entre aficionats i professionals, vivien i treballaven aquí, a finals de la dècada. A més de l’Escola d’Art, també s’obriren acadèmies d’art, estudis d’artistes que impartien els seus coneixements i que feren augmentar l’afició.

 

Era un moment òptim que engrescà a nous grups a instal·lar-se aquí, per desenvolupar-hi les seves facetes creatives. Aquest ambient es féu evident amb els nombrosos tallers d’artistes visuals a tot el territori municipal. Van proliferar les vivendes-estudi, on hi venien a viure poetes, escriptors, actors, locutors de ràdio i TV... Aquest creixement continuà durant les dècades posteriors, convertint la ciutat en un punt de referència del progrés en el camp de la cultura, que Catalunya comença a tenir en compte.

 

Durant els vuitanta, figuració i abstracció era la praxi dels artistes que vivien a la ciutat i que es combinaven perfectament en les exposicions locals. A la Floresta s’instal·là Bibiana Pedemonte (Barcelona 1959) que havia cursat estudis a l’Escola Massana i a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. La seva obra està carregada de lirisme personal. Treballa amb tècniques i llenguatges a mig camí entre la pintura, escultura, el collage i el gravat. S’interessa pel volum, que posteriorment fa servir per realitzar algunes escultures que s’exposaren en algunes col·lectives, però la seva inquietud més endavant la dugué al món de la pintura i al gravat que, tot partint d’un món expressionista reflecteix allò que es quotidià, amb una mirada més profunda i incisiva. També ha realitzat diverses publicacions i articles de difusió, dedicats als infants i adolescents a fi d’endinsar-los en la preocupació per l’estètica. Pere Pich i Rosell (Barcelona 1958), format a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, és professor de procediments escultòrics a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona des de 1985. També s’instal·là a la Floresta, creant una obra s’ha encaminat a fer instal·lacions, a més d’obres individuals, en les quals ha cercat una reflexió sobre el passat i el present del fet artístic. En les seves escultures cerca els cànons tradicionals i s’endinsa en la nova figuració amb una important varietat de domini de materials. Ha realitzat importants exposicions individuals i col·lectives. A partir del 1994, començà a investigar en el camp de la instal·lació introduint-hi la video-creació. Antònia Vilà i Martínez (Ciutat de Palma, Illa de Mallorca 1951) es llicencià en Hitòria de l’Art per la Universitat de Barcelona, i també es va formar a l’Escola d’Arts del Llibre de la mateixa ciutat i a l’Instituto Estatale d’Arte d’Urbino, Itàlia. Va venir a viure a Valldoreix l’any 1980. Des de l’any 1979 és professora de gravat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. És una excel·lent gravadora que ha realitzat nombroses exposicions en aquesta disciplina, tant a nivell nacional com internacional.

 

ART CONCEPTUAL

 

L’any 1981 Doris Leussler organitzà una important mostra d’art conceptual, tant d’actualitat en aquells moments, al claustre del Reial Monestir, en record als deu anys de la mort del destacat poeta Gabriel Ferrater que havia viscut els darrers anys de la seva vida a la ciutat, i on hi va morir l’any 1972. A la mostra hi participaren entre d’altres, l’artista de la Floresta Àngels Ribé i Pijuán (Barcelona 1943), coneguda arreu pel seu art efímer. Del seu ampli curriculum cal destacar que anà a París l’any 1966, on estudià sociologia i ceràmica. El 1968 inicià els primers treballs d’escultura, fent accions a la natura i duent a terme les primeres experiències conceptuals. L’any 1972 es traslladà als Estats Units instal·lant-se a Chicago. D’allà passa a Nova York (1974) on residí fins al 1980, any en què retornà a la Floresta. L’any 1984 es llicencià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Va destacar al nostre país durant els anys setanta i vuitanta com una pionera del performance, muntatges i accions dins l’espai. Practicà el Land-art, contribuint molt en aquest moviment que mira la natura. És una artista que des dels anys setanta fins a final de segle ha recorregut una de les trajectòries més coherents del panorama plàstic català, amb una gran projecció internacional. La seva empremta és molt important, juntament a la de tants altres artistes que van participar en el caràcter experimental del concepte, traspassant fronteres, primer a París i després a Nova York.

 

El seu art intenta descobrir els aspectes amagats però existents en la realitat, tot fent-los sorgir i mostrant-los amb una nova mirada poètica. Per aconseguir aquesta nova mirada, és important el comportament dels materials i d’ella mateixa a través de la intervenció en l’espai natural. A l’exposició de l’any 1981 al claustre hi despuntà la poètica de l’artista quan instal·là una persiana entre capitell i capitell (és una de les imatges més reproduïdes dins la història de l’art conceptual). Amagava i desvetllava una nova mirada que avui encara és latent en la seva obra. A partir dels vuitanta des del seu taller estudi de la Floresta, s’endinsà en el món de l’escultura, sense deixar de banda les performances.

 

Un altre artista de la zona boscosa de la Floresta que es donà a conèixer l’any 1986 a la nostra ciutat a través de la Mostra d’Art fou Valentí Torrens i Otin, (Osca 1951) escultor que tambè es dedicà a la pedagogia. Format a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, realitzà muntatges i escultures en ferro. Més endavant va fer temes relacionats amb la performance, vinculat amb el moviment Land-art. Una de les seves obres més destacades és la d’un passaport que va difondre arreu del món, a través d’un tipus de postal. En aquells moments, també, es començà a projectar l’obra de Juan Carlos Häsler (L’Havana, Cuba 1964), fill del pintor Rudolf Häsler. Des de 1984 començà a fer exposicions, sobretot a Itàlia i a Suïssa. El seu estil és pot descriure com a revisionista de la figuració clàssica. Soto-Villena –Enric Soto i Farré– (Barcelona 1929), fill del pintor Santiago Soto Villena, va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. La seva primera exposició va ser l’any 1955, a la Sala Rovira de Barcelona. Des de l’any 1980 viu a la ciutat, conreant una pintura lluminosa de tendència expressionista.

 

EL GRUP YERBA

 

L’any 1984 va néixer el Grup Yerba, que va estar molt actiu durant sis anys, i estava format per: Conxa Martínez, Rosa Nicolás, Carles Briega, Jordi Traperho, Manolo Belzunce i José Manuel de la Pezuela.

Conxa Martínez i Reig (Ontinyent, València 1948), va estudiar a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i a Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva obra va seguir una línia coherent i innovadora dins l’informalisme. En una de les seves etapes, aprofità teles metàl·liques sobre les quals disposava denses trames texturals. És important assenyalar també la tasca pedagògica que ha realitzat a l’Escola de Belles Arts de la ciutat. Rosa Nicolás i Roca (Bata, Río Muní 1952), viu a la Floresta d’ençà de l’any 1976. La seva pintura beu de les fonts primitives i de l’expressionisme alemany. També es dedicà a la pedagogia a l’Escola Municipal d’Art de Rubí, Barcelona. Carles Briega i Bombón (Barcelona 1947) estudià a l’escola Massana, a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i Cercle Artístic Sant Lluc de Barcelona. En aquesta època crea unes obres que són evocacions líriques de superfícies erosionades i cobertes de líquens i molses amb dramàtiques visions. Partint de l’informalisme, s’endinsà en abstraccions contundents, que a la dècada dels noranta donaren pas a subtils figuracions. També va dedicar-se a l’ensenyament a l’Escola Municipal d’Art de Rubí. Jordi Traperho i Torrente, (Barcelona 1948) fou un dels destacats del grup, instal·lat a la Floresta des del 1977. El 1967 s’inicià com autodidacte, realitzant posteriorment estudis a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i estudis de litografia i de gravat a l’Escola de les Arts del Llibre de Barcelona. En el conjunt de la seva obra, s’hi veuen diferents períodes que manifesten la seva evolució. Primerament, es pot distingir una època d’aprenetatge. Als anys setanta conreà un tipus de pintura que incloïa elements figuratius. Més endavant passà a l’abstracte, oscil·lant sempre entre els temes de l’ésser humà i l’harmonia de la natura. Es consolidà com un artista trans-avantguardista català. És considerat com un dels precursors dels performances i happening a Catalunya. Ha realitzat activitats multidisciplinars aquí i a l’estranger.

