1986 - 2003

PRIMERA TEMPORADA 1986 -1987
10 de setmbre de 1986

El dia 10 de setembre de 1986, vigília de la festa nacional de Catalunya, data prou significativa per les llibertats del poble català, s’inaugurava la galeria amb una col·lectiva d’art contemporani d’artistes de la comarca, titulada "Dotze Artistes del Vallès" en la qual es podien veure les obres d’Anna Bascú, Anna Boixeda, Alfons Borrell, Josep Canals, Benet Ferrer, Àngel Màdico, Kiku Mena, Manel Morral, Mateo Ortuño, Santi Subirana, Valentí Torrens i Gabriel Verderi. La sala Canals, Galeria d’art, està situada al carrer de la Creu 16, al costat mateix del Reial Monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’acte va comptar amb la presència de les primeres autoritats locals sota la presidència de l’alcalde de la ciutat Sr. Oriol Nicolau i amb la nombrosa afluència de personalitats del món cultural de la ciutat i comarca, que assistien al començament de la primera galeria dedicada exclusivament a l’art contemporani existent a la comarca.

PRIMERES EXPOSICIONS INDIVIDUALS

Les primeres exposicions individuals de la galeria tenen lloc de l’1 al 30 d’octubre del 1986, en què es pot veure l’obra del pintor Domènec Òrrit, qualificat per la crítica com una jove promesa dintre l’art contemporani. Aquesta exposició té lloc a la Sala II i Rafael L. Pozo la concep com un punt de partida sòlid: "Es podria dir que aquesta mostra és la seva consolidació o el punt zero d’una carrera que prevèiem positiva". Òrrit combina diferents materials i diferents influències artístiques, produint una obra original.

A la Sala I, Lluïsa Ramos exhibia una mostra tèxtil en què, gràcies als miralls i els reflexos que produeixen, la seva obra esdevé peça clau d’un àmbit escultòric, en el qual entra en joc la realitat física de la matèria del tapís i la realitat il·lusòria del reflex del món que pot obrir-se més enllà d’un mirall.

De l’1 al 30 de novembre es presentaven dues exposicions simultànies però diferenciades: a la Sala II exposava la ceramista Ma. Dolors Gimeno, que presentava les seves últimes creacions i la Sala I exhibia una mostra de la pintora Elvira Fustero.

El setmanari El Punto de Madrid qualificava Gimeno d’ "artista sensitiva que es recrea en les formes sinuoses de les seves obres, que omple de càlids pigments" i la pintura de Fustero d’"Obra poètica i plena de suggeriments que emociona l’espectador".

A partir de l’1 de desembre es podia contemplar l’obra de la pintora Marianna Escribano, en les dues sales de la galeria. Aquesta exposició es basava en una investigació de l’artista, amb un muntatge de tretze pintures i diversos poemes objectes, que foren l’avantprojecte de la seva tesi doctoral, la lectura de la qual tingué lloc a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Aquesta tesi es basava en la "Interrelació entre pintura, poesia, música i la conducta del públic davant l’estímul artístic". Es tractava de buscar la traducció que obté el llenguatge no verbal, encarnat en la pintura, sobre la sensibilitat d’un receptor qualsevol, quan aquesta trobada s’inscriu en una atmosfera musicada per Stockhausen. Aquesta experiència buscava establir simultaneïtats, sempre subjectives, entre els tres diferents camps: pintura, música i poema visual, davant dels quals el receptor havia de desxifrar-ne una possible hermenèutica.

El mes de gener de 1987 es presentaven les exposicions de Pilar Perdices i Josep Yela, ubicades dins l’informalisme. La col·lecció "Últimes cerimònies" de Perdices a la sala I, ens mostrava una revisió dels temes mitològics de la quotidianitat, amb un exquisit humor en el tractament eròtic dels temes, que seguint la línia apuntada per l’exposició anterior, oferia "al contemplador espais a participar" com deia F. Galí en la revista "Gal Art": "La lectura de la seva obra s’ha de fer, contràriament a la d’altres molts artistes que treballen llenguatges paral·lels, més a través de la sensibilitat que no de la simple visualització dels signes que la construeixen. Obra en la qual s’aprecien les seves característiques bandes i punts lluminosos, juntament a les estructures en "H" i el gestualisme".

La Sala II oferia l’obra del jove pintor Josep Yela, que exposava una sèrie de pintures relacionades amb la manipulació de l’espai pictòric: "...preocupació que el porta a plegar el mateix llenç del quadre, per aconseguir els seus finíssims regalims pictòrics" (El Punto).

Durant tot el mes de febrer vam poder admirar a la Sala I el "Llunari", una sèrie de pintures inspirades en el tema de la lluna, realitzades per Vergesgrau, que a més de pintor, desenvolupa la seva creativitat dins l’escriptura. En aquesta exposició es presentava el seu llibre de poemes que, amb el mateix títol, manifestava la seva voluntat d’enllaç entre la plàstica i la poesia. La sèrie de vint-i-sis pintures s’inscriu en la línia d’abstracció kandinskiana simplificada: "pintures sobre conglomerat que conserven de la seva passió de l’informal, el gust per la fusta cremada, procediment que enriqueix els negres i els matisos cromàtics de les obres. Geometrisme que fa conviure la recta amb la corba, que se salva de l’asèpsia per la calidesa dels tons i que amb elements plàstics tan simples com la línia, el punt o el pla, aconsegueix un punt de vista còsmic i aureolar" (Avui, Pilar Parcerises).

A la Sala II es podien veure les pintures de Jaume Bartolomé, basades sobretot en una abstracció, tot i que per moments sembla anar a la figuració. Pintures marcades al voltant d’una imaginària línia inclinada, associada a un pla inclinat, amb funció desestabilitzadora; on destaquen els ritmes de color, la majoria de les vegades austers, que estabilitzen el conjunt, provocant la sensació de dinamisme transmissor d’un cert dramatisme. Estil que s’inclou dins el corrent expressionista abstracte (amb insinuacions de figuració) i marcat pels contrastos harmònics i dinàmics i la sensació de profunditat.

El mes de març l’alternativa era obra gràfica de Dalí a la sala II i les pintures de Codina-Esteve a la Sala I.

L’exposició de Dalí, titulada "Obra gràfica", respon a allò que ell definí com "activitat paranoico-crítica", caracteritzada per representacions d’escenes oníriques realitzades amb extraordinària minuciositat tècnica. Rosa Codina-Esteve mostrava una col·lecció de peces de grans dimensions, en què volia manifestar una sensació de buits semi-arquitectònics, servint-se d’uns murals, on la figura humana esquematitzada, apareixia com auxiliar. Intent de conjugar l’home a l’espai. Les obres són realitzades amb pocs mitjans cromàtics, que oscil·len entre els càlids grisos o bé terrosos, moguts amb freds contrastos.

Seguidament i durant tot el mes d’abril, podíem admirar l’obra de l’artista Tharrats, que es va exhibir a les dues sales. Aquesta mostra constava de quaranta obres pictòriques, algunes de les quals - les més grans - corresponien a la sèrie més recent, titulada "Sant Cugat".

Destacaven també les conegudes maculatures d’aquest artista, essent una de les primeres exposicions que, després de molts anys, es pogueren veure de l’autor a la nostra comarca. L’artista gironí Tharrats fou un dels fundadors del mític grup Dau al Set i en aquesta exposició mostrava una selecció del moment creatiu actual amb una obra plena de vitalitat.

El mes de maig de 1987 es presentava l’exposició d’olis i guaixos de l’artista Joan Goikoetxea, aplegats entorn un tema comú: "El viatge". L’obra és dins la tònica expressionista pels seus forts contrastos tonals i de llum, "...utilitza els efectes provocats per les lleis de la inducció cromàtica i un tipus de composició angular i excèntrica, valent-se de diferents elements com fars, illes, molls, com també figures humanes en solitari. És una significació, un símbol entre reflexió i destí, condició humana...", en paraules del setmanari El Punto.

La sala II oferia una acurada selecció d’obra gràfica de prestigiosos artistes: Dalí, Tàpies, Clavé, Miró, Pons, Cuixart, Tharrats, Subirachs i Guinovart.

Tot coincidint amb la Festa Major de la ciutat, el mes de juny de 1987 es presentava una exposició de l’artista local Pere Galvañ, titulada "Festa Major a Sant Cugat", que volia ser un homenatge a les festes majors. Galvañ enfocava en les seves obres imatges populars, plenes d’ingenuïtat i sensibilitat.

