1900 - 1925

ELS INICIS

Durant el segle XX, concretament a partir de l'any 1901, tingueren lloc una sèrie de fets d'interès, a conseqüència dels quals avui la ciutat té un lloc destacat entre les poblacions artístiques europees, tot i que no hagi tingut les facilitats d’altres indrets. Ens trobàvem, d’una banda, amb l'Administració local i amb la petita burgesia, sovint reticent als canvis, que havien d'incentivar i permetre l'esclat dels moviments importants d’àmbit local que es començaven a produir al país. Això sí que succeïa en d’altres poblacions que, amb més o menys dificultats, aconseguiren tenir un pes dins els moviments artístics del segle. Malgrat que les dificultats ens han acompanyat durant tot el segle XX a Sant Cugat, és important assenyalar que l’art ha tingut molta empenta gràcies, sobretot, a la seva activa societat civil.

Per allà al 1900, trobàvem algun indici que fa pensar que hi havia alguns empresaris de la burgesia catalana i artistes interessats que els grans fets del món de l’art es desenvolupessin també fora de les grans ciutats. Així, al poble, va començar a haver-hi petits canvis, influenciats pels moviments artístics i socials que es generaven a Barcelona. Uns canvis que també es produïen en punts concrets de la nostra geografia, aïllats de la influència més directa de la gran ciutat barcelonina, que adquirien importància gràcies als intel·lectuals, a artistes i a alguns empresaris.

En aquells anys, sorgiren moviments artístics arreu de Catalunya que feien comprometre la societat en fets concrets, com succeïa a la vila costanera de Sitges, en què el pintor Santiago Rusiñol i Prats fou el principal impulsor, que va donar a conèixer la vila a través d'un grup important d'intel·lectuals i artistes que es reunien al conegut local anomenat Cau Ferrat, on es celebraven les Festes Modernistes. En un altre indret, com és la vila d’Olot, de les comarques gironines, es desenvolupà una important tradició paisatgística que encara beu de l’impuls dels pintors Joaquim i Marià Vayreda.

Altrament, cal considerar també el poble costaner de Cadaqués, on especialment els estius hi passaven temporades importants intel·lectuals i artistes com García Lorca, Salvador Dalí, Man Ray... De fet, l'impuls que donava la personalitat carismàtica de Salvador Dalí va fer que Cadaqués es convertís, durant aquests primers anys, en un important focus de creativitat i lloc de pelegrinatge d'artistes i d’intel·lectuals d'arreu d’Europa. També la ciutat de Reus fou fomentada per Joan Rebull; el poblet d’Horta de Sant Joan, per Pablo R. Picasso; la vila de Mont-roig del Camp, per Joan Miró, i alguns altres pobles i ciutats del nostre país que formen part de la història de l'art del segle XX.

EL MODERNISME

En aquest context polític i social, el moviment modernista va impulsar l'estètica de principis de segle a Sant Cugat, tal com passava a d’altres indrets de Catalunya, ja que la ciutat de Barcelona constituïa el gran centre d'aquest moviment, que s'estengué molt ràpidament per altres indrets del Principat. Tanmateix, la seva és una manifestació tardana i arriba de la mà dels estiuejants barcelonins, que bastiren les seves residències d’acord amb l’estil imperant en la capital. Cal recordar que la brutal caiguda dels preus del vi produí una gran crisi econòmica a finals del segle XIX, de forma que molts viticultors hagueren de plegar. En aquest anys, la vila perdé un 17% de la població, i les cases buides es llogaven als estiuejants. No fou fins el tombant del segle XX quan la construcció de torres arrencà i l’eixample sud es va consolidar.

Per desgràcia, cap dels grans noms del modernisme arquitectònic, com Lluís Domènech i Montaner (Barcelona 1850 - 1923), Antoni Gaudí (Reus 1852 - Barcelona 1926), Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 - Barcelona 1956)... van treballar al poble, encara que ho feren alguns dels seus deixebles destacats, en especial Eduard Maria Balcells i el seu cunyat i arquitecte municipal, Ferran Cels. Ambdós mostren una gran influència de Puig i Cadafalch.

A principis del segle, el món de l'art català mirava cap a París. Al Principat van tenir lloc els canvis dels nous temps, mercès al compromís i a la implicació de la societat liberal burgesa, que feia de la difusió de l'art una de les seves banderes. Començà a difondre’s l’esperit modernista mitjançant canals comercials com eren les galeries d'art, tal com succeeïa a altres indrets d’Europa. La Sala Parés de Barcelona (fundada el 1840), fou una de les galeries més importants que exercí una gran tasca en el coneixement dels artistes de finals del segle XIX i tota la primera meitat del XX. Per aquest motiu, no és estrany que la primera vegada que va sorgir l'Escola Catalana de Tapís com a moviment tèxtil, se celebrés la primera exposició de repercussió social el 1961 en aquesta sala i que, a partir d'aquesta exposició, es comencés a parlar d'art tèxtil i de la renovació que s'estava produint a la Casa Aymat.

Sant Cugat començà a entrar dins la història de l'art del segle amb l'arquitectura modernista. Domènec Miquel, que hi ha dedicat un estudi, situa el punt d’arrencada en la construcció de la casa Armet, l’any 1898, obra de l’arquitecte Ferran Romeu (1862 - 1943), en la qual per primera vegada es conjugà l’ús del maó, la pedra i la ceràmica i que va constituir un clar precedent del que fou l’edifici barceloní dels Quatre Gats, de Puig i Cadafalch. En conjunt, Miquel ressenya un centenar d’obres modernistes a la vila de Sant Cugat, entre els anys 1898 i 1925, moltes de les quals han desaparegut en la constant renovació urbana. Aquesta prolongació temporal insòlita del modernisme es va deure a les mateixes raons que dificultaren l’adopció de l’estil. La mentalitat pagesa, sovint massa conservadora, li costà acceptar-lo, però una vegada ho féu, llavors també li fou difícil deixar-lo. D’altra banda, cal tenir en compte que moltes de les obres corresponen a habitatges modestos, on els únics elements d’estil són els coronaments i la serralleria.