 

Manolo Belzunce i Moreno (Lorca 1944) és un pintor de registres múltiples que ha treballat la figuració i l’abstracció i també ambdues modalitats alhora, però és un pintor medul·larment figuratiu que imprimeix ritme, ordenació i dinamisme, ondulat o angulós, a les figures i elements de colors vius. Amb una llarga trajectòria, ha residit a diferents ciutats, entre les quals destaca Sant Cugat, on hi va viure des de principi dels setanta fins als noranta. José Manuel de la Pezuela (Valladolid 1933 - Tarragona 2000). El 1972 publicà el seu primer llibre de poemes Círculo de Llamas. A partir d’aleshores participà en nombroses revistes poètiques i realitzà exposicions de poesia visual, camp en el qual va ser molt important fins a la seva mort. Durant els anys setanta i part dels vuitanta, va estar molt integrat a l’art de la ciutat i a les seves entitats.

 

Després de GALLM, el Grup Yerba va ser el segon grup artístic important sorgit a la ciutat, realitzant una important tasca expositiva fins desaparèixer, per manca d’enteniment entre els seus components, després de sis anys de treball conjunt. Durant el segle XX aquests han estat els dos únics grups artístics amb ideologia que ha tingut la vila.

 

El dia 15 de desembre de 1983 tingué lloc l’exposició col·lectiva de reobertura de les portes de la Galeria d’Art del Vallès, després d’un tancament d’uns tres anys i en una segona etapa de noves activitats artístiques. A l’exposició hi van participar: Carme Canals, Josep Canals, A. Cardona, Francesc Cabanas, Miquel Cabanas, Frederic Cabanas, Mercè Diogène, Xavier Figueras, Pere Galvañ, Antonio Leonardo, Paco Minuesa, Ferran Martí, Hanni Puts, Lluís Ribas i Ricard Sala.  

 

En aquesta segona etapa, la Galeria d’Art del Vallès edità de forma continuada un opuscle que informava de diferents aspectes d’interès dels artistes expositors i d’altres que, per les característiques de les seves mostres, mereixien difusió. Amb motiu de l’exposició col·lectiva que va fer per la Festa Major de l’any 1985, el seu director Canals hi escrivia:

 

 Des de 1973 que vàrem obrir Galeria d’Art del Vallès, s’ha tingut molt present per a la promoció artística, la nostra tasca i encara que durant un temps les portes de la sala varen restar tancades, la difusió de l’art va continuar i es van donar a conèixer artistes d’aquí. Ara, quan estem finalitzant la segona temporada de la nova etapa d’aquesta galeria, volem fer el plantejament d’on es troba l’art santcugatenc avui aspecte aquest per al qual durant dotze anys tant hem lluitat.

 

Durant aquest temps han passat moltes coses importants a la nostra ciutat. El seu caràcter cultural s’ha vist incrementat amb l’arribada de molts més artistes i intel·lectuals. S’han obert noves galeries que han fet que, com en d’altres aspectes, siguem capdavanters, ja que tenim una sala d’art per cada vuit mil habitants, xifra que encara es reduirà més quan properament es posi en funcionament la Sala Municipal d’Art.

Aquests fets ens marquen, ja que molt poques són les ciutats que poden dir que per cada vuit mil habitants, tenen una sala d’art. Estem en un moment d’expansió artística. Ja no cal recórrer a les conegudes "Escola Catalana de Tapís" o "Escola Internacional de Pintura Mural" per veure el que avui som. Tenim una escola "Municipal d’arts i oficis" que comença a donar els seus fruits i sobretot tenim un gran nombre de tallers on els artistes treballen per la superació constant del seu art.

 

És aquest fet del treball seriós i callat de cada dia, que avui volem presentar amb una exposició extraordinària de Festa Major. Alguns artistes participants són coneguts a nivell nacional i internacional, d’altres comencen a ser-ho i encara d’altres estan en camí d’aconseguir-ho. És aquest fet de cada dia que avui per primera vegada hem volgut recollir amb "Artistes de Sant Cugat, 2".

 

Hem convidat ha participar-hi tots els artistes d’aquí, que durant l’any 1984 o 1985 han participat en una exposició individual o col·lectiva en qualsevol ciutat de l’Estat espanyol, ja que una altra forma de selecció hagués estat discriminatòria i la resposta ha estat positiva. Els que avui presentem aquí són els nostres artistes. Els artistes que creen en un entorn comú, Sant Cugat i en canvi llur obra és totalment diferent d’uns a altres amb diferents conceptes, estils, tècniques i tendències.

 

Artistes de Sant Cugat, 2 és l’exponent de l’art que avui es fa a la ciutat i aquest és el nivell artístic que com a col·lectivitat donem. "Sant Cugat és Terra d’Artistes" i avui més que mai estem posant la llavor per ser un centre de reconegut prestigi en aquest camp. Galeria d’Art del Vallès ha contribuït i contribuirà a enlairar aquest nivell. El repte dels nous temps no és fàcil, però cal que tots ajudem a consolidar el Sant Cugat artístic. "Artistes de Sant Cugat, 2" és la mostra per on començar una atenta reflexió sobre les nostres bases i el que serà la memòria del futur.

 

L’opuscle referenciava així els artistes participants: Manuel Aramendía, llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona; Teresa de Barberà que comptava amb diverses exposicions a Barcelona i la seva primera individual el 1985 a la Galeria d’Art del Vallès; Sergi Barnils, ceramista amb diverses exposicions col·lectives; Manolo Belzunce, membre del Grup Yerba, amb exposicions al país i a l’estranger; Pep Blanes, amb diverses exposicions individuals i col·lectives, també col·laborador en la il·lustració de llibres; Carles Briega, membre del Grup Yerba, amb exposicions col·lectives i individuals; Miquel Cabanas, format a l’Acadèmica Baixas, Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i professor fins al 1982 de l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat fins al 1985 professor de l’Escola Internacional de Pintura Mural Miquel Farré de Sant Cugat. Havia realitzat diverses exposicions individuals i col·lectives; Frederic Cabanas estudià a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, a Sant Lluc i a l’Escola Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat. Formà part del grup Sis Joves Reraguardistes; Carles Cabanas, fotògraf que exposà al Club Muntanyenc i a la Galeria Quòrum de Sant Cugat; Carme Canals, titulada en Arts i Oficis i professora de ceràmica a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat, participà en exposicions col·lectives a Sant Cugat i a Barcelona; Josep Canals, llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, fundador de l’Escola d’Art de Sant Cugat, amb exposicions a diferents llocs de l’estat; Ignacio Casanovas, realitzà diferents exposicions individuals i col·lectives; Alexandre Cardona, llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, director de l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat i professor de l’Escola de Disseny Tèxtil de Barcelona; Miguel Àngel Castaños, amb exposicions individuals i col·lectives a diferents ciutats; Pep Codó, estudis a l’Escola Massana de Barcelona i realització de diversos murals a diferents indrets del país; Joaquím Chancho, professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, exposicions individuals i col·lectives a molts llocs del país; Mercè Diògene, amb exposicions individuals i col·lectives a diferents ciutats del país i de l’estranger, així com premis nacionals i internacionals; Teresa Farrés, estudis a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, es dedicà a la pedagogia; Xavier Figueras, llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, professor de Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona; Pere Galvañ, estudis a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat i exposicions a diferents indrets; Gómez Gámez, amb diverses exposicions individuals i col·lectives; Grau Garriga, llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i amb nombroses exposicions individuals i col·lectives; renovador del tapís al nostre país; Pilar Igual, amb diverses exposicions; Antonio Leonardo, professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, es dedica plenament a la investigació universitària; té premi de dibuix de la Direcció General de Belles Arts, premi de la Fundació Güell al millor expedient acadèmic i premi d’escultura de la Direcció General de Belles Arts; Doris Leussler, llicenciada en Història de l’Art, professionalment es dedicà a la restauració d’art en el Centre de Restauració de Béns Culturals de la Generalitat, a Sant Cugat; Armand Lluent amb nombroses exposicions individuals a l’estranger i a l’estat espanyol; Ferran Martí, realitzà diferents exposicions individuals i col·lectives i compta amb diversos premis; Àngela Merayo, amb estudis a l’Escola Massana i diferents exposicions individuals i col·lectives; Paco Minuesa, estudis a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, professor de tapís a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat i diferents exposicions col·lectives; Manel Nasarre amb diverses exposicions; Rosa Nicolás, diferents exposicions col·lectives i individuals, membre del Grup Yerba; Martí Pié amb diverses exposicions; Henry Puts, estudis a l’Escola Industrial de Barcelona i diverses exposicions; Ricard Sala, doctor en Belles Arts de la Universitat de Barcelona; té Premi Cultural d’Escultura 1968, Medalla d’Or a l’Exposició Nacional de Sevilla, i Acadèmic corresponent a la Reial Academia de Belles Arts Santa Isabel d’Hongria, a Sevilla; Serra Escribá, amb diverses exposicions; Serrasanta, que té el Gran Premi Internacional de Cannes 1964, Condecoració Creu del Comendador del Govern francès al mèrit nacional francès; Jordi Traperho, diferents exposicions individuals i col·lectives pel país; Antonio Traver, arquitecte, nombroses exposicions individuals i col·lectives a l’Estat espanyol i premis d’àmbit nacional; Antònia Vila, professora de gravat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i a l’Escola Eina de Barcelona, compta amb diferents premis i exposicions individuals i col·lectives.