A la Sala II es podien veure gravats d’acurada elaboració de l’artista Gloria Ruiz Casas. L’exposició era una selecció d’obres on tenen igual presència el real i l’imaginari.

L’última exposició d’aquesta primera temporada es va celebrar en les dues sales de la galeria de l’1 al 25 de juliol, amb l’obra de l’artista Josep Baqués, titulada genèricament "L’art per la pau". La mostra contribuïa en la inquietud en favor de la pau, una constant en les obres de Baqués. Mentre que la Sala I exhibia la col·lecció d’olis monogràfics sobre la pau, a la sala II es podien veure una sèrie d’obres gràfiques. Com destacava El Punto: "...Baqués desenvolupa una obra figurativa en què aconsegueix crear una atmosfera surreal, duta als més insospitats límits de la fantasia, cosa que ens transporta a un món màgic i envoltant, de suggerents cromatismes".

SEGONA TEMPORADA
1987 -1988

La inauguració de la segona temporada tingué lloc el dia 10 de setembre de 1987, amb una col·lectiva d’artistes de Sant Cugat que sota el títol de "Sis artistes de Sant Cugat", mostraven les seves obres en les dues sales de la galeria. A l’exposició es va poder veure l’obra de Jaume Carod, Josep Canals, Neus Colet, Valentí Torrens, Àngela Merayo i Anna Boixeda, reafirmant-se la galeria en la línia d’avantguarda i també de donar a conèixer els nous valors de la ciutat, a qui té obertes les seves portes.

Sis artistes de Sant Cugat mostraven les últimes tendències plàstiques que contribuïen a la nova avantguarda pictòrico-escultòrica de la ciutat. Anna Boixeda de gran expressivitat interpretativa (gestualisme rotund), traduïa la seva fascinació per Matisse en els seus collages sobre tela, coberts d’oli o acrílic. Canals, en les seves teles de gran format, presentava el seu entorn quotidià, centrant-se en el paisatge de Sant Cugat, destacant els tons blavosos i verdosos, mitjançant un vocabulari après de l’art informal català de Tharrats i A. Puig.

D’altra banda, Carod desenvolupava un minuciós estudi de la forma i de l’espai, atorgant igual importància a la figura i a l’ambient; obra que emmiralla el món racional que ens envolta i empresona. Colet estudiava el món de les formes a través dels seus muntatges escultòrics enfrontant-se "als materials i als colors amb un diàleg entre formes contraposades a partir d’elements orgànics, fugint sempre de qualsevol convenció, eliminant la brutalitat del ferro amb la pintura i tractant de copsar el moment just en què l’escultura posseeix l’espontaneïtat i la frescor que la situa ben lluny de tota idea de monument" (El Temps). Mentre que Merayo treballava el món de la cera en uns ambients de somni, on la connexió amb la realitat s’ha trencat, irrompent la irrealitat en el color, la llum i matèria transparent, Torrens presentava escultures per mitjà de la suma de materials de "desfeta", d’aparença poc sensual.

Durant tot el mes d’octubre es presentava la pintura de Carlos Avallone a la Sala I i de Jordà Poblet a la Sala II. Carlos Avallone, pintor i instrumentista jazzístic, oferia una exposició que dedicava al músic Stravinsky i a d’altres personatges del jazz. La seva pintura és suggerent i provocativa i en ella s’interpenetren perfectament ambdós gèneres: pintura i música. Com diu A. Álvarez Solís "el seu jazz té una qualitat pictòrica i els seus olis revelen una dimensió musical". Dibuixos i pintures de retrats, paisatges humans que l’artista extreu de la seva memòria, amb tota la seva càrrega emotiva.

L’exposició número vint de la galeria es dedicava a Jordà Poblet, pintor resident al Brasil, que presentava una pintura expressionista amb un marcat accent postmodernista, plasmadora de la crònica social d’aquest temps, a partir d’un dibuix fort ple de gestos i poses.

El novembre del mateix any podíem veure una mostra de l’artista local de fama internacional Josep Grau Garriga, que exhibia una col·lecció de dibuixos aplegats sota el títol "Grau Garriga, Dibuixant". Amb aquesta exposició que ocupava les dues sales, la galeria iniciava una nova etapa de consolidació, consistent en la publicació d’uns acurats catàlegs monogràfics sota el títol genèric "Artistes d’Avui", dedicats a artistes de renom internacional. Als catàlegs hi era reproduïda tota l’obra exposada.

Els dibuixos de Grau Garriga es conformaven a partir d’un collage i assemblage, una espècie de diari personal de l’artista que es configura a partir d’allò que va dibuixant. Dibuixos ràpids que són la base d’una obra elaborada al taller i que es completen amb una nova part de dibuix i sovint també de pintura. La seva peculiaritat radica en la línia i són concebuts a partir d’ella; dibuixos que permeten una discursivitat, mostrant-se a vegades irònic i sarcàstic, tant pel que fa a situacions pròpies com del context social del país i, d’altres vegades, aprofundint més en si mateix o en altres persones circumdants.

Durant tot el mes de desembre de 1987 es podia veure a la Sala I la primera exposició individual de Pere de Ribot. L’artista exhibia una sèrie de pintures, el tema inspirador de les quals era "La Divina Comèdia" de Dante. A partir d’una tonalitat de colors foscos però brillants, compon un paisatge des d’on emergeixen les sofertes figures de l’obra literària. La seva pintura barreja realitat i abstracció, obtenint uns climes misteriosos i enigmàtics, en un estil fred i molt personal de l’artista. El fil conductor de l’obra de Ribot "és una recerca del costat més afilat dels colors i formes, i en aquesta sentit a l’artista li preocupen els valors més tàctils de a pasta i els pigments: veladures, sobretot raspats, el pas de l’espàtula, el mateix goteig de la pintura" (setmanari El Punto).

A la Sala II es podia veure l’obra recent de Josep Uclés, una pintura centrada en el cos humà, que es mou dins un món màgic i intrigant. La pintura d’Uclés parteix d’un surrealisme català, amb un paisatge del fons que no és irreal però si impossible. Com molt bé diu Manel Clot en l’escrit de presentació del monogràfic número 2 d’Artistes d’Avui dedicat a Uclés: "La proposta figural feta per Uclés inclou aspectes que voregen la tenebra i el misteri i presenta situacions idíl·liques en aparença, que amaguen petites amenaces celades...".

El gener de 1988 s’inaugurava a la Sala I la mostra número vint-i-cinc amb una exposició de dibuixos de Josep Ma. Subiranchs, que presentava una col·lecció de gran sensibilitat. Trenta temes geomètrics, la temàtica comú dels quals era el dualisme del món en què vivim: "En totes les meves creacions expresso l’existència d’un món dual, en el qual intervenen dos elements que es complementen, com l’home i la dona, l’espai i el temps, o la vida i la mort", declarava l’artista al Diari de Terrassa. El cos humà és el seu tema preferit: "A totes les meves obres hi és present i si dibuixo un paisatge o una natura morta, aquests es converteixen en metàfores per relacionar-se amb les passions i els sentiments humans". Amb motiu d’aquesta mostra, s’edità el número 3 d’Artistes d’Avui, amb un escrit de presentació a càrrec de Marie-France Borot.

A la Sala II es podien veure les pintures de l’artista local Jaume Carod, obra realitzada preferentment sobre fusta, en què l’artista es recrea en un món personal en el qual l’home és l’eix central.

El mes de febrer presentàvem una important exposició, organitzada en motiu del 40è. aniversari de la fundació del moviment Dau al Set, i en ella participaven tres dels quatre artistes plàstics que el crearen: Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Joan Ponç. L’exposició recollia trenta obres, entre dibuixos, olis i altres de tècnica mixta, realitzades durant aquella època, i algunes de posteriors. Les obres més antigues d’un surrealisme màgic, corresponen a Joan Ponç, que tenia una predilecció pel traç geomètric; Tharrats exhibia maculatures i creacions abstractres, basades en la temàtica dels planetes, i Cuixart mostrava els seus famosos caps i figures humanes.

A la Sala II es podien veure les pintures de l’artista Raginel, aquarel·les d’un cromatisme molt personal, "que combina els colors amb una finesa d’esperit que no es veu massa sovint". El seu llenguatge expressiu que es basa en la figuració, és explicat per zones de color. Algunes d’aquestes figures es resolen en pla i d’altres amb la participació d’imatges que l’autor sintetitza, destacant-ne la figura femenina.