Al marge de la citada casa Armet, l’edifici més important del modernisme local és la Casa Lluch, de 1906, obra de l'arquitecte Eduard M. Balcells i Buigas (Barcelona 1877 - 1965). Estava situada a la carretera de la Rabassada, i anys més tard la família se la va vendre. Així, sovint es coneix pel nom del segon propietari, Vasconcel, el qual encarregà l’ampliació d’un cos anterior i un altre posterior al mateix arquitecte.

Balcells, que havia obtingut el títol l’any anterior, projectà l’habitatge seguint les tendències historicistes catalanes, però amb clares influències europees, especialment del secessionisme vienès. Miquel (1997) en diu: L'edifici, una obra primerenca d’aquest arquitecte, combina els falsos carreus de morter vermell amb els estucs blancs i la ceràmica blava. Tota aquesta edificació té un aire encobert de castell, amb finestres d'inspiració gòtica, de l'ampit de les quals pengen plafons amb ceràmiques blanques i blaves com si fossin rebosters medievals, mentre que grups de quatre rajoles en punta se situen a les impostes com a senyals heràldics. A la façana posterior, dues finestres baixes adopten la forma d'un escut d'armes, sobre les quals es creuen diagonalment els barrots de les reixes i creen un dibuix de florons. És una arquitectura volumètrica, de trencament de línies, on, dins el buit del fals arc apuntat, penja un escacat blau i blanc de ceràmica, com si fos una cortina plegada. La porta té la llinda inclinada a 45º, trencada per un plafó de ceràmica i un permòdol gegantí que quasi arriba a l'eix dels batents; el simulacre de torre es corona amb un immens pebeter suspès per quatre peus extraplomats, i la puresa geomètrica del triangle isòsceles de la gran porta del semisoterrani resta interrompuda pels pilars, que converteixen les parts més baixes en finestrals. Altres obres destacades del mateix arquitecte són la Casa Calado, la Casa Mir i la Casa Monès, més coneguda com a Casa Mònaco

Fins ben entrats els anys cinquanta, molts habitants de Barcelona escollien la vila com un lloc de descans i aquí construïen les seves segones residències. D'aquesta manera, es començaven a veure els primers resultats d'una sensibilitat en l’aspecte arquitectònic que també es començava a perfilar a tot el país.

L'any 1911 es construí el Mercat Municipal de Pere San. Situat a la plaça Major, avui plaça Pere San. És una obra de l'arquitecte municipal Ferran Cels (mort a Sant Cugat l'any 1925), amb clares influències de Puig i Cadafalch. L'edifici, d'una sola nau i amb obra vista de maó, té forma rectangular, amb encavallades de ferro i obertures només tancades amb gelosies. L'exterior està decorat amb plafons de rajoles d'elements florals blaus que dominen i que destaquen com a característica singular. A les finestres hi ha uns arcs que insinuen la forma parabòlica, però que en realitat són l'anomenat arc fals, que és aquell en què els carreus van escalonant-se i es tanquen de manera progressiva. A la façana principal que dóna a la plaça destaca l’estructura de ferro forjat que suporta la campana i el penell, amb l’escut de les quatre barres. En aquest cas, però, l'arc és tallat per un acabat en línia recta.

Cels va realitzar diverses obres privades a la vila entre els anys 1910 i 1925. A la seva arquitectura s’evidenciava la influència modernista, com es posa de manifest amb la Casa Miquel Grau, (1915) al carrer de Sant Esteve; les Escoles i Convent de les Franciscanes (1918), a la rambla Ribatallada; la Casa Josep Villadelprat (1923), al carrer d’aquest mateix nom, entre d’altres.

L'any 1927, es van encarregar les obres d'ampliació de la segona nau a l’arquitecte municipal Enric Móra i Gosc, que va respectar totes les característiques de l'edifici original. Amb els anys, s'hi han anat fent petites reformes que han respectat sempre l'estructura inicial. Móra fou el ajudant de Ferran Cels que, a partir del 1925 i amb la mort d’aquest darrer, va passar a ser l’arquitecte municipal de l’Ajuntament de Sant Cugat fins als anys seixanta.

De l’any 1921, cal destacar per la seva importància el Celler Cooperatiu, situat entre els carrers de Balmes i Sant Medir i la riera (aquesta última amb el temps es convertiria en la rambla del Celler). El projecte era de l’arquitecte modernista i historiador de l'art Cèsar Martinell i Brunet (Valls 1888 - Barcelona 1973), de gran experiència en aquest tipus de construccions. Per desgràcia, només es va dur a terme una petita part del projecte original, que fou la nau transversal posterior i que no es va ni tan sols acabar. La resta es va bastir amb pilars i encavallades sense cap mena d’interès, i l’any 1995 es va enderrocar gairebé totalment per fer-hi unes galeries comercials i un bloc de pisos.

La seva arquitectura agrícola-industrial és un símbol que identifica el poble amb una idea de progrés. Els pagesos, seguint el model de cooperativisme que arrelà a tot el país, es reorganitzaren i, l'any 1921, crearen la Cooperativa Vitivinícola, la seu de la qual va ser el celler que van fer construir. Això respon als plantejaments culturals i ideològics dels homes del modernisme, continuats i potenciats en el període noucentista. Cèsar Martinell va ser un dels últims testimonis i una de les figures més notables d'aquell estil arquitectònic català. La seva obra està íntimament lligada a la geografia de cases, camps, vinyes i oliveres, sobretot del Camp de Tarragona. Va ser a poblacions com Gandesa, Falset, Montblanc, Nulles o Vila-rodona, on Martinell va construir alguns dels edificis que li van donar més fama: cellers i molins d’oli construïts pels sindicats agrícoles són testimoni del renaixement de l’esperit cooperatiu als anys de la Mancomunitat de Catalunya.