 

Amb aquesta exposició col·lectiva d’aquest primer espai expositiu professional de la ciutat, es posava de manifest que la ciutat gaudia d’un moviment artístic notable. Amb el pas del temps, es veié que alguns dels artistes participants van ser dignes del reconeixement col·lectiu per la seva trajectòria artística posterior, no només a la ciutat, sinó fora d’ella i a l’estranger.

 

És un fet que el moviment artístic que aquí es va generar durant aquells anys fou el resultat de l’entusiasme i l’empenta dels mateixos artistes o sectors galerístics. En aquells moments, el marxant Josep Anton Clausó, que més tard dirigiria la Sala Febo (1979 - 1993) va obrir la sala el Gall, com a primera experiència dins del món de l’art. La va anomenar així, en memòria del gall del cimbori del Reial Monestir. L’espai era el que anteriorment havia ocupat el Club Muntanyenc, a la plaça d’Octavià. Més tard, es dedicaria de forma professional a marxant d’art.

 

Segons consta en un altre opuscle d’aquells anys de la Galeria d’Art del Vallès, el 1984 hi havia en aquesta vila quatre sales d’art professionals: Galeria del Gall, Galeria del Vallès, Febo, i Quòrum, a més d’altres sales que celebraven exposicions de forma esporàdica: Alternativa, Club Muntanyenc, la Caixa, Amics de Sant Cugat, Sala Banesto, Tarannà i el claustre del Reial Monestir. Alternativa, al carrer Villà, i Tarannà, al carrer Plana Hospital, eren dues llibreries que destinaven un espai a mostrar-hi pintures.

 

La Galeria Quòrum va ser el tercer espai d’art professional obert l’any 1983 i estava al carrer de Santiago Rusiñol. El seu director, Lluís Amat, la va regentar durant dos anys, fins al seu tancament el 1985. Entre d’altres, hi van exposar els artistes santcugatencs Xavier Agraz i Sergi Barnils. Xavier Agraz (Sant Cugat 1943 - 1993), fill del conegut innovador de la pedra artificial, en Matarile, realitzà al llarg de la seva vida una obra molt eclèctica. El 1994 i com a homenatge pòstum es va instal·lar una escultura seva a la plaça Onze de Setembre. També va exposar en la seva faceta de ceramista. Sergi Barnils (Bata, Guinea Ecuatorial 1954) que s’instal·là a Sant Cugat l’any 1956, quan els seus pares retornaren a la ciutat. És un dels artistes locals de més projecció internacional, que durant la dècada dels noranta es donà a conèixer a Europa, sobretot a Itàlia i Alemanya. Les seves pintures remembren un món medieval i profundament simbòlic mitjançant la tècnica mixta, amb influències del simbolisme de Kandinsky i Miró.

 

La galeria Quòrum va canviar de propietari l’any 1986, i tornava a obrir amb el nom de Sala Rusiñol, essent dirigida per Ignasi Cabanas. Alguns dels artistes que van exposar en aquesta nova etapa van ser: Vayreda C., Miquel Cabanas, I. Mundó, Lluís Roura, Manel Capdevila, Aguilar Moré, C. Nadal, Vilasis Capalleja. De fet, aquest obrir i tancar espais dedicats a l’art era positiu per a la ciutadania de la localitat, perquè demostrava un interès creixent per part d’alguns galeristes d’anar introduint pas a pas el món artístic dins la vida ciutadana.

 

NOUS ESPAIS ALTERNATIUS

 

En la dècada dels vuitanta van continuar sorgint espais alternatius, entre els quals cal esmentar l’Estudi d’Art de Ràdio Vallès. Aquest va ser un petit espai dins dels estudis d’aquesta primera emissora de ràdio local situada a l’avinguda de Cerdanyola núm. 24, on l’any 1983 s’hi van poder veure algunes exposicions. La Sala Barnils s’obria el mes de desembre de 1987, als locals del Centre Mercantic, al carrer Rius i Taulet, núm. 120. Allà s’hi van realitzar exposicions col·lectives d’artistes de la ciutat durant poc més d’un any. El novembre de 1998, en un dels forns de l’antiga fàbrica Barnils d’aquell mateix indret s’obria un espai expositiu amb el nom de La Terra, on s’hi varen fer exposicions durant dotze mesos. Edda’s Place, situada a les galeries comercials del carrer Santa Maria, va mostrar essencialment exposicions d’obra gràfica i sobre paper des del 1989 al 1992. Tot i que no era una galeria pròpiament dita, en alguns moments realitzava exposicions puntuals, com fou el cas de Mercè Diogène, que hi mostrà obra sobre paper i gravats. Un altre espai alternatiu el trobem a la Sala Privart de la discoteca Chic Sant Cugat a l’avinguda Rius i Taulet, que s’obrí l’any 1987. És un cas força atípic, si tenim en compte que ocupava un espai VIP dins les mateixes instal·lacions d’una discoteca. S’hi oferien exposicions trimestrals fins a l’any 1998, i al llarg dels anys s’hi va poder veure l’obra de molts artistes amateurs locals. Les sales Barnils, La Terra i Privart estaven situades en el mateix punt del carrer Rius i Taulet, núm. 120, però en immobles diferents.

 

Amb caràcter permanent, l’any 1986 s’obrí la sala d’exposicions de la Casa de Cultura, al carrer Castellví. Més tard, als baixos del mateix edifici, s’hi habilità una segona sala. Esporàdicament, també s’han dedicat els passadissos i la sala d’actes com a espais d’art. Situada en un indret cèntric dins dels jardins del Reial Monestir, ocupa la que fou seu de la Universitat Autònoma de Barcelona, que alhora s’havia edificat en els terrenys municipals de l’antic camp de futbol. La línia artística d’aquestes sales ha estat desigual, atès que s’hi han exposat des d’una de les més importants exposicions de fotografia victoriana celebrades al país, l’agost de 1993, fins a exposicions de treballs de fi de curs o d’altres temàtiques alienes a la creativitat.

 

L’ART ES VA IMPOSANT

 

La sala d’exposicions de Banesto a l’avinguda Catalunya, núm. 6 va ser un espai d’art que l’entitat bancària va obrir per fer-hi exposicions de manera intermitent. Un dels artistes que hi va exposar va ser Antoni Traver (Lleida 1954), que viu a Sant Cugat des de l’any 1979. Es titulà com a arquitecte superior i, des de 1985 fins al 1993, es va dedicar a la docència, que combinà amb la seva faceta de pintor, de tendència expressionista. Un altre dels artistes que es va donar a conèixer a la ciutat a través d’aquesta sala va ser Paco Salas, (Almeria 1943). Viu aquí des de 1964, realitzant la primera exposició individual a la Galeria Febo l’any 1982. A partir d’aleshores, va començar a exposar de manera regular. Treballa bàsicament amb fusta, i les seves escultures estan realitzades segons el més pur estil romànic i gòtic. La seva pintura és de tipus impressionista. L’any 1998 va obrir el seu espai d’art, La Rosassa, que després seria el seu taller-estudi però que durant un any va funcionar com a galeria d’art. 