Durant el mes de març Amèlia Riera presentava les seves pintures intrigants a la Sala I. A. Riera exhibia una sèrie d’obres on desenvolupava el seu món personal, amb especulacions filosòfiques a l’entorn de la mort, tot cercant aquells límits entre la vida i la mort, la presència i l’absència...Es recrea en espais escenogràfics, d’arquitectures obertes a l’espai infinit del cel o el mar; estances buides que amb la immobilitat dels objectes quotidians i l’absència de presències humanes, evoca presències absents, vestigis d’esperits de vida absents.

En paraules de Pilar Parcerises al diari Avui: "Davant la seva obra, hom podria pensar en l’erotisme de l’absència, en la tangibilitat del silenci o en les tensions que s’oculten en els espais buits". Mitjançant perspectives renaixentistes i cambres buides plenes de simbologies, arriba a crear atmosferes inquietants i angoixants, tot resolt amb gran virtuosisme tècnic, tant pel que fa a les transparències i al tractament de la llum (llum interior matisada, estudiada al mínim detall) com a la simetria, que es multiplica en els miralls que complementen els cossos mòbils d’alguns quadres. Amb motiu d’aquesta exposició s’edità el número 4 d’Artistes d’Avui amb pròleg de Joan Perucho.

A la Sala II, la ceramista Josefina Tutusaus presentava una sèrie de ceràmiques, escultures que agafen com a punt de referència les cariàtides de l’antiga Grècia. L’exposició volia homenatjar els grans mestres grecs, ja que les peces evidenciaven una influència òbvia. La dinàmica d’aquestes figures és el contrapunt als plans inclinats, car fan que l’entorn es torni càlid amb llur presència.

A l’abril del mateix any la Sala I exhibia l’obra de l’artista local Josep Camacho, una mostra de pintures emmarcades dins el surrealisme. Les seves obres presentaven una uniformitat total, on el dibuix i la tècnica mixta ens apropen a un món personal i en cada una de les seves realitzacions trobem un desig d’acomodar-incomodar l’observador, amb una situació ambiental de plena meditació. Quasi tots els temes que componen l’exposició del pintor santcugatenc són sobre el conjunt monumental del Reial Monestir de Sant Cugat, símbol inequívoc de la ciutat.

A la Sala II es podia veure l’obra dels artistes que la galeria presentava a la fira internacional d’art de València Interarte. L’exposició duia el títol d’"Artistes d’Avui" i eren: Grau Garriga, Uclés, Subirachs, A. Riera, Muxart, Ponç, Tharrats, Cuixart, Batalla i Carod. L’obra d’aquests autors es podia veure a l’estand de la fira i a la galeria, ja que van coincidir ambdues mostres els mateixos dies.

Durant tot el mes de maig es pogué veure l’obra recent del pintor Jaume Muxart a les Sales I i II de la galeria. L’exposició de Muxart s’aplegava sota l’epígraf genèric d’"Esclats" i amb el mateix títol s’edità el monogràfic número 5 d’Artistes d’Avui, amb pròleg de Pilar Bonet. Les pintures de Muxart busquen "aquella combinatòria entre el que és físicament tangible i el que únicament l’esperit pot copsar, el veritable repte de l’art". El pintor ens porta a un món molt personal que, malgrat això, ens recorda alhora altres pintors, com Matta. Són els olis de més grans dimensions els que li permeten la seva màxima creativitat: "la superfície de la tela es converteix en un espai sense límits reals; en un lloc en el qual les formes i els colors semblen viure vertaderes aventures, vertaders esdeveniments" (Anna Guasch, Diari de Barcelona).

El mes de juny l’alternativa era Conxa Sisquella a la Sala I, amb una mostra de pintura simbòlica, en la qual els colors conformen la textura emocional per arribar al concepte. És abstracció que juga amb les formes d’aparença informals i amb combinacions i interrelacions de colors, formant capes tonals. Síntesi de colors foscos i ocres que "reflecteixen l’exhuberància del color; la seva obra és una abstracció sensible i profundament continguda".

A la Sala II es presentava una col·lectiva de fi de temporada amb obres de Cuixart, Ponç, Tharrats, Uclés, Castillo, Dalí, Tàpies...

El mes de juliol es clausurava la segona temporada artística amb l’obra de l’artista barceloní Caraltó a la Sala I, amb pintures, dibuixos i gravats. La seva obra té un estil molt definit i de contorns perfilats, on personatges i simbologies suggereixen el món personal de l’artista.

A la Sala II continuava l’exposició col·lectiva.

TERCERA TEMPORADA

1988-1989

La tercera temporada s’inaugurava el dia 10 de setembre de 1988, amb una col·lectiva de cinc artistes catalans, titulada "Artistes dels 80". Es podien veure els últims treballs creatius de Jaume Genovart, Enric Pladevall, Maria Assumpció Raventós, Josep Uclés i Joan Pere Viladecans. Genovart exhibia uns paisatges singulars configurats dins el rigor geomètric, per inserir-hi figuracions emocionals, creant un món on la figura i l’abstracció s’interrelacionen, fins a ser una qüestió única. Pladevall s’expressava des de l’escultura, tot partint d’un procés de percepció i sensibilització per a recrear. Raventós des del tapís, ens mostra la continuïtat de l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat, però amb un valor afegit molt seu. Uclés, des de plantejaments surrealistes, crea entorns màgics on els personatges desenvolupen les seves pròpies aventures. I Viladecans presentava també una temàtica suggerent, un nou camí que sense deixar els seus antecedents, segueix per camins prometedors. L’exposició tingué lloc a la Sala I, mentre que a la II es podia veure part del fons d’art.

El mes d’octubre s’oferia una exposició monogràfica de Maria Assumpció Raventós. L’artista, gran coneixedora de la tècnica del tapís, mostrava una obra molt lligada a la natura, representada amb esplèndids relleus i riquesa de colors. La seva obra obté la immediata atenció de l’espectador, que se sent atret tant pel que fa al plantejament, com a l’elaboració. L’exposició contenia un total de vint tapissos murals, que ens mostraven una vegada més el seu llenguatge propi que li ha valgut ressò internacional. Com diu el crític d’art J. Corredor-Matheos, les creacions tèxtils d’ A. Raventós són una obra del nostre millor art i la converteixen en una de les grans figures del tapís contemporani. L’exposició es pogué veure a la Sala I i a la Sala II hi havia fons de galeria.

El mes de novembre es presentava a la Sala I una exposició de l’artista local Javier Lorén, que duia per títol "Zona de mares". La seva obra té com a nuclis centrals la forma i la figura, a través de les quals manifesta una força de concentració pictòrica, en un determinat context explicatiu de color, que hi aporta uns significats i una ordenació plàstica. Els factors espai i temps la configuren: el temps es refereix a l’objecte descrit, la idea es representa estàticament en un espai teatralitzat. Les formes escollides per a una composició queden valorades per si mateixes, produint una unitat en un espai concentrat per les dimensions que el limiten.

Coincidint amb aquesta exposició, es presentava a la Sala II la primera carpeta de gravats que editava Canals, en col·laboració amb "Binomi Obra Gràfica" . "Sant Cugat sis" era el títol de la carpeta de sis gravats, on es recollia l’obra gràfica original de sis artistes locals: Javier Lorén, Mercè Atienza, Carles Briega, Josep Canals, Àngela Merayo i Jaume Carod. "Sant Cugat sis" era una edició limitada de cinquanta carpetes de sis gravats cada una, numerats i firmats pels propis artistes. Sis gravats que corresponien a sis estils diferents. La carpeta es presentà el dia 28 d’octubre al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Sant Cugat. Els sis artistes lliuraren a l’alcalde de la ciutat Sr. Joan Aymerich, un exemplar d’aquesta edició limitada, com a donació a la ciutat. Posteriorment fou presentada als mitjans de comunicació.

A partir d’aquest moment, la Galeria edita una obra gràfica de qualitat dels següents artistes: Tharrats, Viladecans, Grau Garriga, Argimón, Fita, Avilés....

El mes de desembre es podien veure les escultures de l’artista Francesc Anglès en totes dues Sales. "Presència d’absents" era el títol de la mostra, la primera exposició escultòrica que s’exhibia amb la particularitat del material: totes les peces eren d’escaiola. En total eren vint peces, totes de color blanc original, de diferent temàtica: figures de format natural al·legòriques a l’esportista o immortalitzant Miles Davis, i objectes de la realitat quotidiana amb suports reals, que corresponien a la seva última etapa creativa. En aquest cas l’artista utilitza els objectes que ens resulten quotidians, per tal de captar el més inèdit i anecdòtic. Noves expressions que potser ens passarien per alt, i a través de les quals l’autor es comunica amb el públic, deixant ampli marge a la llibertat d’interpretació: "...que cadascú interpreti el que més desitgi". "...Tinc un llit de matrimoni desfet, que pot fer pensar en una nit d’amor o en un còlic nefrític...".