Martinell es va formar a Barcelona i fou deixeble d'Antoni Gaudí, del qual seguí els consells i es va especialitzar en aquest tipus de construcció, on emprà els pràctics i econòmics arcs equilibrats d'obra vista –arcs de catenària–. De fet, la seva arquitectura revela la influència dels dos grans arquitectes modernistes catalans: Gaudí i Domènech i Montaner. La seva diversitat d’estils va des de la influència d’aquests dos arquitectes fins a l’eclecticisme que caracteritzà l’arquitectura de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. El disseny catedralici del celler ens apropa a la història quan, uns metres més amunt de la rambla del Celler, enllacem amb l'emblemàtic i reconegut símbol de la ciutat: el Reial Monestir. Les àmplies naus, la planta basilical projectada, les perspectives i els espais diàfans que caracteritzen aquest tipus de cellers han fet que es coneguin popularment com les catedrals del vi.

El Celler Cooperatiu és un edifici construït amb obra vista i executada pel mestre d’obres santcugatenc Tomàs Musella. A l’interior, hi podem veure una gran bellesa de línies amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis, amb els quals Martinell va recuperar les tècniques i els materials tradicionals (la pedra per als sòcols, el maó per a les voltes, els arcs i els tancaments de façanes i la ceràmica vidriada en l’ornamentació) i hi va incorporar innovacions tècniques, que permetien obtenir una millor qualitat en la producció del vi. Cal destacar que els maons que intervenen en molts dels elements de l’edifici no són normalitzats, sinó que es van fer amb plantilles especials per adaptar-los a les formes que exigia la configuració d'arcs i pilastres, on Martinell es recreà especialment per cridar l’atenció vers la seva majestuositat i amplitud. L’arquitectura és, doncs, el fet més rellevant d’aquests anys a Sant Cugat.

NOUCENTISME

L'any 1906 fou important per a Catalunya pel naixement del Noucentisme com a moviment de reconstrucció del Principat. Un moment de força per la burgesia que volia aglutinar entorn seu el país, però que per a això necessitava un estil que la definís i que tingués un ampli abast. Que englobés, a poder ser, la societat sencera. Això no podia realitzar-se només des del camp de la cultura, d'aquí que Maurici Serrahima subratlli que el Noucentisme va ésser el primer intent d'una orientació, no pas imposada, però sí dirigida i encaminada; la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura. Enfront la llibertat individual del modernisme, el noucentisme volia ser un llenguatge comú, de construcció del país, no pas a través de gestos exhorbitats com és la Sagrada Família, sinó amb un esperit clàssic, mediterrani, amb l’harmonia de les coses ben fetes.

La voluntat d’una Catalunya pròspera, serena, popular i satisfeta de si mateixa, assumia el paper de la Grècia d’Occident. Aquesta Catalunya clàssica dels noucentistes que té en el Glossari d'Eugeni d'Ors com a origen del moviment, pretén propiciar una societat progressista, capaç d'imposar una nova forma de vida, lluny dels excessos romàntics del modernisme que el noucentisme abominava. D'aquesta manera, l'art d'aquesta primera dècada s'arrelà a la terra catalana que idealitzava transmetent aquests nous. La idea va entrar amb tanta força en el poble català que, un cop acabada la Guerra Civil, i amb la conseqüent derrota del catalanisme, aquest va renéixer i créixer en l'esperit dels nostres artistes.

A tota Europa una vegada finalitzada la Primera Guerra Mundial, es va evolucionar cap una estabilització i consolidació social que va portar rellevants canvis estètics i de costums a la societat del moment. El 1920, la nostra vila estava formada per una població camperola que no sobrepassava els 3.000 habitants. Les característiques de l'indret eren els petits conreus i la pagesia com a font principal de supervivència, tal com passava a la majoria de pobles del Vallès. El fet que no es tingués el poder econòmic d'altres comarques comportava limitacions als santcugatencs que, juntament amb l'actitud conservadora de la pagesia –que a poc a poc es transformà en una petita burgesia local–, va fer que s’optés per estètiques eclèctiques socialment acceptables com a signe de la seva nova condició social. És per això que sovint els pocs exemples arquitectònics que tenim de cert interès són de caire eclèctic.

Pel que fa a les altres arts, concretament el tapís, que tanta transcendència tindria per a la nostra ciutat i per a l'art català en general, entrà a la nostra història gràcies al tarragoní Tomàs Aymat i Martínez (Tarragona 1892 - Barcelona 1944), un nom que, anys més tard, introduiria amb personalitat pròpia el nostre poble dins el món de l'art. Aymat va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i va tenir com a mestres Francesc Galí i Olaguer Junyent. Va guanyar una beca de l’escola per estudiar l’art tèxtil a Madrid, a la Real Fábrica de Tapices. Acabats aquests estudis i pensionat per la Mancomunitat de Catalunya, el 1913 marxà a París i a Brussel·les per tal de completar la seva formació. Allà va aprendre les tècniques tèxtils més avançades, i passà després a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona. En aquest moment històric hi havia la influència primer del simbolisme de finals del segle XIX, caracteritzat pel refús de la representació fidel del món per expressar més aviat el seu símbol, la idea de les coses; i després amb l’art nouveau, aquell moviment artístic desenvolupat a Europa des de finals del segle XIX i que va perdurar fins a la primera dècada del segle XX. En un temps caracteritzat pel gran entusiame estètic a tots els nivells, és quan les arts decoratives van adquirir gran importància al país, sobretot l’artesanat, el mobiliari, les estampes japoneses i també el disseny tèxtil. En tot això, Aymat hi participà activament.