 

A mitjan dels vuitanta, l’artista Totón Rosillo va dirigir la sala d’art Video Golf, a l’entresol d’un video-club, al carrer Murillo, núm. 17. L’espai va tenir una gran activitat expositiva durant aproximadament cinc anys, en què hi van exposar artistes bàsicament joves. Totón Rosillo (Barcelona 1945), cursà estudis a l’Escola Massana de Barcelona i a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat. A finals dels vuitanta va donar a conèixer la seva faceta creativa, desenvolupant una pintura d’estil fauvista-expressionista.

 

El 1986 es van fer les últimes exposicions a la Galeria d’Art del Vallès. La direcció de la galeria es traslladà de domicili al carrer de la Creu, núm. 16, a pocs metres de les muralles del Reial Monestir, i el 10 de setembre d’aquest mateix any, s’obrí el nou espai d’art amb el nou nom de Canals - Galeria d’Art. La nova etapa profunditzà en les últimes tendències plàstiques i a descobrir nous valors. Al llarg dels anys, la galeria Canals ha estat pionera en participar en fires nacionals i internacionals, a més de dur a terme una intensa activitat promovent diferents propostes i estimulant el públic a acostar-se a l’art. Des d’un bon principi, es va marcar una línia de promoció dels artistes locals, a més de mostrar de nou aquí artistes que van formar part de l’Escola Internacional de Pintura Mural i de la Casa Aymat: Guinovart, Ràfols Casamada, Tàpies, Miró, Picasso, Viladecans, Amèlia Riera, Subirachs, Tharrats, Cuixart... Aquest espai d’art també va editar el Diari d’Art, que era una publicació periòdica que va sortir durant tres anys, editant-se quinze números. En ella s’hi feia un repàs de les activitats de la sala, així com temes d’interès general relacionats amb el món de l’art a la ciutat. Com a empresa reexida d’aquest espai, hem de destacar la Biennal Mostra d’Art Contemporani Català.   

 

Aquests anys eren optimistes pel que fa al nombre d’artistes que seguien venint a viure aquí i començaven a destacar: Manuel Aramendía i Zuazo (Tudela, Navarra 1955), escultor i professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, viu a la ciutat d’ençà 1982. Va fer la seva primera exposició a la Sala de la Caixa de Pensions del carrer Santiago Rusiñol, essent la seva pintura i l’escultura de continguts simbolistes. Víctor Herrero “Gaixet” (Barcelona 1949), passà de la figuració clàssica a l’abstracció i posteriorment retorna a la figuració. Assumpta Osés i Caicedo (Barcelona 1949) estudià a l’Escola Massana de Barcelona, i és coneguda bàsicament com una excel·lent esmaltadora. També desenvolupà la pintura que elabora sota el concepte abstracte i de textura. Des del 1987 resideix a la ciutat i començà a exposar de manera regular a partir de 1984 tant aquí com a l’estranger. Evelyn Freitag (Praga 1946) s’instal·là a la ciutat l’any 1976. És una de les artistes formada a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat en l’especialitat de ceràmica. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives arreu de Catalunya. Caterina Alavedra Duchoslav (Praga 1958) va estudiar a l’Escola d’Arts de Basilea, i l’any 1982 va venir a viure a la vila, continuant els seus estudis a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de la ciutat. El 1994 començà a exposar d’una forma regular a Catalunya, a Alemanya i a Suïssa. La seva tendència plàstica és un realisme geomètric centrat en el paisatge urbà. Marta Ballvé (Barcelona 1965). Va venir a viure aquí durant aquesta dècada. Realitzà estudis a les escoles Elisava i Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Començà a exposar l’any 1987 i la seva pintura és de contingut simbolista.

 

Cal destacar Neus Colet (Barcelona 1963), llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. L’any 1983 va fer la seva primera exposició, participant en una col·lectiva a l’Institut Francès de Barcelona. Escultora que recrea objectes quotidians amb significats irònics, lúdics i evocadors: des d’una roda, un carretó, una corriola, un cotxe... Bàsicament treballa el ferro, al qual hi incorpora el gravat. Des dels anys vuitanta, ha estat seleccionada en diferents premis i ha exposat a espais d’art nacionals i estrangers, mereixent el reconeixement de la crítica per la seva ferma trajectòria artística. Mercè Atienza (Barcelona 1948) cursà estudis al taller Leonardo da Vinci i a l’Escola Massana de Barcelona. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, amb una obra de tècniques mixtes plena de simbolisme expressiu. Jaume Carod (Barcelona 1941) és un altre dels artistes destacats d’aquesta dècada que va estudiar al taller Leonardo da Vinci, Escola de Belles Arts de Sant Cugat, al Cercle Artístic Sant Lluc de Barcelona. Graduat en pintura per Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona ha conreat un informalisme líric i poètic, ha realitzat exposicions dins i fora del país, essent molt apreciada la seva obra al Japó.

 

Als anys vuitanta s’instal·là a la ciutat el matrimoni d’artistes format per Martín Carral i Carmen Anzano. Martín Carral (Meruelo, Santander 1959) es traslladà a Barcelona l’any 1980 per ampliar estudis artístics, ingressà a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i es féu soci del Real Círculo Artístico de Barcelona, on amplià coneixements. Més tard, es llicencià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Des d’aleshores les seves exposicions són freqüents, on exhibeix una pintura figurativa de matís expressionista, que amb els anys ha evolucionat cap a una abstracció molt lírica dins del camp de l’art reduccionista. És un dels artistes locals de més projecció a l’Estat espanyol durant els últims anys del segle XX. Carmen Anzano (Vilanova de Sau, Barcelona 1960) es llicencià en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i va començar a exposar a partir de l’any 1990. És una artista polifacètica que s’expressa a través del treball de l’escultura i de la pintura, mitjançant la qual constitueix un món propi i una forma de fer molt particular, que la situen en un lloc predominant dins la jove pintura espanyola. La seva praxi artística consisteix bàsicament en un tractament mínim i una paleta austera, un món essencial de formes dins l’estil minimalista.

 

En aquests anys el Casal de Cultura de Valldoreix i l’Associació de Propietaris i Veïns d’aquesta pedania van dur a terme diferents exposicions de manera ocasional. 

 

L’any 1986 venia a viure entre nosaltres l’artista japonès Shinichi Tsukumo (Fukuoka, Japó), que elabora una pintura concebuda dins de l’expressionisme-minimalista. El 1998 va fer una destacada exposició d’escultura, ceràmica i pintura al claustre del Reial Monestir sota el títol Dansa del vent: Constel·lacions, on creà un diàleg entre les seves obres i l’art romànic del recinte. Té un currículum molt ampli a nivell nacional i internacional.

 

La Floresta continuava sent un indret escollit per molts artistes que hi trobaren el lloc idoni per viure-hi i desenvolupar-hi la seva creativitat, com Jesús Àngel Prieto (Sevares, Oviedo 1955). Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, durant molts anys va ser el director de l’Escola Massana de Barcelona. És un teòric que es va decantar cap a la vessant de les noves tecnologies d’expressió, com el vídeo o el cinema. Una altre artista que resideix a la Floresta des de 1989 és  Pascal Plasencia i Taradach (Barcelona 1962), format a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. És escultor i té una obra de gran perfecció tècnica dins d’una línia de noucentisme evolucionat. La seva escultura beu de les arrels mediterrànies que avui conreen artistes de la vella escola. La seva obra troba l’equilibri just entre la tradició i la modernitat. Els diversos materials amb els quals treballa (pedra, bronze, resina de polièster) i l’elaboració d’un llenguatge personal amb densos volums i línies molt definides, són l’exemple d’una expressió en el panorama de l’escultura figurativa contemporània. 