El gener de l’any 1989 s’inaugurava una exposició de Paco Simón a la Sala I, la mostra número quaranta de la Galeria, mentre que la Sala II quedava conformada ja definitivament com un espai reservat en permanència per al fons d’art. L’obra de Simón reunia sobretot acrílics sobre tela, guaixos i litografies d‘una temàtica figurativa i cubista, amb objectes i personatges reals i quotidians, tractats d’una forma imaginativa i lúdica, tant en el color com en la manera de tractar el tema. Aquesta figuració expressiva de formes gestuals i trets específicament contemporanis, impacte l’espectador pel que fa a la visió fragmentada dels temes escollits i el "toc vital". Segons el Diari de Barcelona: "La seva obra té certs tons "fauves" i "pops", que impacten visualment però no acaba de fascinar del tot l’espectador. És com si en el fons dominés la façana de dissenyador, per sobre de la de pintor, amb tot el que això implica de domini de la raó, de planificació per damunt de l’atzar i de la troballa casual i espontània".

El mes de febrer, i sota el títol "Quadern Verd", es presentava el monogràfic número 6 de la col·lecció "Estudi d’Artista", amb un pròleg de Josep Miquel García sobre l’obra de l’artista Joan Pere Viladecans. La mostra reunia un total de deu pintures i dotze dibuixos preparatoris, que reflectia la preocupació que sent el pintor pel tema ecològic i que es volia identificar amb un corrent de simpatia a favor d’allò natural, pur, incontaminat; però no acaba aquí la lectura del seu art.

És una mica un quadern de camp, de referències al món rural, al món de la flora i de la fauna, però sempre confrontats amb l’aspecte ciutadà, urbà, com diu el propi autor. Hi ha tota una iconografia pròpia de Viladecans, que agruparia des de signes de naturalesa animal, objectuals, geomètrics...que més enllà del seu anecdotisme o versemblança amb la realitat assumeixen un sentit metafísic dins del tot.

El mes de març s’exhibia una mostra de pintures de l’artista José Carlos Balanza. Presentava pintures simbòliques de complexa lectura, on predominen els colors freds i el blanc, que usa per moviments de rotació; matèria en joc constant segons el setmanari El Punto. El llenguatge que fa servir l’artista és conseqüència del neoplasticisme com al·lusió a l’element plàstic renovador, i als seus treballs alena una espècie de purisme metafísic. Les teles semblen teixides més que no pintades, amb el resultat visual de paroxisme.

Durant tot el mes d’abril s’exposaven pintures de l’artista gironí Domènec Fita. La Galeria edita en aquesta ocasió el número 7 d’"Artistes d’Avui", amb pròleg de Conxita Oliver. Aquest és el monogràfic que completa la col·lecció. Un total de disset pintures realitzades amb pols de resines d’epòxids, sobre planxa de ferro, cuites a 200 graus; una nova experiència basada en materials industrials. L’artista experimenta contínuament amb temes, materials i recursos tècnics. Fita és un innovador que aprofundeix en el concepte i busca en el seu formalisme cossos i expressions abstractes. Per això el seu llenguatge s’enriqueix de lletres, paraules i de frases, ja sigui amb llenguatge prosaic o poètic.

El mes de maig, un altre artista gironí exhibia les seves pintures a Canals, Galeria d’Art. Daniel Lleixà ens mostrà obres inèdites en una exposició titulada "Retrats Imaginaris d’un Personatge Inexistent". Amb aquest motiu es va presentar el llibre "Lleixà, l’home i l’artista. Vivències personals, entorn social i iconologia" d’Isidre Vallès i Rovira. La presentació del llibre anà a càrrec de la crític d’art Maria Josep Corominas, la qual destacà l’evolució de l’obra, estructurada en sèries, tot qualificant-la de seductora.

L’obra de Lleixà està plena de joc, d’ironia i és d’una gran precisió detallista. La necessitat del joc dialèctic entre realisme i ficció i la incidència de l’atzar en la creació, són clars exponents de la seva obra. El quadre s’alimenta d’elements quotidians, de circumstàncies atzaroses, d’intencionalitats, de màgia en línia amb la realitat viscuda.

El mes de juny de 1989 es presentava l’exposició quaranta cinc de la galeria amb obra d’Alibau, que bàsicament ens mostrava dos tipus de peces: els treballs amb fibra de cel·lulosa i els pastels. Ambdues tècniques dominades pels principis de l’informalisme, en el sentit de no pretendre altra cosa que jugar amb les formes, els colors i les textures. Els pastels representen la reacció amb una tècnica també immediata; obres de tonalitats més aviat apagades, en què el grafisme hi sol deixar la seva empremta. Segons el Diari de Barcelona, "..potser el més interessant de Salvador Alibau en aquesta exposició són les superfícies mòbils (...) superfície per la qual sembla haver-hi passat el temps i en la qual la sensibilitat de l’artista es fa palesa, més que en qualsevol altra de les seves obres anteriors".

La Galeria finalitzava el mes de juliol la temporada artística, amb la col·lectiva "Joves Creadors", formada per l’obra de sis artistes joves: Nomi Bogdanov, Anna Boixeda, Martín Carral, Joan Comajoan, Lligades-Pujades i Carles Roig.

Bogdanov reflectia el moviment que és present en totes les coses, fent transparències i organitzant grans taques o punts de colors, per tal de compondre sobre la tela. També s’hi trobaven signes cal·ligràfics molt personals. "Textura d’un idioma íntim". Boixeda presentava les seves últimes pintures plenes de color, en què els temes quotidians eren tractats de manera informal i molt creativa.

Carral centrava la seva obra en la temàtica d’estructura de ciutat subterrània, de túnels i plataformes metropolitanes, amb colors negres i absència de llum. Comajoan té una obra d’arrels mediterrànies, on es recull tota la tradició matèrica de les últimes tendències plàstiques, per presentar-nos tot un món ple de simbologies. Lligades-Pujades era l’únic escultor participant d’aquesta col·lectiva. La seva obra és gairebé tota realitzada amb ferro, que l’artista tracta en l’espai amb buits i plens perfectament combinats, en un intent de plasmar un equilibri entre contraris. Roig estableix en la seva pintura un diàleg entre diferents signes, els quals ens transporten a un món personal en què els colors marrons, negres i blancs conformen la grafia de l’esperit, del somni.

QUARTA TEMPORADA
1989 - 1990

El mes de setembre, concretament el dia 15 fins al 18 d’octubre, amb motiu del tercer aniversari, s’inaugurava la temporada amb una exposició titulada "Terres". Un muntatge de la crític d’art Pilar Parcerisas que consistia en la presentació de les obres de Xoan Anleo, Ernest Altés, Rosa Amorós, Elisa Arimany i Benet Ferrer. Alguns d’aquests artistes procedien de l’àmbit ceràmic, i altres de l’escultura. En l’exposició formulaven noves propostes artístiques que demostraven l’existència d’uns punts de confluència entre la ceràmica i d’altres opcions artístiques com l’escultura. El títol "Terres" fa referència al diàleg constant que s’ha establert entre el material-terra i l’escultor. A la base de moltes escultures modernes hi ha hagut inicialment una terracota. La terra, la ceràmica, pren en aquestes obres un sentit únic; és un mitjà d’expressió més però fonamental en la seva trajectòria.

Ernest Altés procedeix de la pràctica de l’escultura i si en les escultures fa servir pedra, basalt i formes dures i contundents, amb les terres cerca d’experimentar, amb l’aparença de les formes toves, tancades i obertes, un diàleg amb l’espai. Xoan Anleo opta per una visió molt experimental de la ceràmica, atorgant un paper principal a l’aspecte material de la terra. Rosa Amorós s’arrela en el passat formal i simbòlic, per mitjà d’uns temes escultòrics plens de ressons ancestrals; relacionant les seves peces amb rastres funeraris, ex-vots i d’altres ofrenes, en una obra de vocació escultòrica molt personal. Elisa Arimany té una particular filosofia sobre la terra i la ceràmica. Les seves últimes obres es relacionen fàcilment amb el món de l’arquitectura i la construcció. Realitza un gran treball sobre la textura, tot establint una total comunió entre terra i natura. Benet Ferrer, sempre des d’un discurs crític respecte del convencional sentit d’arts decoratives, atorgat a la ceràmica, proposa una mirada eclèctica sobre estils i estètiques anteriors. Cada una d’elles, des d’òptiques diverses, arriben a solucions personals sota el pretext de la utilització lliure i creativa de la terra.