Amb el modernisme, el Principat també es va proposar recuperar les riques artesanies medievals a través de la burgesia benestant. Anys més tard, amb el noucentisme, es va introduir el concepte de tapís com a obra d'art: el fet que fos bell i delicat, s'avenia perfectament amb la nova burgesia que volia ser culta i refinada. Aymat ja havia destacat com a artista l'any 1912 a Tarragona durant les festes de Santa Tecla on, com a pintor i aquarel·lista en una exposició d'artistes locals, els seus treballs van ser molt comentats i elogiats. La mostra va ser un contrapunt contestatari que Aymat i d'altres artistes van protagonitzar com a alternativa a l'exposició oficial que l'Ajuntament havia organitzat amb altres artistes locals, els anomenats oficialistes. En realitat, Tomàs Aymat s'havia iniciat en el teatre, però es pot dir que Prat de la Riba, aleshores president de la Mancomunitat, i Puig i Cadafalch, arquitecte i polític, van influir en el fet que s'incorporés al projecte d'ambdós i així va introduir les noves aportacions al món del tapís. Van veure en aquest artista la personalitat idònia, i li proposaren de fer aquesta feina a casa nostra.

La passió dels noucentistes per posar les bases d'un país pròsper i capdavanter en els aspectes culturals va fer que tinguessin especial cura de l'ensenyament del tapís. Així, va ser enviat a París, becat com a alumne d'Olaguer Junyent. Joaquim Folch i Torres, director de Bells Oficis, li va concedir una pròrroga de la beca i un ajut especial per fer l'aprenentatge del tapís a la Manufacture Nationale des Gobelins, on va estar durant dos anys. La tècnica d'alt lliç datava del segle XV, quan els germans Gobelins fundaren a París el taller que portava el seu nom. Era un taller més avançat que els tallers de Beauvais i d'Aubusson que es valien del baix lliç. Amb el temps, el taller dels germans es convertiria en la Manufactura Reial. A Aymat, posteriorment, se li va tornar a prorrogar un any més l'aprenentatge per a la realització de catifes a la Real Fábrica de Tapices y Alfombras de Madrid. La Diputació de Barcelona li va concedir també una pensió per a aprendre pintura a l’exterior i continuar els estudis a la Manufactura de Tapices que dirigia Galindo Atuych. Amb tota aquesta important formació rebuda, principalment a Manufacture Nationale des Gobelins i a la Real Fábrica de Tapices y Alfombras, no és estrany que l'any 1915 ja s’hagués convertit en un excel·lent mestre tèxtil de l'Escola Superior de Bells Oficis, situada als locals de la Universitat Industrial de Barcelona, on ensenyà a teixir. Allà sorgí el primer equip d'aprenents teixidors de tapissos d'alt lliç que Aymat va acabar d'instruir.

Aquest és el començament de la història del tapís català modern, a través de la qual s'inicià la renovació de les tècniques tèxtils a Catalunya. Només caldria esperar cinc anys perquè aquest expert artesà obrís la seva pròpia empresa al nostre poble, propiciat en part per la bona ubicació i comunicació del municipi, ja que són els anys de l'arribada del tren de Sarrià.

EL TREN

Un fet de gran transcendència per a Sant Cugat en aquests primers anys del segle va ser l'arribada del tren l'any 1917. El fet, qualificat d’històric a la seva època, va comportar l’arrencada econòmica definitiva del municipi i el començament del paper receptor de població urbana. Amb el tren arribaren les urbanitzacions per a estiuejants, resseguint la línia del ferrocarril: les Planes, la Floresta, Valldoreix. A partir de llavors, la nostra vila va quedar al centre viari dels Ferrocarrils de Sarrià, que van comunicar en pocs anys les ciutats de Barcelona, Sabadell i Terrassa a través de la serra de Collserola. Aquest fet va fer canviar molt ràpidament la vila i la seva comunicació, tant en l'àmbit comercial com en el cultural i artístic, amb la capital de Catalunya primer i amb la resta de la comarca més tard.

L’esdeveniment ha apropat permanentment Barcelona i Sant Cugat, tal com es pot veure als inicis del tercer mil·lenni en la xarxa de comunicació que actualment existeix, tant per ferrocarril com per carretera o autopista. Sens dubte, aquesta millora de les comunicacions animà a Tomàs Aymat a instal·lar el 1920 la seva empresa a la vila, una indústria de catifes i tapissos al carrer Colom. Aleshores, ja era un expert artesà tèxtil. Aquests tallers foren els primers que es van dur a terme a Catalunya, així com la idea bàsica de Prat de la Riba de crear artífexs i artesans que lliguessin les seves creacions amb la vida industrial i comercial del país. En certs períodes aquests tallers han estat de gran valor i utilitat tant en els treballs artesanals com en el rendiment econòmic i comercial per la seva producció d’obres artístiques i sumptuàries. De 1920 endavant, als primers temps d’existència i gràcies als estímuls més o menys directes de la Mancomunitat, i també de la gran família barcelonina i catalana, la Casa Aymat fou una empresa pròspera.

L'esperit de l'empresa s'orientava cap a la formació d'un artesanat dedicat a la pràctica d'un bell ofici, amb el qual es podrien crear petites o grans obres dins de l'art decoratiu i sumptuari. La Casa Aymat, malgrat els seus alts i baixos, va ser un punt de referència d'artistes i artesans interessats per diferents motius en l'art tèxtil, des dels feliços anys 20 fins a l'any 1980, en què l'empresa va desaparèixer definitivament a causa de la manca d’adequació als nous temps.