 

Treballen i viuen a la ciutat artistes com Marina Caycedo (Medellín, Colòmbia 1952) Formada a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat, a partir de l’any 1986 va començar a exposar de manera regular. Té un estil pictòric molt colorista dins d’una tendència expressionista. Gemma Navarro (Barcelona 1947), formada a l’Escola Massana i a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, ha estat professora de l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de la nostra ciutat. L’any 1981 començà a exposar en mostres individuals i col·lectives. La seva pintura està dins el corrent de l’expressionisme abstracte. Daniel Codorniu (Palma de Mallorca 1943) cursà Belles Arts a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. A partir de 1985 s’instal·là a Sant Cugat, on durant deu anys desenvolupà la tasca de pintor i dibuixant, realitzant nombroses exposicions. La seva obra és de tendència impressionista. Joan Martí i Aragonès (Barcelona 1936) estudià a l’Acadèmia Valls i a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. La seva primera exposició va tenir lloc l’any 1959 a la Galeria Atenea de Barcelona. Des d’aleshores, la seva trajectòria expositiva ha estat molt extensa, tant dins com fora de les nostres fronteres. La figuració realista, amb influències de l’impressionisme francès i a vegades del modernisme català, defineixen la seva pintura. També s’ha endinsat en retrats de personatges coneguts i la seva pintura es troba repartida per importants museus i col·leccions. Alba Serra (Manresa 1944) va venir a viure a Sant Cugat el 1974. Havent estudiat a l’Escola Massana i a Eina de Barcelona, destaca sobretot per la seva tasca pedagògica a l’escola municipal per a nens Triangle. Desenvoloupa, a més, la seva creativitat dins de la nova figuració, tot tractant l’entorn quotidià a través del dibuix, el gravat i la fotografia, realitzant exposicions esporàdiques.

 

Altres artistes de Sant Cugat que per un o altre motiu han destacat durant la dècada dels vuitanta, són: Josep Camacho, Miguel Ángel Castaño, Josefa Torres, Ignasi Foj, Hsiaoyu Liu, Josep Lluís Ribó, Puri Moreno, M. Isabel Mercado, Ricard Andrés, Xavier Martí, Josep Monguillot, Miquel Ros, Montserrat López, Gonzaga Viana, Cèlia Serra, Àngel P. Vico, Joan M. Miras, Joan Ivern, Enric Curto, Beltrán Oliver, Blanca Serrano, Josep Quirós, Laura Sánchez, Adelaida Blavia, Ángel Silvestre, Francesc Sanjust, Margit Pujols, Carme Castellsaguès, Anna Riberola, Jaume Fargas, R. D. Adela, Roser Cabrerizo, Palmira Bovè Girbau, Carmen Castellsaguès, Begoña Diez, Maria Dolors Felip i Roca, M. Carmen Lopez-Higueras, Cristina Méndez, Miquel Pellicer, Cristina Segura.

 

Francisco Javier Lozano (Barcelona 1959), escultor format a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, d’on és professor, va començar a exposar durant la segona meitat dels vuitanta, quan també s’establí a la nostra ciutat. La seva escultura és de corrent expressionista i un cert primitivisme. José Luís Álvarez i Priego (Madrid 1963), format a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona començà a exposar les seves escultures a partir de 1988. Treballa bàsicament amb fusta tot fent al·lusió de les eines del camp ancestrals. La seva obra té força expressiva i és contundent.

 

ELS ANYS NORANTA

 

L’any 1991, quan la ciutat tenia gairebé quaranta mil habitants (38.937), ens començàrem a adonar que la nostra ja no era una població petita marcada per la pagesia i la vida agrícola, que l’havia caracteritzat fins llavors. Els horts de la riera de Sant Cugat havien anat desapareixent, les vinyes de Can Matas i els camps de Coll Favà anaven cedint terreny a les modernes urbanitzacions residencials. En realitat, estàvem entrant en una dècada de marcat creixement demogràfic. Com a conseqüència de canvis radicals dins la societat del vell poble, amb la desaparició dels camps de conreu es convertia en una moderna ciutat. 

 

L’activitat artística desenvolupada en dècades anteriors havia afavorit l’obertura de molts espais expositius, tot i que la majoria no va assolir una permanència gaire prolongada. Potser fou així perquè els seus propietaris es van deixar endur més per la il·lusió que tenien posada en el món de l’art, que estava de moda i en aquesta ciutat creava expectatives de riquesa externa, que no pas per la necessitat de crear una veritable indústria cultural. Durant els noranta i especialment els últims anys, tot es començà a consolidar. Aquesta fou potser l’època més activa: d’una banda, l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny i també les diferents acadèmies particulars han permès estimular un gust per l’art a un determinat grup de ciutadans. D’altra banda, el fet es traduí en l’aparició de grups i subgrups, així com d’individualitats que amb les seves exposicions i propostes plàstiques de totes les tendències han posat el mot art de plena actualitat. Fou en aquests anys noranta quan es produïren més exposicions a tots els espais locals, inclosos bars i restaurants, incidint tot plegat, en l’augment de l’interès social. La incorporació de les noves tecnologies en el camp artístic també féu que s’iniciés una visió renovada de l’art, entre d’altres aspectes. Es començà a notar tímidament l’interès dels santcugatencs en aquest camp, la qual cosa féu augmentar les visites a les galeries.

 

Bàsicament, fou durant l’última dècada del segle XX que l’art començà a tenir un destacat protagonisme a Sant Cugat, ja que tota la tasca desenvolupada en els últims anys per tots els implicats en aquest món, amb els corresponents alts i baixos, donà finalment el seus fruits. Així, a més de les galeries i els espais d’art, es començava a notar l’engrescadora activitat expositiva dels artistes, que mostraven la seva obra a la pròpia ciutat i a d’altres indrets del país. Al créixer l’interès de la població per la plàstica aparegueren tímidament els primers col·leccionistes a la ciutat.  

 

D’altra banda, a Catalunya es nota el retorn a la figuració, tal com indica Josep Corredor Matheos: Són nombrosos els artistes que mantenen actituds bàsicament al marge de les tendències, i que poden pertànyer, a més, a generacions diferents. Des de 1970 han aparegut altres practicants del realisme. Els qui prolonguen tendències anteriors a l’abstracció –encara que seria més aproximat dir anteriors a Picasso i el cubisme– no ofereixen versions tan caracteritzades quant als seus possibles models històrics.

 

En realitat, la distinció entre figuració i abstracció s’ha anat esvaint considerablement, i ha sorgit una àmplia franja intermèdia on la valoració autònoma del color i la geometrització, o altres lliures plantejaments compositius, pesen més que el possible realisme. La relativa crisi de les avantguardes i també la revaloració relativa dels realismes donen com a resultat animar tant a antics avantguardistes –fins i tot conceptuals– a recuperar la figura i altres gèneres tradicionals, com a donar confiança als realistes que podien sentir-se insegurs o refermar en les seves conviccions a uns altres.

 

En els inicis dels noranta, la devaluació de l’art d’avantguarda és el que va fer augmentar l’acceptació del realisme, sobretot, per la gran davallada que va sofrir l’art al començament de l’última dècada del segle XX. Corredor Matheos definia aquesta davallada dient: ...La devaluació de l’art d’avantguarda en molts mercats és un fet en el qual va influir la sobrevaloració de molts artistes, i també que la major part del públic no havia arribat a acceptar les tendències abstractes o que se’n derivaven. Però l’apreciació del realisme en els cercles artístics és menys real del que sembla. Internacionalment, igual que entre nosaltres, es manté una línia de forta experimentació que, malgrat que la major part de les vegades constitueix simples ressons de tendències anteriors i mostra la impotència creativa –que sempre està relacionada amb una manca de vitalitat i creativitat social, amb un autèntic esgotament de possibilitats per a certs camins-, està sòlidament mantinguda pel mercat, per més que aquest intenti cobrir-se amb una ala realista.

En aquest moment eclèctic de tendències i conceptes, s’incorporà a la ciutat una nova sala d’exposicions, el Saló d’Art Ionit, al carrer Vinyoles, núm. 14, que començà la seva activitat com a galeria professional el mes d’octubre de l’any 1990. Els seus propietaris i directors eren Antoinette Bernard i el seu fill Richard Banquells. La línia d’aquest espai, nascut en un bon moment d’expansió, va ser la figurativa, i hi van exposar artistes com Josep M. Bosch, Mercè Diogène, Joan Raset, Carmen Charro i Josep M. Codina, entre molts d’altres. La galeria restà oberta al públic un parell d’anys, tancant portes el 1992. Un cop desapareguda, Richard Banquells obrí un nou espai aquell mateix any amb el nom Galeria Artsenal al carrer Valldoreix, núm. 58, que va representar una nova experiència expositiva, malgrat que també va tancar portes l’any 1994.