El mes següent, el 20 d’octubre de 1989, es presentava novament una exposició de l’artista Tharrats, que es podia veure fins al 30 de novembre. Amb aquesta exposició s’iniciava la col·lecció de monografies "Estudi d’Artista". L’exposició s’inscrivia dins el cicle "Tharrats al Vallès", que incloïa dues exposicions ubicades al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa de la mateixa ciutat i a l’Escola Superior de Disseny Tèxtil de Sabadell. El mateix Tharrats manifestava, en la inauguració de la mostra de Sant Cugat, la seva satisfacció pel fet de ser factible la realització d’aquest projecte, favorable a la descentralització de l’art.

L’exposició presentava un total de vint obres recents sobre tela i dibuixos, del període 1981-1989, tot això dins una línia continuïsta respecte els seus treballs anteriors; sempre dins d’una constant recerca d’un llenguatge propi, com deia Anna Guasch al Diari de Barcelona. Entre el Tharrats de l’exposició a la Galeria Canals, amb obres fetes bàsicament a partir del procés del collage, i el Tharrats històric, no hi ha gaires diferències. Diríem a primera vista, que les maculatures són fruit d’una tasca de recerca de noves vies d’expressió, dins de l’informalisme vigent en aquells moments i que els collages dels anys 80 són exercicis dins d’unes mateixes pautes formalistes.

El mes de desembre es presentava una interessant exposició de l’artista Ràfols Casamada, que es podia visitar del 15 de desembre al 15 de gener de 1990 i es titulava "Àlbum de Taller". En ella es mostraven una sèrie de dibuixos, fets sobre paper amb llapis de color negre i aquarel·la. Sovint els dibuixos de Ràfols s’enriqueixen amb matisos en algunes zones, que pinta amb aquarel·la. Aleshores, el negre es difon amb el blanc del paper i pren tonalitats grisoses. En els seus dibuixos hi són presents línies de lleugera insinuació, de tempteig, sense pretensió d’arribar a ser res, però que a vegades ens mostren un verisme que mai abasten els seus quadres. Aquesta era una mostra de rara bellesa, en la qual s’imposava el serè equilibri que caracteritza l’artista i ressaltava al mateix temps un cert titubeig: un incontrolat impuls propi del dibuix de taller.

Del 15 de gener al 8 de febrer s’exhibia una important mostra d’obra de petit format de l’avantguardista Josep Grau Garriga, el conjunt de la qual recollia el monogràfic "Estudi d’Artista", editat en aquesta ocasió. Aquesta constituïa l’exposició número 50 de la Galeria.

En aquestes obres de petit format s’hi podia veure el tret més característic del seu estil: la síntesi entre matèria tèxtil i la tradicional manera de fer pintura. Grau Garriga crea un món molt particular expressat mitjançant la pintura, el dibuix, el collage, l’escultura i els environaments. Amb aquest joc entre pintura i matèria tèxtil, aconsegueix un llenguatge equilibrat amb un vocabulari molt ric.

Amb paraules d’E. Manzano (ABC):"...l’efectivitat resulta la nota dominant d’aquesta exposició; les peces són per l’autor petits records, petites sensacions que formen part de la mateixa investigació pictòrica; uns relicaris que, per l’artista, no podien haver trobat un lloc més idoni que la seva ciutat natal, per ser exposats per primera vegada".

Durant el mes de març de l’any 1990 es presentava l’obra recent de l’artista Àlex Nogué. La seva obra es basa en una elaboració marcadament sintètica, de referències simbòliques. Mostrava uns treballs poètics, inèdits, i al mateix temps agressius, que no deixen mai indiferent l’espectador. Aquesta exposició connectava amb l’etapa de principis dels 70, en què l’artista treballava a partir d’uns plantejaments estrictament conceptuals, i en algun cas, amb un contingut de referències procedents del dadaisme. El tema de fons de l’exposició era buscar els límits de la pintura, tant pel que feia a la utilització dels materials, contradictoris entre si, com a la persistència del "temps" com a contingut pictòric.

Segons Anna Guasch (Avui): "la seva formalització és dura i recorda els corrents neominimalistes de l’inici de la dècada dels 90".

El dia 3 d’abril s’inaugurava a la Galeria uns mostra dels autors que es presentaven a Art London 90: Avilés, Codina-Esteve, Tharrats i Josep Bofill, que es perllongà fins al 16 de maig. L’obra de Codina-Esteve era una penetrant exploració del sentit de l’ésser humà i de l’espai, aconseguint un producte final molt elaborat i suggeridor d’un món màgic i misteriós. Bofill mostrava la seva última mostra escultòrica, on vèiem un gran interès i una especial atenció per l’ésser humà, dins de tots els camins de l’expressió, en què s’hi reflecteix la pressió social a què és sotmès l’individu. La seva obra es mou entre la figuració i les formes abstractes, que expliquen d’una manera simbòlica la situació i les circumstàncies que condicionen aquest ésser humà. Les obres de Tharrats eren un camí cap a l’espai: explosions còsmiques, trossos apassionats, utilitzant la tècnica mixta amb paper. Les pintures que presentava Josep Ma. Avilés eren estructurades en dues zones: una l’arqueològica, que reviu els rastres del passat (pedres...) i l’altra que és una zona oberta cap a l’infinit i l’espai indeterminat. Amb aquesta contraposició, Avilés feia una reflexió sobre l’univers i l’home, sobre el passat i el futur. Pintures a l’oli on, a més, afegeix altres materials que enriqueixen la seva obra.

El mes de maig s’exhibia una mostra de l’obra de l’artista francès Daniel Tillier, consistent en un conjunt d’obres que s’inscriuen en el corrent anomenat informalisme abstracte. Aquesta mostra era d’intercanvi amb la Galeria Michael Guinle.

La pintura de Tillier tenia dues direccions que cal remarcar: per una banda el "mot" i per l’altra la "pintura". Mentre que el "mot" era atacat des de les lletres, les paraules i els signes de grafit, el qual provoca un interrogant sobre el material i el color, la "pintura" degenerava ella mateixa en colors, i el conjunt de tots dos elements creava un humor particular.

El dia 8 de juny s’inaugurava una significativa exposició col·lectiva d’art d’avantguarda, que es va poder veure fins al dia 22 de juliol, data que clausurava la temporada artística. La mostra estava formada per obres de: Hans Hartung, Rafael Canogar, Modest Cuixart, Man Ray, Joan Ponç, Miquel Barceló, Picasso, Antoni Clavé, Tàpies,Oteiza, Tharrats, Miguel Condé, Miró, Castillo, Lam i d’altres. Alguns d’ells són membres de grups com El Paso o Dau al Set. En aquesta mostra també es podia veure el treball realitzat per artistes que en els anys 50 van participar a l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat.

El títol de l’exposició era "Avantguardes Històriques". Hans Hartung és un dels impulsors de l’informalisme. Rafael Canogar fou un dels fundadors del mític grup El Paso. Modest Cuixart, Joan Ponç, Tàpies i Tharrats ho foren del grup Dau al Set, i han destacat amb llum pròpia dins del panorama plàstic. Man Ray és un genial fotògraf nordamericà que visqué intensament els moviments surrealista i dadaista. Picasso ha estat definit com el gran geni del segle XX i la seva transformació i influència en el món de l’art encara avui té ressò. Antoni Clavé és un català universal de qui recentment es va realitzar una important exposició al Palau Robert de Barcelona. Oteiza, escultor basc que ens apropa tota l’expressivitat d’aquesta manifestació artística. Miquel Barceló, de plena actualitat, que tot i la seva joventut ha arribat a ser un dels primers puntals de l’art internacional. L’exposició serví per clausurar la temporada, tot coincidint amb la inauguració a Sant Cugat de la setena Mostra d’Art Contemporani Català, així com la inauguració a Begur (Girona) del Museu d’art Contemporani de la Costa Brava, promoguts per aquesta galeria.

CINQUENA TEMPORADA
1990 - 1991

El 14 de desembre de 1990 s’inaugurava la temporada amb una exposició commemorativa del quart aniversari de la Galeria. L’exposició d’obertura es podia visitar fins a finals d’octubre, i era una col·lectiva de tots els artistes que la sala promogué a nivell internacional, tant pel que fa a joves figures com a figures reconegudes.