CASA AYMAT

Des del carrer Colom, seu inicial de l'empresa, es traslladà més tard al carrer Villà, núm. 58, que va ser des d'on es projectà com a centre de l’art tèxtil, i on amb la construcció d'unes naus molt més àmplies es van elaborar catifes nuades a mà i tapissos d'alt lliç, amb les tècniques més artesanes i amb les màximes condicions del moment. En aquestes naus s'hi tintaven les llanes que es compraven principalment a les ciutats tèxtils, com ara Sabadell i Terrassa. L’edifici, realitzat per l’arquitecte Ramon Raventós, el 1926, és d’un clar estil noucentista. A finals dels anys 90, hi ha unes profundes remodelacions que afecten tota la manufactura. S’enderroquen les àmplies naus on es feien les catifes i els tapissos per tal de construir-hi un conjunt d’habitatges unifamiliars. Resta dempeus únicament la part que era la casa, amb l’emblemàtica façana de l’edifici i l’esgrafiat de la teixidora, símbol de la casa.

Sant Cugat no tenia indústria d’aquest tipus com Sabadell, Terrassa o Rubí, i per això, en aquells anys moltes famílies de la vila enviaven els seus fills a treballar a la Casa Aymat. L'empresa va tenir un període d'engrandiment i de prestigi durant la Segona República, realitzant importants treballs tèxtils que la van fer mereixedora d'un ampli reconeixement, tant en l’àmbit nacional com internacional. Va rebre molts encàrrecs de particulars i d'organismes oficials que sol·licitaven tapissos i catifes, com l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, diputacions... També obtingué reconeguts premis nacionals i internacionals que van contribuir a la seva fama. Aymat emprava un sistema clàssic de teixit que suposava un treball lent i, per tant, un cost elevat. La producció fou, aleshores, reduïda i destinada a institucions oficials o a l'alta burgesia.

En esclatar la Guerra Civil (1936 - 1939), va caure l'activitat i l'empresa es va enfonsar. Aquella experiència, certament curta, no va anar mai més enllà de la tècnica dels Gobelins que Aymat havia après a França. Com a artista, va produir dues classes de tapís: aquell que es basava en una temàtica religiosa i històrica, realitzada per ser reproduïda a través del teixit, i el que era una còpia d’una pintura. Als seus tapissos, hi reproduïa pintura noucentista de manera molt bella i elegant, com és el cas de La primavera, La verema, Les orenetes o Diana caçadora, que són tapissos de caire classicista. Cal destacar els dos admirats tapissos fets segons uns cartons de Félix Mestres titolats: Els consellers visitant el mercat del vidres del Born i Els consellers de Barcelona elegeixen els cònsols Catalans en terres d’ultramar, obres que estan exposades permanentment a l’escala d’honor de l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, aquest mestre tapisser desconeixia la gran renovació del tapís que Jean Lurçat estava duent a terme durant les mateixes dates a l’Estat francès.

Durant la postguerra, trobem un canvi en l'elaboració de catifes, ja que en molts llocs es començaren a fer de manera industrial, cosa que comportava un considerable abaratiment del preu final. Aquesta industrialització va perjudicar greument l'empresa familiar artesana, així com també la producció en d'altres manufactures que van començar a fluctuar. El traspàs de Tomàs Aymat, l'any 1944, va propiciar un deteriorament de la situació econòmica de la manufactura familiar. Els seus hereus, que fins aquells moments havien tirat endavant l'empresa, decideixen vendre-la. En no trobar l’ajuda de cap institució, un dels proveïdors de la casa, l'industrial de Terrassa Miquel Samaranch i Amat, la compra. A partir d'aquell moment, el nou propietari reorganitzà la secció artística i li donà un nou impuls, que va ser decisiu per al tapís de tot l'Estat espanyol.

Miquel Samaranch i Amat (Terrassa 1906 - Barcelona 1981), propietari d’Hidelsa (fàbrica de filatura que subministrava la llana, matèria primera que havia de comprar la fàbrica santcugatenca), va crear juntament amb la seva esposa Mercè Vinyes un nou món del tapís d’avantguarda a les naus de l’empresa. Deu anys més tard de la mort d’Aymat, concretament l'any 1955, se'n féu càrrec el nou empresari. Un dels artesans destacats que tenia la casa, Antoni Ventós i Arbona (Barcelona 1902 - Sant Cugat 1987), i també l'aprenent Lluís Sala, utilitzaven la tècnica més artesana de fer tapissos, la tècnica dels Gobelins. Antoni Ventós també exercí durant molts anys, concretament fins als anys setanta, de professor de tapís a la reconeguda Escola Massana de Barcelona i també a l’Escola Industrial de la Diputació de Barcelona d’aquesta ciutat. Després de la mort del fundador, Antoni Ventós va continuar treballant a la manufactura de Sant Cugat, juntament amb els artesans Sala, Ribas i Rovira. Tots tres foren deixebles directes d’Aymat i importants artesans tèxtils.

1925 - 1950

És en aquest segon quart de segle, concretament el mes de desembre de l’any 1930, quan s’organitza la que és considerada la primera exhibició d'art a la ciutat, promoguda per Francesc Cabanas i Alibau, a la Fonda Tadeo del carrer Santa Maria, indret molt popular a la vila, sota el títol Primera exposició d’Art amateur de Sant Cugat. En aquesta mostra que aplegava obres d'artistes aficionats locals, s'exposaren per primera vegada els dibuixos i aquarel·les de Francesc Cabanas. El fullet del catàleg deia: Ens és plaent poder donar en aquest poble de Sant Cugat el primer pas vers el camí de l'art. Fins avui, es pot dir que si alguns sentíem un entusiasme gran per totes les coses belles i artístiques, no podíem demostrar-ho, perquè si estàvem sobrats de voluntat, estàvem completament mancats d'activitat. No trobàvem ni qui tan sols escoltés les nostres aspiracions, ni qui ens atiés la flama de l'entusiasme espiritual que el principiant artista tant necessita.