 

Altres espais a destacar eren la Galeria d’Art Alp que estava situada al carrer Rosselló, núm. 15, el director de la qual era l’escultor i professor universitari A. Leonardo Platón. S’hi van fer exposicions molt puntuals exhibint l’obra d’artistes del segle XIX, durant un parell d’anys. La Galeria Cedó al carrer Sant Jordi, núm. 37 també feia algunes exposicions individuals amb obres sobre paper. Lineart, a la carretera Cerdanyola, núm. 5, oferia obra sobre paper. Només va funcionar durant sis mesos. L’Associació d’Idees, al carrer Sant Bartomeu, va exposar durant un període aproximat de tres anys. Els seus propietaris, arquitectes, també van editar publicacions. L’Ateneu Santcugatenc situat a la plaça Pep Ventura, va començar a organitzar exposicions d’artistes amateurs locals de forma esporàdica, tasca que actualment encara continua.

 

Obrint i tancant espais amb més o menys fortuna, Sant Cugat començà a tenir un pes dins el món de les arts visuals del país. Eren poques les ciutats que a l’inici del noranta podien presumir d’un moviment tan il·lusionat i engrescat envers l’art com el que s’estava produïnt en aquesta ciutat. Com que la població continuava creixent, hi havia la necessitat d’equipaments de tot tipus, i es construïren edificis força singulars, tant pel que fa a la seva estructura com per l’espai que els envoltava. Els arquitectes, sensibles al món de l’escultura, tingueren en compte la presència d’obra pública en els mateixos. Al Centre Cultural (teatre, cinema, escola de música, biblioteca) s’hi van col·locar dos caps de grans dimensions de Pep Codó, i davant d’aquest, a l’edifici Torreblanca, l’any 1991 s’instal·là una escultura de l’artista Riera i Aragó. Aquests fets són destacables perquè no hi havia precedents d’escultura pública d’aquestes dimensions a Sant Cugat.

 

Riera i Aragó (Barcelona 1954) és pintor, escultor i dibuixant, i estudià un any a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’any 1974 va realitzar la seva primera exposició individual, a la qual van seguir-ne moltes més aquí i a l’estranger. A partir dels vuitanta, la seva obra va començar a ser molt valorada. Inicialment, entronca amb la tradició postimpressionista, indagant en els orígens de la pintura moderna i desenvolupant una simbologia personal amb un lèxic progressivament abstracte. En els últims anys, s’ha anat decantant per l’escultura, elaborant peces que actualment formen part d’instal·lacions permanents a espais públics de diferents ciutats. L’obra que hi ha a Sant Cugat pertany a la sèrie avions, on l’artista vol crear tensió entre formes senzilles, naturals i crues que va fer des de finals dels vuitanta fins a principi dels noranta. Un altre escultor amb obra pública és Antoni Roselló (Barcelona 1948). Arquitecte tècnic i escultor, és reconegut pels seus dissenys de mobiliari urbà, que han marcat un camí en la recerca dels límits i connexions entre arquitectura, disseny i escultura. És una de les figures més interessants en la combinació d’aquestes disciplines. Té molta obra pública a Barcelona i a la resta de l’Estat espanyol. A la nostra ciutat hi ha dues escultures de grans dimensions: l’Obelisc, a la rotonda del passeig Francesc Macià, i Homenatge a Gaudí al passeig del mateix nom.

 

El 1993 s’obria la Galeria d’Art de Sant Cugat. L’exposició inaugural va tenir lloc del 20 de maig al 30 de juny i era del pintor Modest Cuixart. L’espai estava a l’avinguda d’Alfons Sala, núm. 24 (actualment avinguda Lluís Companys), però la seva permanència va ser la més breu de tots els espais d’art oberts fins al moment de la ciutat, ja que va tancar al cap de tres mesos. Fou un fet curiós molt comentat aquells anys a la ciutat, i que posava en evidència que no n’hi havia prou amb tenir recursos econòmics i il·lusió a l’hora d’obrir un establiment artístic.

 

El mateix any i amb motiu de l’Any Miró, commemoratiu del centanari del naixement de l’important creador català, es desenvoluparen moltes activitats al país i a l’extranger. La nostra ciutat hi va participar dins dels actes oficials amb una àmplia programació, tot recordant el pas d’aquest destacat artista barceloní per la Casa Aymat. En aquestes accions, a més d’intervenir-hi les galeries, una comissió ciutadana creada a l’efecte va moure la ciutat sencera amb un gran esclat de creativitat. Es desenvoluparen nombrosos actes que lligaren gastronomia i turisme a l’entorn dels colors mironians i l’esperit creatiu d’aquest artista. Això va fer que participessin un gran nombre d’intel·lectuals d’aquí i de fora en debats i conferències. Tal com recull la memòria de dit any, a part de Barcelona, la ciutat que va realitzar més actes fou Sant Cugat del Vallès. Això va ajudar a centrar l’atenció en el potencial que té la ciutat en el terreny de les iniciatives culturals.

 

FIRART

 

L’any 1994 es formà l’associació Firart que, entre d’altres activitats, duen a terme un mercat a la via pública els dies festius, on els artistes poden mostrar les seves obres i tenir un contacte directe amb el públic. Els seus objectius són fomentar l’art i la cultura i donar a conèixer l’obra dels seus associats. Molts creadors nouvinguts es vincularen a l’entitat, com Maria Teresa Casas (Saragossa 1951) que estudià a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat i en fou una de les fundadores. Juntament amb Rosa Cirilo, Beatriz Cardoner, Begoña de Valcárcel, Margarida Olivé, Eulàlia Llopart, Adolf i la mateixa M. Teresa Casas, van ser membres de la primera junta. Begoña de Valcárcel (València 1952) viu a la vila des de l’any 1976 i l’any 1990 començà a realitzar exposicions de pintura dins de la tendència expressionista, formant el Grup Pigments. Un any més tard i amb vuit artistes més forma el Col·lectiu Nou de durada molt efímera. A aquests grups els unien no tant uns plantejament estètics, sinó de promoció i de coordinació de les exposicions que realitzaven conjuntament. Adolf (Barcelona 1965) viu des de 1983 a Valldoreix. Estudià a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat i a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. A partir de 1985 començà a exposar de manera regular i es dedica a la pintura, el dibuix, el gravat i la fotografia. La seva obra està propera a l’hiperrealisme, practicant l’art seqüencial que consisteix en realitazar seqüències d’imatges que recorden a les pautes cinematogràfiques. Ha realitzat nombroses exposicions aquí i a l’estranger, i és un dels membres més actius de l’associació.

 

El 1998 s’inaugurà una nova galeria d’art anomenada, com el pintor i propietari, Espai Joan Martí. Al cap de pocs mesos canvià d’amo i de nom: Galeria Fausto, dirigida per Fausto Celaya. Es mantingué en actiu fins al desembre del 2002, exhibint obra en un línia que estava dins la pintura figurativa. La sala d’exposicions de l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny va obrir el mes d’octubre de 1997 a l’edifici seu de la Casa Mònaco del carrer Pahissa, núm. 1. Aquest espai es dedicà bàsicament als alumnes del centre i a fer intercanvis amb altres escoles. L’exposició inaugural va ser a càrrec d’un nou col·lectiu sorgit a l’escola anomenat Ou d’Au, que ha anat realitzant exposicions de tant en tant.

 

A principi dels noranta, doncs, Sant Cugat tenia dotze espais d’art i es convertia de nou en una de les ciutats amb més sales expositives per habitant del país. Més endavant, hi hagué un retrocés econòmic que provocà la desaparició de quasi totes elles, restant oberts només la Sala Rusiñol i Canals - Galeria d’Art. Ambdues tenien una clara línia expositiva: la primera centrada en la figuració, i la segona en l’abstracció. El 1995, es tornà a animar el panorama amb noves sales que obriren portes: l’Espai Lluís Ribas al carrer Gorina, núm. 6, que a més d’exposar permanentment l’obra del seu propietari, Lluís Ribas, realitzava algunes mostres d’artistes del segle XIX i de principi del XX, així com alguna subhasta d’artistes de reconeguda trajectòria, com Opisso, Sorolla, Alsina, Fortuny, Domingo... També s’edità durant un parell d’anys una revista trimestral titulada Notas, el primer exemplar de la qual es publicà l’any 1996.