Sota el títol "Els nostres artistes a Fires Internacionals" s’acollien obres de: pere de Ribot, Grau Garriga, Cuixart, Muxart, Carod, Amèlia Riera, Josep Uclés, Marianna Escribano, Balanza, Carral, Àlex Nogué, Alibau, Tharrats, Bofill, Avilés i Codina-Esteve. Els artistes aquí ressenyats eren alguns dels qui havien participat a les fires d’art internacionals més conegudes: Arco a Madrid, Interarte a València, Lineart a Gant (Bèlgica), Art Joction a Niça (França) i Art London a Anglaterra, des de l’any 1986 fins l’any 1990.

Del 6 de novembre al 8 de desembre s’exposava a la galeria una mostra individual de l’artista Pere de Ribot, que es recollia en el número 3 de la col·lecció "Estudi d’Artista". La seva pintura fa participar d’una forma permanent l’espectador, que es desplaça d’un costat a l’altre del quadre per a veure les diferents lectures que donen les seves perspectives. Cal destacar en la seva obra una gran imaginació a l’hora d’impostar uns colors en les seves gammes de marrons i grisos que, degudament emprats, arrodoneixen l’atmosfera que l’artista ens vol transmetre.

El mes següent, concretament el dia 11 de desembre i fins al dia 11 de gener, s’exhibia una exposició monogràfica de Josep Uclés. Els quadres que presentava contenen tot allò que de simptomàtic té la seva obra: rostres, animals, fruits, arbres i vegetació, caps, construccions i escrits insòlits. La seva pintura es pot qualificar de surrealista de finals de segle. Partint d’una atmosfera daliniana actualitza les seves figures, moltes de les quals tenen una referència clara a molts tipus socials actuals, com ara els punkies. El color és una altra de les seves grans característiques: quasi totes les obres exposades tenien un fons blanc grisós sobre els quals hi presenta les seves peculiars figures, icones de colors verds, blaus i grocs pastel i figures humanes de carregat sentit eròtic.

Modest Cuixart fou l’artista que inaugurà l’any 1991, amb una exposició de les seves obres més recents: els olis, realitzats sobre tela i paper, pintats entre 1989 i 1990, que es podia visitar del 25 de gener al 28 de febrer.

Cuixart és un autor d’un tipus d’obra de denúncia de la societat en què viu, que constitueix alhora la seva font d’inspiració. El seu treball és una síntesi entre l’expressionisme simbòlic-figuratiu d’imatges humanes i qualitats cromàtiques que sempre li han interessat. "En la meva obra -deia el propi artista- s’hi troben per tot, crec jo, dades sobre una civilització extraviada, desoladora, i aquestes ruïnes del que va ser nècia esplendor".

Dotze obres que s’allunyen del prototipus realitzats en els últims anys. "Els caps de dones, de colors vius i decadents barrets, donen pas a uns personatges monstruosos i deformes que no refusen la incorporació de la matèria; aquí trobem de nou un Cuixart inventiu, creador de formes, ric en recursos" en paraules de Francesc Miralles a La Vanguardia.

El mes de març s’exposava la mostra seixanta titulada "Subirachs obra sobre paper", exposició que es va poder visitar fins al mes d’abril i estava integrada per dibuixos i gravats sobre paper, realitzats per l’artista Josep Ma. Subirachs durant els últims tres anys.

Paral·lelament l’espai d’art de la discoteca Chic oferia una exposició de gravats del mateix artista. Aquest és un espai que des de fa un any gestiona aquesta galeria amb obra sobre paper.

Subirachs és un dibuixant conscient, ja que en els seus dibuixos s’hi troba tota la gènesi de la seva tasca, sigui quina en sigui la dimensió. En aquesta dibuixos es pot apreciar, igual que en tota la seva escultura, una evolució des d’un primitivisme a l’abstracció geomètrica, passant per fases diverses, informalisme, composició geomètrica. En paraules de El Punto, els dibuixos de Subirachs contenen una figuració que en ocasions acusa una aproximació barroca.

Del 9 d’abril al 15 de maig es presentava una mostra individual de l’artista Daniel Argimón, amb un total de vint-i-dues obres. La seva producció gaudeix d’un cromatisme blavós comú i es basa amb la utilització d’elements extrapictòrics, mitjançant tècniques de collage. Aquestes obres eren realitzades entre final del 1990 i principis de 1991. Argimón és un dels artistes més destacats en la utilització d’un llenguatge informal, al mateix temps que és influït en la seva etapa juvenil per Tàpies. Després d’aquest, és el més destacat investigador sobre el llenguatge informal. Argimón representa també un esperit inquiet pel que fa al tractament de la matèria, de l’objecte i d’elements quotidians i rudimentaris en una obra molt estimulant.

El dia 17 de maig s’inaugurava una exposició de pintures de l’artista barceloní Josep Ma. Avilés, en motiu de la qual la Galeria editava un monogràfic escrit per Josep Ma. Cadena. Els treballs d’Avilés es distingien per l’interès de la textura de la matèria, com element protagonista de les seves obres, en les quals predomina la combinació de sienes, ocres, blaus i blancs, i esporàdicament, els vermells i carbasses. El pintor utilitzava també la figura del mur com una característica constant de la seva obra. Es diu de la seva obra que estableix una perfecta relació entre la matèria i l’esperit, que resumeix tot un món particular, on l’espai i la profunditat juguen un paper plàstic molt interessant.

Des del 20 de juny fins al 12 de juliol i tot coincidint amb la Festa Major de Sant Cugat, s’exhibia una de les primeres mostres d’art jove d’autors danesos, que es poden veure a tot l’estat espanyol. L’exposició constava de l’obra de Michael Petersen i Raimo Pelkonen. La inauguració va ser presidida per una representació del cos diplomàtic amb seu a Barcelona, en les persones del cònsol de Dinamarca, Sr. Gunner Larsen, la vice-cònsol Sra. Bitthe Munkherjee, i l’agregada cultural del consolat danès Sra. Mini Andersen, com també la Sra. Sílvia Flury, representant les autoritats locals.

De Petersen, el crític danès Anders Kold deia: "L’obra de Petersen és molt propera a l’expressionisme europeu de postguerra, especialment d’Asger Jorn. Però el resultat és original i el fet que cada fenomen i cada problema estètic s’ajuntin en una forma comuna que apunta a un mateix punt de partida, és essencial per a la qualitat de les seves pintures. Així, per exemple, en l’obra de Petersen s’hi troba de forma literal un "dalt" i un "baix". En l’espai pictòric, on el centre és el més clar i els extrems més foscos, l’artista treballa segons una antiga tradició: l’home és l’element central, i sempre està assetjat per l’espai infinit".

L’obra de Pelkonen recull tota una sèrie de tradició plàstica nòrdica on la tela agafa volum, arribant en moltes ocasions al joc lúdic de la pintura-petit relleu escultòric. Els seus colors freds però plens de lluminositat, on predomina el blau, ens apropen a la llum d’aquests països del nord d’Europa. La tècnica més emprada per l’artista és la pintura a l’oli, treballada amb una subtilesa que ens apropa a una obra freda on l’emoció és quasi continguda, i que contrasta enormement amb l’art mediterrani.

Com a final de temporada es presenta, del 12 al 31 de juliol, una exposició col·lectiva sota el títol "L’Avantguarda de Sant Cugat", en la qual es pot veure obra de la més jove avantguarda d’aquesta ciutat vallesana: Carmen Anzano, Mercè Atienza, Jaume Carod, Martín Carral, Neus Colet i Àngela Merayo.

Carmen Anzano ens mostra l’interès per la forma i el color, apropant-nos d’una forma poètica al món de referències orgàniques i a vegades al món tridimensional. Anzano és l’única representant de l’estat espanyol seleccionada per representar el nostre país en la trobada internacional "Art Triangle" que dirigeix el reconegut artista Anthony Caro a la ciutat de Nova York. L’obra de Mercè Atienza mostra una preocupació pels orígens de l’ésser humà i la vida. L’acte creatiu hi és constant, transformant o decidint la narració plàstica. Jaume Carod ens mostra una pintura intimista de colors sobris, que ens apropen a unes formes simplificades partint de la línia, i ens endinsen en un món anímic, de marcat accent místic, dada característica en l’obra d’aquest artista. Martín Carral presenta una obra que versa sobre els conceptes d’espai i temps dintre de la pròpia forma. Guanyador del Premi de Pintura Ricard Camí 89 de Terrassa, ens presenta la seva més recent producció plàstica, en la qual a partir de les seves estructures en la poètica de l’industrial, l’artista se centra en un món en què la quasi absència d’elements i color, materialitzen una simplificació radical, que ens apropa en certa mesura al món minimalista pictòric. Neus Colet és una escultora que ha evolucionat partint d’una anàlisi sobre objectes quotidians, tot palesant un influx del disseny industrial. Crea objectes i artefactes mòbils amb un gran sentit lúdic i irònic, destacant l’aspecte absurd dels objectes funcionals. Àngela Merayo mostra una sèrie de pintures a la cera sobre paper, on representa amb signes al·legòrics les variacions de la complexa activitat humana.