Per això ara, rebel·lats contra aquesta manca d'ajut, i il·luminats per tot el que és art, ens hem unit o, millor dit, agermanat tots els que sentim batre dintre del nostre esperit la inquietud pròpia del que comença a sentir les primeres vibracions artístiques, i hem organitzat aquesta primera Exposició Amateur.

Fem, doncs, que aquesta sigui la que pot il·luminar la joventut que puja; feu que curt temps a venir Sant Cugat estigui ben fornit del més humà i valuós del món: l'art.

En el catàleg corresponent a l'exposició de pintures que Francesc Cabanas Alibau fa l'octubre de 1972 a la Sala del Club Muntanyenc, descrivia el catàleg i els artistes d'aquella primera mostra santcugatenca d’aquesta manera: Data 1930. És de mida 21 x 14 cm, amb sis fulls, en total dotze pàgines. La coberta és d'una tonalitat carbassa i diu:

Primera Exposició d'Art Amateur, Sant Cugat del Vallès, desembre, dies 25, 26, 27 i 28, Sala Tadeo. (Va requerir prorrogació).

Amb caràcter d'artistes expositors, van aportar-hi en Joan Llunell, amb feina de guix; l'Antoni Castelló, amb igual matèria; Bonaventura Bartralot, amb treball originalíssim acomplert amb escorça de pi; Manel Farrés, amb dibuix; Joan Campmany, amb pintura; Francesc Cabanas, amb aquarel·la; Antoni Ventós, amb oli; Jaume Galobardes, amb jeroglífics cal·ligràfics; Joan Barberà amb pintura; Alfons Casamitjana, amb obra vària; Antoni Agràz, amb pedra; Jaume Arnau, amb dibuix; Santiago Barbany, amb fusta tallada; Miquel Cabanas, amb ploma i llapis; Miquel Rovira, amb serralleria, i Josep Jové, amb forja.

Els esmentats, actualment alguns allunyats de nosaltres per atzars diversos i d'altres malaguanyats, aleshores tots junts, sense altres honors, vam clavar aquella primera pedra. Enfervorits, la vam afaiçonar i adornar amb la nostra il·lusió novella. Per aquell temps, no era pas gens usual que poblacions comparables a la nostra es distingissin amb exhibicions anàlogues, encara que sols fos amb obres d'artistes que no ens consideràvem, ni una mica, professionals.

ANYS 30

Fou el 1931 quan es proclama la República, durant la qual, a la nostra ciutat, com a la resta de poblacions del Principat, hi va haver una intensa vida associativa i una gran activitat política, caracteritzada per un pluripartidisme ric, un moviment obrer organitzat i un pes important del catalanisme. Aquest propicià un cert progrés de la nostra societat del qual les arts en són testimoni, però també aquests foren anys de convulsions polítiques i econòmiques. Tot i la il·lusió del moment, els esdeveniments es succeïen amb tanta rapidesa que no permetia una consolidació ferma dels canvis, alguns dels quals tenien força trascendència. La situació del país tot i els seus alts i baixos, va conduir a què l’any 1935 els partits d’esquerra triomfessin a Catalunya i a tot l’Estat. Ben aviat, la dreta i l’exèrcit espanyol disconformes amb la situació van conspirar contra el govern central. L’ambient en aquests mesos fou molt tens i enrarit, a conseqüència del qual, un any després la insurrecció de l’exèrcit d’Àfrica, va portar a la Guerra Civil.

L'any 1930, el poble tenia uns 5.000 habitants i, dos anys més tard, el 1932, s'organitzà la segona exposició col·lectiva a la ciutat, segons ha deixat escrit en Francesc Cabanas, amb motiu de la inauguració de les Escoles Noves, actualment el Col·legi Maragall, al passeig de la Creu. El president Francesc Macià va inaugurar el centre i l’exposició d’art. Durant aquests anys, també exposà en Pere Prat i Colomer (Barcelona 1856 - 1937) que, a més de fabricant tèxtil, tal com diu Cabanas en un article publicat l'any 1977, al Butlletí Amics de Sant Cugat: també era un notable aquarel·lista que, després d'exposar a la Sala Parés de Barcelona, va mostrar la seva obra a Sant Cugat a l'Ateneu Cultural que hi havia a la plaça dels Quatre Cantons, al primer pis de la Casa Barbany. Aquest artista va venir a viure a la vila a causa de la instal·lació de la fàbrica tèxtil familiar al poble. Com que ell pintava del natural, joves com en Francesc, s’hi apropaven per observar com pintava i les tècniques que utilitzava així com els diferents conceptes emprats, cosa que va influir notablement en l’obra del futur artista.