 

 

El Col·lectiu Nou, que es formà l’any 1991, era un grup sorgit de l’Escola d’Art de Sant Cugat, que realitzà la primera exposició el novembre de l’any 1996. La segona exposició d’aquest grup aplegava els artistes Beatriu Cardoner, Rosa Cirilo, Raimon Gaztañondo, Pilar López, Daniel Macarulla, Imma Pueyo, Francesc Sanjust, Fina Telese i Begoña de Valcárcel i es va presentar a la Sala d’Exposicions de la Casa de Cultura. Una de les artistes fundadora i l’ànima d’aquest grup fou Rosa Cirilo (Barcelona 1942 - Sant Cugat 2002), que estudià a l’Escola Massana de Barcelona i visqué a Sant Cugat d’ençà 1978. Des de 1963 realitzà diferents exposicions individuals i col·lectives, tant al país com a l’estranger, practicant un estil expressionista.

 

Als noranta Josep Pla Narbona (Barcelona 1928) és un dels grans creadors de la plàstica catalana que es va instal·lar al sector de la Floresta. Excel·lent dibuixant, gravador i escultor format a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, va estar a París des de l’any 1956 fins al 1958 i en tornar aprengué les tècniques del gravat. També va ampliar estudis de tipografia a Zuric l’any 1962. El 1966, fundà i dirigí la revista Azimut. Ha estat professor a l’Escola Massana de Barcelona, així com president de Grafistes Agrupació FAD. Influït pel virtuosisme de Hans Erni, evolucionà dins una concepció manierista de l’art. Va realitzar escultures per a la via pública de Barcelona amb col·laboracions amb el poeta visual Joan Brossa.

 

Fou estudiant de l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat. Montserrat Gràcia i Costa (Barcelona 1955), que també es formà artísticament a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Des de 1993 ha exposat de manera regular al país i a l’estranger. La seva obra està dins el corrent líric-abstracte. Michel Goday (Port-Vendres, França 1949) viu a Sant Cugat des de 1994 i començà a exposar l’any 1979 al seu país d’origen. La seva pintura rep la influència de l’expressionisme abstracte americà i la corrent minimalista. Francesc Lao i Costa (Terrassa 1945) és un artista també format a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat. A partir del 1993, començà un intens cicle d’exposicions pel país i per l’estranger. La seva obra està emmarcada dins les tendències del cubisme. Federico Fernández i Díez (León 1954) és professor de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya i de la Univesitat Politècnica de Catalunya. Començà a exposar el 1975 en espais underground barcelonins, instal·lant-se a Mira-sol el 1998 i realitzant la primera exposició individual a la nostra ciutat a l’Espai Gorina el 1999. Conrea un expressionisme amb influències muxartianes. Fiona Morrison i Porta (Encamp, Principat d’Andorra 1970) es llicencià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, i va venir a viure a la nostra ciutat el 1999. Conrea una pintura plena d’elements simbòlics evocadors d’un món ecològic.

 

Cal destacar que dins la intensa activitat de l’última dècada del segle, hi hagué moltes dones que sorgiren de l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de la ciutat i intensificaren la seva activitat expositiva i dinamitzadora a la ciutat i a d’altres indrets. Augmentà, doncs, el percentatge de persones del sexe femení que en els noranta es dedicaven aquest món, però no tan sols a Sant Cugat, sinó també arreu del país. Així, s’incrementà el nombre de dones en l’alumnat a les facultats i a la resta de centres d’art privats, cosa que no havia passat en les dècades anteriors. En aquest sentit, es van donar a conèixer artistes com Marta Belmonte, Celia Conesa, Avel·lina Dalmau, Emma Sabadell, Laura Sánchez Sánchez...

 

ELS CREADORS MÉS NOUS

 

El mes d’abril de 1997 es va inaugurar a Montcada i Reixac la Biennal V.O. 1997-1998 sota el títol de I Mostra d’Art Jove del Vallès Occidental. Aquesta proposta i d’altres que sorgiren en altres indrets de Catalunya tenien uns plantejaments molt similars als assumits per la Biennal Mostra d’Art Contemporani Català, fet que evidencià la influència dels plantejaments i propostes de la biennal de Sant Cugat al país. Els resultats creatius i la influència que ha donat a d’altres propostes, que sorgiren l’últim quart de segle, han significat un impuls per a l’art jove. I si aquí es fa referència a la Biennal V. O., que és itinerant pel Vallès Occidental, és perquè hi havia una representació notable d’artistes de la nostra ciutat.

 

Baltasar Sanmartí i Rotllant (Barcelona 1974). Llicenciat a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1998, conreà els primers anys sobretot una pintura força matèrica, sovint de contingut polític i plena d’elements trobats al carrer. D’un temps ençà, especialment després d’un viatge a l’Índia, començà a recuperar el seu projecte artístic incorporant altres disciplines com la fotografia i la tecnologia multimèdia i desenvolupà un discurs oníric i simbòlic. Marc Castelló i Marcet es va formar a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de la nostra ciutat. La seva obra s’endinsa en la figuració, a través d’un estil expressionista de cromatisme bàsic. Tatiana Blanqué i Peiró (Barcelona 1971) és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Nombroses exposicions avalen la seva obra, que es troba en plena evolució, partint de l’abstracció conceptual. A les seves pintures, s’hi poden veure objectes que ens endinsen en el món de la natura morta, però amb un tractament nou. Maria Fabre i Gras (Barcelona 1975) viu a Sant Cugat des de l’any 1986. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. La seva obra està dins el corrent de l’expressionisme abstracte i el seu camí artístic s’endinsa dins dels signes i els aspectes arquitectònics. Des de l’any 1995 exposa de forma regular i participa en destacats concursos tant nacionals com internacionals. Simultàniament, l’any 1998 creà la seva pròpia sala d’exposicions i escola d’art amb el nom de Pou d’Art, al carrer Balmes. La galeria disposava de tres espais expositius per a l’art d’avanguarda dels nous creadors. La seva jove propietària, ha donat sempre oportunitats als artistes de la seva generació.

L’ART ES FA PRESENT ALS CENTRES COMERCIALS

 

En les darreries del segle XX, calia continuar animant el panorama artístic apropant-lo a un públic més ampli. Per aquest motiu, durant els últims anys de la dècada, Canals va aconseguir introduir un projecte dins les dependències de dos grans centres comercials: el Sant Cugat Centre Comercial i també al Celler Centre, on durant uns mesos s’hi van habilitar amplis espais alternatius dedicats a les belles arts enmig de tendes de productes diferents. Amb motiu de la inauguració de la primera gran superfície comercial de la ciutat, i d’acord amb la direcció del centre, s’hi realitzà una àmplia exposició col·lectiva d’artistes l’octubre de 1996. Aquestes activitats al Sant Cugat Centre Comercial van tenir molta afluència de públic, tant pel lloc on estava situat com pel fet de ser l’estrena del primer gran equipament comercial de la ciutat. De juny a desembre de 1997, les altres galeries, al Celler Centre, tenien un espai d’art, en aquest cas sota el nom de MACSC –Museu d’Art Contemporani Sant Cugat–. Contenia obra d’artistes de la ciutat o vinculats a la mateixa, tot volent ser un punt de provocació envers l’Administració local, ja que durant tot el segle XX la ciutat no ha disposat de cap centre museístic, malgrat el seu alt nivell cultural i econòmic.