CINQUENA TEMPORADA
1991 - 1992

El dia 10 de setembre de 1991, amb l’exposició seixanta cinc, s’inaugurà la cinquena temporada, tot celebrant cinc anys d’art contemporani a Sant Cugat. Per una galeria d’art, celebrar el seu cinquè aniversari és molt important, ja que és donar un pas endavant amb la seva consolidació. Per aquest important esdeveniment, Canals oferia una acurada mostra de les pintures i dibuixos de Josep Guinovart.

En commemoració del cinquè aniversari es podia veure, del 10 de setembre al 13 de novembre, una important exposició d pintures recents d’una de les primeres figures de l’art contemporani català, JOSEP GUINOVART.

L’exposició recollia bàsicament dues sèries, la de "L’escultor imaginari" (basada en un text de G. Papini) i la de "Les flors de la llei", a més de peces aïllades, de les qual destacaven les realitzades sobre paper-relleu. Les dues sèries tradueixen el llenguatge innovador del pensament plàstic de l’artista, però potser les obres de la sèrie "Les flors de la llei" plantejaven més novetats dins el llenguatge poètic guinovertià que, a més de les terres, fustes i troncs recremats habituals, s’hi afegien elements d’una iconografia quasi pop: senyals de circulació, l’artificiositat i convencionalitat dels quals xoquen amb els elements i tonalitats naturals de la seva plàstica; metàfora de la dialèctica i joc dels contraris que defineix la vida, de l’abisme entre naturalesa i artifici, utopia i realitat, raó i instint. La sèrie es componia de tres quadres de gran format, d’un informalisme matèric tenyit d’una gamma càlida, confeccionat per diversos elements de collage.

En la sèrie de "L’escultor imaginari", que tradueix plàsticament "La nova escultura" de G.Papini, interpretava l’art com un pas de la immobilitat a l’efímer, a través del fum, com l’impàs d’una matèria que, trastocada per l’art, esdevé quelcom diferent més subtil. Ambdues sèries incideixen en el fons amb el tema de la llibertat, a partir de diferents possibilitats d’experimentació de llenguatges plàstics.

En motiu d’aquest aniversari Guinovart realitzà un cartell commemoratiu i la Galeria edità un monogràfic que recollia un resum dels cinc primers anys de la trajectòria artística de Canals, galeria d’art.

Del 22 de novembre al 9 de desembre es podia veure l’obra recent del pintor Xaus. Inspirada en el túnel de Vallvidrera. Xaus mostrava la sèrie "Túnel d’Autopistes", caracteritzades per una pinzellada lliure i gestual, de colors violents i purs, d’un expressionisme directe, aparentment primitiu. A través de la força del color i el vigor del traç expressava tota la força de les passions humanes, resultant una pintura de gran vitalitat.

Durant el mes de desembre, dins la nostra habitual línia d’experimentació i risc envers l’art d’avantguarda, apostem per una nova experiència a fi d’apropar l’art al públic en general, lluny dels circuits elitistes on habitualment s’exhibeix. En aquest sentit contactem amb el supermercat de queviures Vilaró, situat a la plaça Octavià, per vendre obres d’art a preus econòmics juntament amb els seus productes habituals, amb un total de 600 obres de 30 artistes. Aquest primer Mercat d’Art de Sant Cugat s’inspirava en una idea sorgida fa temps a Europa, d’oferir un espai alternatiu dedicat a la venda d’obres d’art, amb l’objectiu d’arribar a un públic majoritari. L’obra que es podia trobar al centre comercial no tenia res a veure amb el contingut de les exposicions de les galeries d’art, en tant presentava obra menor: esbossos, dibuixos, proves de quadres però també obres mestres , és a dir, originals i litografies. Aquesta iniciativa anomenada "Mercaart", oferia la possibilitat d’adquirir de manera fàcil i a preus assequibles obres d’autors joves.

Un altre pes fort del món de la plàstica contemporània catalana oferia una mostra multidisciplinar que, sota el títol de "Tàpies, pintor, gravador i bibliògraf" aplegava una trentena d’originals, obra gràfica i llibres il·lustrats de l’etapa més recent. Constituïa una faceta poc divulgada d’aquest artista reconegut internacionalment, en incloure-hi alguns dels treballs de producció bibliogràfica. Per a Tàpies el llibre és molt més que un suport de textos i il·lustracions, és un símbol de cultura, és el reconeixement a una tradició artesana i artística. Ell sempre ha defensat una visió del llibre com una peça completa, com a objecte visual, com a suport de la contemplació i la meditació.

L’exposició es podia veure del 10 de desembre al 20 de febrer de 1992 i presentava com a primícia a Catalunya, després de l’èxit obtingut a la Fira del Llibre de Frankfurt, tres exemplars corresponents a tirades limitades: "La llum", llibre de 12 poemes de Pere Gimferrer, il·lustrats amb 8 aiguaforts originals de Tàpies; "Carrer de Wagner", llibre de poemes de Joan Brossa, il·lustrats amb gravats sobre vellut, i un text líric de Maria Zambrano. També incloïa "Art i espiritualitat", escrit pel mateix artista, que recull el discurs d’A. Tàpies quan se’l va nomenar doctor "honoris causa" per la Universitat de Barcelona, i alguns gravats que el 1992 formarien part de d’una àmplia mostra sobre l’obra gràfica de Tàpies organitzada pel Museu d’Art Modern (MOMA) de Nova York.

Del 21 de febrer al 13 de març l’artista barceloní Jordi Dedeu exposava una col·lecció de 13 escultures realitzades amb ferro, acer, coure, cera verge i parafina. Aquest jove artista compta amb un brillant currículum: fou becari de la Fundació Roviralta, havia col·laborat a Art Triangle Barcelona i havia estat ajudant d’escultura al taller del prestigiós escultor britànic Anthony Caro.

Jordi Dedeu articula peces metàl·liques, combina, recupera, recicla diferents materials, és a dir, manipula els materials manufacturats de manera que, sense perdre l’evidència del seu origen hi aporta noves qualitats, fins i tot, a vegades, contraposades. Uneix planxes i barres d’acer calibrat, que recorden construccions megalítiques, i deixa al descobert restes de soldadura i imperfeccions, de forma intencionada, com a part d’un tot orgànic, per a suggerir l’espectador. El resultat és una obra singular, innovadora i personal.

Les pintures de Josep Baqués constituïen la següent proposta, que es podia veure del 13 de març al 23 d’abril. La seva obra, de connotacions literàries, s’estructura amb formes geomètriques i al·lusions simbòliques de múltiples interpretacions. En el conjunt de la seva pintura s’observen trets de reminiscències renaixentistes que li dóna un caràcter molt personal, els temes cabdals de la qual són la composició i el color. Els motius representats solen ser figures humanes idealitzades i sovint els "Equus", al·ludint temes mitològics, amb un ús esplèndid i harmònic del color, on la textura constitueix també un factor important, com una forma subtil i decisiva de donar volum als plans desitjats.

Del 24 d’abril al 20 de maig s’exhibia l’última producció del pintor-escultor Rey Polo. Aquest artista barceloní, avalat per una sòlida carrera artística, presentava un art renovador i d’avantguarda confeccionat a partir de tres elements primaris: línia, superfície i color, amb què concebia una particular convivència d’interpenetració, on cadascun aporta la seva càrrega i als quals s’afegeix la vivència, tot elaborant un producte psicosomàtic. La seva pintura explosiva i violenta, a vegades, d’altres melanconiosa, combinava una gamma cromàtica nodrida quasi exclusivament dels grisos, sèpies i marrons, en les seves delicades tonalitats, contrastades per vibracions de rebel·lia continguda, segons expressava F. Valbuena.

Partint de l‘informalisme matèric Rey Polo ha seguit una línia constant d’experimentació artística creant un univers particular de mixtures de capes grumolloses, retorçats, clivelles sense concessió, ús de pasta acrílica, colorants i additaments químics, grafismes mixtos..., que ha portat a definir-lo com "un investigador de la pintura científica, missatger de vivències i filòsof constant", segons el crític Mateo Berruet.