A l'Ateneu Cultural, s'hi van fer altres demostracions. Durant els anys trenta, Joan Just i Rovira va obrir una acadèmia de dibuix als baixos de la casa, tot i que va durar molt poc. Alguns aficionats locals a la pintura van organitzar dues exposicions més: una al carrer de Sant Antoni, núm. 46, i l'altre al carrer Valldoreix, núm. 53. El 1933, Francesc Cabanas va celebrar la seva primera mostra individual de pintures a la botiga de fotografia que havia instal·lat el seu germà Joan, al carrer Santiago Rusiñol. El cognom Cabanas designa una família de pioners en la història de l’art d’aquesta ciutat, ja que els tres germans Joan, Francesc i Miquel cultivaren diferents aspectes creatius. La família, que procedia de Barcelona, s’instal·là en aquesta ciutat a la segona dècada del segle. En Joan fou el primer fotògraf professional de la vila, i en Francesc i en Miquel exerciren de pintors, poetes, escriptors..., com es pot comprovar a través dels nombrosos llibres editats i la important obra fotogràfica i pictòrica conservada fins als nostres dies. La tasca de fotògraf d'en Joan de la qual en aquest llibre n’hi ha destacats exemples, la seguiria més tard el seu fill Carles, no solament pel que fa a temes vilatans, sinó quant a recerca artística. En Frederic, fill d'en Miquel, es dedicaria també a la pintura i l'altre fill seu, l'Ignasi, es convertiria en galerista quan l'any 1986 va crear la Sala Rusiñol, situada al carrer Santiago Rusiñol, núm. 52, del que pren el nom. En Francesc Cabanas i Alibau (Barcelona 1909 - Sant Cugat 1985) va aprendre el seu ofici a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. Fou un pintor d'estil fauvista-impressionista-expressionista, de pinzellada àmplia, que transmet una gran vitalitat gestual. Es va servir d'una pintura matèrica molt plena de força i d'una gran bellesa per expressar tot allò que envolta l'home. La seva temàtica es va centrar, bàsicament, en paisatges de diferents indrets de Catalunya i de Castella, i sobretot va pintar molts indrets del seu estimat Sant Cugat, amb especial incidència en el Monestir. També va conrear la natura morta. Varen ser nombroses les exposicions que va realitzar per Catalunya i també per Castella. L’any 1945 exposà amb notable èxit a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, ciutat on també va viure uns quants anys. Com a escriptor, ha deixat diversos llibres publicats i també col·laboracions en diverses revistes locals. La seva incidència en la vida social de la ciutat fou important. És així com va influir a molts del joves de la segona meitat de segle, fet que propicià que, anys després de la seva mort, es dediqués a aquest singular artista una escultura a mida natural de la seva persona situada en el jardins de l’absis del Reial Monestir, i que és obra de l’escultor Pascal Plasencia.

El 1934, l'Ajuntament de Sant Cugat convoca el primer concurs per escollir el cartell de la Festa Major que va guanyar en Miquel Cabanas i Alibau (Barcelona 1916 - Sant Cugat 1995). Miquel Cabanas va ser tècnic de taller i professor de procediments pictòrics de l'Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània i, entre els anys 1970 i 1981, va exercir com a professor de l’Escola de Belles Arts d’aquesta mateixa ciutat. En la seva formació, havia cursat estudis de procediments pictòrics al taller d'Antoni Petit de Sant Cugat, a l'Acadèmia Baixas i a Llotja Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Després d'haver dedicat tota la vida a la cultura i també a l'ensenyament artístic de forma amateur, aquest artista i poeta es va dedicar a la pintura de forma professional quan ja era gran. El seu estil pictòric és figuratiu, està dins la línia impressionista, i és inequívocament mediterrani tant per la disposició dels elements com pels elements en si, l'aplicació del color i la resolució del quadre. Pintura de caràcter vitalista, abandona l'esquema impressionista inicial per a decantar-se, cada cop de manera més clara, cap un expressionisme matèric, pintant tècniques diferents: acrílic, oli, aquarel·la, pastel... Obtingué diversos guardons al llarg de la seva vida, dels quals cal destacar el títol de mestre en gai saber, així com el santcugatenc de l’any el 1994 per la trajectòria de la seva vida. Entre els homenatges que va rebre hi ha el pòstum de 1995 d’una escultura de bronze, realitzada pel seu fill Frederic i ubicada a la plaça de l’Om, dins del recinte del Monestir.

Joan Cabanas i Alibau (Barcelona 1907 - Sant Cugat 1952) Va ser l’únic fotògraf de la ciutat fins a la seva mort. La seva tasca professional s’inicià a finals dels anys 20. La seva botiga restà oberta durant cinquanta anys, al mateix temps que la seva càmera va ser testimoni dels esdeveniments de més rellevància de totes les manifestacions culturals. La seva tasca ha deixat un fons de més de 35.000 fotografies, que s'han convertit en el reflex del creixement de la nostra vila i són el document gràfic més important de la ciutat. De les fotografies de Sant Cugat entre vinyes i de la pastora a la rambla del Celler, amdues reproduïdes en aquestes pàgines, se’n van editar postals que durant unes quantes dècades tingueren molt d’èxit.

GUERRA CIVIL

Les convulsions polítiques i socials d’aquests anys 30 a l’Estat espanyol, conduiran a l’aixecament militar, desencadenant una guerra civil cruenta entre germans, que durà del 1936 al 1939. Aquí, com a la resta del país, ens enfonsàrem en un temps de foscor, amb detencions i assassinats de santcugatencs, tot i que la vila no fou mai bombardejada. El govern republicà va instal·lar-hi el primer campament d’instrucció premilitar a Catalunya, a la zona del Golf. Cal dir, que en aquest campament hi va estar reclutat Joan Josep Tharrats, el que més tard seria reconegut artista fundador del grup Dau al Set, tal com ell va explicar en diverses ocasions.

A Sant Cugat l’esclat revolucionari del primer moment va cremar l’altar major del monestir i va desmuntar els de la nau esquerra, però la decidida reacció de la Generalitat que envià a l’arquitecte Jeroni Martorell amb un escamot de mossos d’esquadra, va impedir més destrosses. Després el temple fou confiat al sindicat de pagesos, que s’encarregà de la seva salvaguarda. A la vila se li canvià el nom, que passà a anomenar-se Pins del Vallès. Es varen col·lectivitzar les terres i molts oficis com els fusters, paletes, barbers... La població es va multiplicar amb l’arribada de molts barcelonins que fugien dels bombardejos i les detencions a la capital. L’octubre del 1938, Juan Negrín, president del govern espanyol va celebrar les darreres Corts del govern republicà al Reial Monestir, camí de l’exili, i el mes de febrer de 1939 l'exèrcit nacional va entrar a Sant Cugat abans de fer-ho a Barcelona.