 

A poc a poc, els artistes nouvinguts es van anar integrant a la ciutat, tal és el cas de l’escultor Salvador Juanpere (Vilaplana, Baix Camp 1953) que cursà Belles Arts a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i que actualment compagina la seva tasca de professor a l’Escola Massana de Barcelona amb la d’escultor. L’any 1997 establia la casa seva i l’estudi a Mira-sol, quan ja era conegut com un dels escultors destacats d’aquest fi de segle dins el panorama català. La seva obra és una reflexió sobre la idea de lloc i com aquest determina cada una de les seves obres, que es gronxen entre la perspectiva científica i la mirada poètica. Treballa el marbre, la fusta, el bronze, el plom, el ferro... Ha realitzat nombroses exposicions aquí i a l’estranger, i té obra permanent a diferents espais públics de diferents ciutats. Paulina Muxart (Barcelona 1959) va venir a viure el 1997 a Valldoreix per instal·lar-hi el seu estudi. Llicenciada en Història de l’Art i Belles Arts, compagina la creació artística amb la tasca docent a l’Escola d’Art Pau Gargallo de Badalona. És una pintora que es mou en el terreny de l’abstracció, propera a l’arquitectura i les atmosferes paisatgístiques. Reflexiona sobre els itineraris de la mirada per l’espai i els seus límits, fent primar el color, la composició i la llum. José Galván (Las Palmas de Gran Canaria 1961) fou llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l’any 1990. Va començar a exposar la seva obra l’any 1985, que és de tendència abstracta i amb certes referències a la realitat. També hi hagué artistes locals que s’incorporaren a l’activitat artística, com Jordi Tortosa i Cortadellas (Sant Cugat 1959), fill de l’artista Joan Tortosa, que ha seguit les passes del seu pare, endinsant-se en el món de la plàstica a través d’un camí impressionista íntim i suggerent. Des de 1995 participa en Firart i, a més, ha exposat individualment tant a la ciutat com fora d’ella. Andres Pedrero (Dortmund, Alemanya 1971) estudià al Col·legi Alemany de Barcelona, i arquitectura del paisatge a Florència. A partir del 92 començà a realitzar Land-Art, ja que la seva preocupació es troba en agafar el paisatge com forma d’expressió plàstica. Una de les seves obres representatives la féu a la Fageda d’en Jordà.

 

FINAL DE SEGLE

 

Durant la primavera de 1998, la ciutat tornà a tenir un important creixement d’espais expositius. Als ja existents Sala Rusiñol, Canals - Galeria d’Art, Ateneu Santcugatenc, Club Muntanyenc, el claustre del Reial Monestir, Casa de Cultura, Espai Lluís Ribas, Sala Ferran Martí, s’hi afegiren Pou d’Art al carrer Balmes, núm. 35, dirigida per l’artista Maria Fabre, i La Galeria al carrer Sant Jordi, núm. 14, sota la direcció de Jordi Batlle. Aquest moviment denota que tot i els alts i baixos, existeixen persones disposades a apostar per les arts visuals a la nostra ciutat, i crear una política expositiva que pugui donar continuïtat als seus espais, així com augmentar i mantenir la influència de l’art en la comunitat.

 

En Francesc Marruecos (Guadix 1957) de formació autodidacta dins l’estil hiperrealista, ha realitzat algunes exposicions individuals i col·lectives. El 1998 creà el seu propi espai amb el nom Espai d’Art Gorina al carrer del mateix nom. L’any 2002 el deixà, i se’n féu càrrec en Joaquim Castells sota el nom d’Ars Artis Galeria. Aquest indret, al voltant de la plaça de l’Alcalde Magí Bartralot, es convertí en un racó d’art ja que hi havia establerts quatre espais d’art en pocs metres. En un moment així, el mes de juny de 1999, durant la celebració de la Festa Major, Jordi Robert obrí una nova galeria al primer pis del núm. 31 del carrer Santa Maria amb el nom de Galeria Ariadna Robert. La línia d’aquesta galeria fou força eclèctica, amb predomini de les tendències figuratives. La seva activitat expositiva, però, durà escassament un parell de temporades.

 

En aquest engrescat ambient, els galeristes de Sant Cugat s’agruparen per fer campanyes promocionals conjuntes a la ciutat i a l’exterior, creant l’associació Espais d’Art, ja que sumaven en total catorze sales expositives permanents. Això s’evidenciava amb una simple passejada pels carrers de la ciutat, on es podia visitar en un circuit no gaire extens: Canals - Galeria d’Art, Pou d’Art i la Casa de Cultura amb dues sales cadascuna; i les altres galeries Ariadna Robert, Rusiñol, Fausto, la Galeria, Ferran Martí, Lluís Ribas, Gorina, el claustre del Reial Monestir, amb un espai. De l’associació va néixer la Nit de l’Art, que a partir de l’any 2001 s’ha celebrat cada any l’últim dissabte de maig. És una oferta lúdica i cultural que dura una jornada i en la qual tots els espais associats resten oberts fins a mitja nit, tot volent incentivar les visites a les galeries. La idea és molt similar a l’aplicada per diferents centres museístics europeus durant l’última dècada, que fan activitats nocturnes amb una oferta més lúdica per apropar l’art al gran públic. La nostra ciutat té aquesta característica diferenciada i singular que propicia una més que acceptable assistència de públic en l’esdeveniment. Tot el centre de la ciutat, ple de gent, es converteix durant una nit de primavera en un entrar i sortir dels diferents espais expositius.

 

En acabar el mil·lenni, es va començar a veure amb satisfacció el treball realitzat a Sant Cugat del Vallès, sobretot durant l’últim quart de segle, en el món de les arts visuals. La feina feta, tant pels activadors culturals, com per les escoles d’art, i per les inquietuds del mateixos creadors, es començava a fer palpable. Els nostres artistes tenien, com en cap altra dècada, la necessitat d’expressar-se i donar a conèixer el seu tarannà d’una forma molt més àmplia, a la ciutat i a l’exterior. Més endavant, el temps serà el que farà la selecció del que ha de quedar i del que haurà estat efímer, però sens dubte, el fet de la participació dels joves creadors a certàmens diversos, impulsa la projecció de la ciutat com a terra d’artistes, i que es tingui en compte el que aquí s’està duent a terme dins el camp de les arts visuals, tant per part dels crítics com dels historiadors.

 

Són temps en que les diferents administracions, veient el potencial creatiu i artístic que té el país, fan estudis profunds comparatius amb d’altres països, sorgint propostes de reflexió com per exemple el Llibre blanc de galeries i el Llibre blanc de la indústria cultural, on queda reflectit l’alt nivell dels artistes existents i al mateix temps, la poca indústria cultural que tenim per a projectar-los a l’exterior.

 

A Sant Cugat, en aquests anys de final de mil·lenni, hi convivien les diferents tendències plàstiques que hi havia al país, cosa que demostrava que els nostres creadors vivien les inquietuds del moment. Tot i que la ciutat no ha sabut assimilar les propostes més innovadores en aquest inici del nou mil·lenni, el terreny està adobat per a facilitar un creixement de qualitat dins el món de l’art perquè, com es pot veure durant tot el segle XX, les propostes més agosarades sempre han tingut un destacat protagonisme entre els nostres creadors. Els artistes santcugatencs han estat sempre creatius al marge de si la seva obra es ven o no i han mostrat sempre la seva inquietud, restant a l’aguait del que passava dins i fora del país. Per tant, han assimilat i fet seus els moviments creatius que s’han anat produint al llarg dels anys i, com a conseqüència, es veu a Sant Cugat un art eclèctic.

 

A principi del tercer mil·lenni són molts els artistes i espais d’art locals que s’han donat a conèixer amb tenacitat i esforç als circuits artístics del país. Tanmateix la ciutat, a vegades, no ha estat prou atenta al neguit del món de l’art, que ja es començà a produir en aquella primera exposició d’artistes amateurs santcugatencs de l’any 1930 a la Fonda Tadeo i que ha continuat fins a l’actulitat.

 

Ara, a l’any 2000 Sant Cugat té uns 64.000 habitants, quasi el doble de fa deu anys,  amb un nivell de vida i cultural singularment alt, molts dels quals són llicenciats i amb estudis superiors. La ciutat, situada en un entorn privilegiat pel que fa a les comunicacions i al paisatge natural, té la població més jove de Catalunya, amb l’índex de natalitat més alt. També és destacable el nivell econòmic i el fet que continua sent una ciutat d’acollida dels nouvinguts del país i de l’estranger, que des dels anys seixanta no han parat de fer créixer aquest poble. Una dada significativa és que en els últims deu anys del segle XX, gairebé s’ha doblat la població.

 

Temps a venir, Sant Cugat encara ha de canviar molt si prenem com a referència els últims vint anys, i l’art pot arribar a ser el referent principal del modern Sant Cugat del Vallès, en el segle que iniciem.

© 2003 Galeria Canals. All rights reserved

email:
Copyright © Canals, Galeria d'Art 2007