Una vegada acabada la conquesta militar de Catalunya, l’any 1939, es va imposar l’ideari del nacional-catolicisme, que suposa un fort retrocés respecte tot el que podia semblar una avantguarda, identificada amb els idearis progressistes reprimits. El retorn al culte del temple monàstic va obligar a fer un nou altar major i restaurar  les obres d’art malmeses. L’encarregat d’aquesta tasca de reconstrucció va ser Mn. Anton Griera (Sant Bartomeu del Grau 1887 - Castellar del Vallès 1997). Griera havia aconseguit passar al bàndol nacional i s’establí a Burgos, on treballà en els serveis militars d’intel·ligència, tal com explica en les seves memòries. Ensems que sacerdot, era un notable filòleg que havia estudiat a Halle i a Zúrich. Fou nomenat president del Patronat del Monestir, càrrec que exercí fins el 1970.

Durant molts anys –ell vivia en el Palau Abacial–, es va dedicar a recuperar part del patrimoni artístic del monestir, que havia desaparegut a partir de l'exclaustració de l'any 1835 i durant la Guerra Civil. Fou professor del Seminari de Barcelona i també de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on impartia l’assignatura d’art cristià. Com a pedagog, també participà activament en els cursos d'estiu de l'Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat amb l’assignatura que més dominava, que era la litúrgia. Aquesta escola es convertí en un referent internacional per a les tècniques de pintura al fresc a partir de l’any de la seva creació 1962. Va ser professor de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on va impartir les assignatures de litúrgia i cultura cristiana. Allà va trobar-se amb Enric Monjo (Vilassar de Mar 1898 - Barcelona 1976), professor d’escultura. La sintonia entre ambdós va propiciar que li encarregués d’escolpir la nova imatge de Sant Cugat que havia de presidir l'altar major del monestir, en substitució del retaule gòtic cremat. L'escultura és una obra perfectament representativa de la praxi escultòrica de Monjo, artista que al llarg de la seva vida va realitzar una densa obra que destaca sobretot, tal com es pot veure en la talla de l'altar major, pel sentit de síntesi, dinamisme i passió, i per l'expressió de l'espiritualitat religiosa dominant en aquells anys de postguerra. En un temps en què semblava que l'art es deshumanitzava, l’escultor va voler plasmar el seu missatge apassionat i sincer. Va dotar les seves obres d'una simbologia religiosa a partir de l'estilització i l'equilibri sintetitzats. Un bon exemple és la figura del Sagrat Cor de Jesús que Anton Griera li encarregà també per l’absis dret. Aquest escultor es nodreix de la tradició escultòrica d'arrel mediterrània i de la influència dels imatgers castellans del segle XVII. La seva obra fou important, ja que es distribuí àmpliament per moltes esglésies: com el Sant Mateu de l'església del Sant Esperit de Terrassa, el Portal Angèlic del Monestir de Montserrat, Nicodemus a la Catedral de Washington, i en altres llocs. A més, obtingué un gran reconeixement internacional amb la concessió del Gran Premi Internacional d'Escultura.

Un altre artista que treballà per un altar del Monestir en 1944, és l’afamat Robert Chaveaux Davin de Vasconcel (Bordeus 1886 - Barcelona 1965), que fou també un important escultor i que en aquells anys tenia establerta la seva residència a la vila. Ell rebé l’encàrrec de realitzar el Crist Crucificat, que està situat a la nau esquerra de l’església. Aquesta obra, que representa Crist en el moment de la seva mort, està realitzada en fusta. És una escultura representativa de la trajectòria que va conrear al llarg de la seva vida i que li va donar prestigi internacional. En l’obra de Vasconcel eren evidents les influències que va rebre d’un dels grans escultors europeus de la primera meitat del segle XX, Auguste Rodin (París 1840 - Meudon 1917).

En un altre àmbit artístic, cal destacar que les primeres inquietuds juvenils dels aficionats santcugatencs per l’art van provocar la celebració de la primera exposició concurs a la ciutat, organitzada per l’Ajuntament l’any 1941, sobre temes del Reial Monestir. El guanyador va ser el reconegut crític i pintor barceloní Àngel Marsà. Els pintors santcugatencs afeccionats a l’art l’any 1949 exhibiren una nova mostra col·lectiva al vestíbul de l'Ajuntament, amb obres de: Pura Villena, Antoni Ventós, Ceferí Solivelles, Puig, Pascual, Rovira, Julià, Grau, Octavi Galcerán, Manel Farrés, Casamitjana, Miquel Casajuana, Francesc Cabanas i Miquel Cabanas. Eren moments de postguerra però alhora, eren temps de prou interès per veure que a la vila tot s'anava normalitzant a poc a poc. En aquests anys aquí encara es vivia bàsicament dels conreus. Lentament enmig de la vida camperola, les belles arts començaren a fer-se un lloc, malgrat les penúries i les repressions per l'etapa de control administratiu que hi havia, la persecució política i la castellanització sistemàtica de la vida municipal.

Dels anteriorment esmentats, van començar a animar especialment la vida local fent exposicions: Ceferí Solivelles i Mínguez (Torrevieja 1900 - Sant Cugat 1969), que va crear una obra dins els cànons estètics de l’escola d’Olot, i va saber transmetre el gust per l’art al seu fill Antoni. Com veurem més endavant, a partir dels anys 70, el jove fill va començar a exposar i, anys més tard, va crear el seu propi centre d’ensenyament artístic. Manel Farrés i Salvadó (Sant Cugat 1905 - 1978) fou un artista santcugatenc autodidacta molt popular a la vila degut a la seva pintura plenament naïf en la qual quedava perfectament reflectida les festes, costums, i vida d’aquest poble.

No serà fins a la segona meitat de segle que les arts visuals començaren a tenir un protagonisme propi. Dels primers cinquanta anys, l’arquitectura fou la protagonista indiscutible de l’art a Sant Cugat, a part de les primeres incursions en el món de la plàstica per part d’alguns aficionats locals.