L’escultor barceloní Josep Bofill constituïa la proposta artística que es podia veure del 21 de maig al 17 de juny. A partir d’una clara dialèctica entre el contundent realisme de la figura humana i l’abstracció geomètrica de l’entorn, Bofill subratllava, amb aquest explícit joc de contraris, la problemàtica existencial, social i espiritual de l’home contemporani immergit en un ambient agressiu i pertorbador, centrant-se en l’anàlisi de la profunditat de la psique humana. Com diu la crític d’art del diari Avui, Conxita Oliver, a manera de petites escenografies, les peces escultòriques, la majoria de les vegades, amb protagonistes aïllats i solitaris, semblaven representar cadascuna un drama existencial.

De factura clàssica, humanista, la seva escultura reflexiva i "introspectiva", que situa l’home en un context alienant, la majoria de les vegades, combina materials com el bronze, el ferro, l’acer inoxidable, el formigó, granit, marbre, o fins i tot roba, en un joc plàstic de textures i llum.

Des d’una altra perspectiva, la pintura de Joan Pere Viladecans, feia la seva pròpia reflexió de l’època contemporània amb una altre mostra individual a la galeria. Un total de 25 pintures, de diferents formats i tècniques, creades entre 1989 i 1992, corresponents a una etapa de més gran llibertat formal i expressiva d’un llenguatge més flexible i àgil, es podien veure del 18 al 9 de juliol de 1992.

Sempre partint d’elements quotidians de l’home i el seu entorn, el principal centre d’interès de les seves composicions és el diàleg civilització-natura, la preocupació ecològica, transformat plàsticament en colors vius, cridaners. Elements naturals, formes de les més diverses flora i fauna contraposats a figures geomètriques i senyals urbans, una metàfora de la tensió i violència del xoc d’aquestes dues realitats, difícils d’harmonitzar. Tècnicament treballa la matèria a base de gruixos de pasta de paper, pasta de cel·lulosa, acrílics i pigments, una matèria sensualment tàctil, que s’articula per un color artificial i elèctric, violent i angoixós que pretén intensificar l’expressió dels diferents canvis texturals.

Amb el lema de "A Sant Cugat, l’art es nota" aquesta galeria estimulava la ciutat amb un recorregut artístic per diferents espais d’art de diversos estils i tècniques, com a exponent de la vitalitat artística de Sant Cugat. Sota el títol d’ "Olimpíada d’art. Sant Cugat’ 92", Canals, galeria d’Art participava, juntament amb quatre galeries més (Rusiñol, Barnils, Privart i Novotel) en una exposició conjunta que s’ exhibia per primera vegada en el Centre d’Alt Rendiment (CAR), centre d’entrenament d’atletes olímpics. L’objectiu de la mostra era recuperar l’esperit de la Grècia clàssica, d’unir durant uns dies la cultura i l’esport, amb motiu de la celebració dels J.J.O.O. de Barcelona’92. L’exposició es podia veure del 10 de juliol a l’1 de setembre que també coincidí amb l’arribada de la flama dels Jocs Paralímpics a Sant Cugat.

Tharrats, Tàpies, Ràfols Casamada, Subirachs, Cuixart, Grau Garriga, Guitart o Pladevall eren alguns dels artistes exposats. Cada una de les galeries participants aportava una obra dels pintors elegits i al mateix temps exposava a les sales respectives altres peces d’aquests artistes. Constituí la primera experiència d’exposició conjunta que organitzaven les galeries santcugatenques per a celebrar la cloenda de la temporada artística.

Privart, Barnils, Sala d’Art i la sala d’art de Novotel eren espais que s’afegien a les sales ja existents a Sant Cugat, resultat de la iniciativa d’una proposta de Canals, galeria d’Art. A Privart s’exposava obra gràfica d’Argimón, Dalí, Grau Garriga, Ràfols Casamada i Tharrats.

Barnils, Sala d’Art (situada al carrer Rius i Taulet, també dirigida per aquesta galeria) presentava la mostra "33 de Sant Cugat", 33 creadors de diferents estils, la majoria pintors locals. Entre els artistes presentats, destacaven Martín Carral, Ma. Carmen Anzano, Sergi Barnils, Carles Briega, Teresa Farrés, J. Viñolas Rosa Nicolás, Josep Codó, Neus Colet i Ricard Sala . La sala d’art Novotel, també promoguda per Canals, Galeria d’Art, oferia l’obra gràfica de Josep Ma. Subirachs que exhibia litografies en relació al món de l’esport. Subirachs fou qui realitzà el cartell de l’"Olimpíada d’Art" de Sant Cugat que s’exhibia simultàniament amb la de les altres sales.

Canals, Galeria d’Art presentava els artistes Alibau, Avilés, Balanza, Cuixart, De Ribot, Fita, Guitart, Pladevall i Tàpies. Alibau mostrava una acurada obra de gran sensibilitat i lirisme, referida a la natura; Avilés insistia en les seves textures matèriques i composició estructural, de vestigis d’un món arqueològic; Balanza al·ludia al món matèric i mínimal que li és habitual; Cuixart hi participava amb la seva obra d’estil inconfusible, que li ha atorgat fama internacional i De Ribot, amb les ciutats i pedres d’un entorn on el color adquireix una nova importància; Fita, amb unes obres abstractes plenes de simbologia; Guitart, amb colors i símbols d’al·lusions quotidianes; Pladevall, amb escultures de petit format molt originals i Tàpies, que oferia la possibilitat d’admirar una obra d’un dels grans creadors internacionals de l’art contemporani.

SISENA TEMPORADA
1992 - 1993

Aquesta temporada artística s’inaugurava, com és habitual, amb una mostra col·lectiva que aconseguí agrupar quinze galeries de Catalunya i del Principat d’Andorra, per a la promoció de l’art jove contemporani.

15 galeries amb 15 artistes i 15 crítics inauguraven la temporada simultàniament el dia 20 de setembre’92, després d’haver-se presentat prèviament l’acte el dia 17 de setembre al Centre d’Art de Santa Mònica de Barcelona.

Amb motiu de l’exposició, anomenada genèricament "XV de XX", s’edità un llibre-catàleg que va coordinar la galeria Canals. El llibre, de gran format i luxosa presentació, compta amb una presentació del president de la Generalitat, Jordi Pujol i amb un pròleg d’Arnau Puig, president de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art.

La mostra "Catalunya Art" volia ser una proposta descentralitzadora de l’art contemporani, en un primer intent seriós d’unir forces des de diferents àmbits artístics per a la difusió de l’art contemporani de cara al mercat únic europeu i per a remarcar l’existència de nous espais dedicats a l’art contemporani fora de les grans ciutats.

La iniciativa, organitzada per aquesta galeria, aglutinava 15 sales: Art Dama de Calafell, amb el pintor Didier Lourenço i el crític González Llàcer; galeria Canals de Sant Cugat, amb Sergi Barnils i la crític Conxita Oliver; galeria Enric Cassany d’Andorra la Vella, amb obra de Rezvan Kani i la crítica de L. Tiessen; galeria Fons d’Art d’ Olot, amb obra de Manera i Domènec Molí en la crítica; galeria Francesc Machado de Girona, amb obra de Servand i Rosa Gil en la crítica; galeria Dubé de Barcelona, amb obra d’ Ollé i el crític Abel Figueras; galeria Nova-3 de Sabadell, amb obra de Mari Cruz Serrahima i el crític Francesc Cutchet; Gastó, Sala d’art, de Terrassa, amb obra d’ Albert Compte i Fèlix Riaza en la crítica; Glòria de Prada de Barcelona, amb obra de Balanza i Josep Ma. Cadena en la crítica; Lemia Art de Sitges, amb obra de Fradogo i crítica de C. González López; M.A.P. Galeria de Barcelona, amb obra de Carmen Bueno i crítica de Gemma Romagosa; galeria Minerva de Mataró, amb obra de Joaquim Hidalgo i el crític Pere Pascual; galeria Palma Dotze de Vilafranca del Penedès, amb obra de Fèlix Plantalech i crítica de Francesc Miralles; galeria Prisma de Vilanova i la Geltrú, amb obra d’ Emili Valentines i crítica de Francesc Galí, i Sala Rebull de Reus, amb obra de Montesol i crítica d’ Oscar Fontrodona.

Cada galeria repartia l’obra de l’artista (amb format de 73 x 60 cm.) que la representava en les altres sales, amb la qual cosa, cada espai expositiu exhibia 15 peces de 15 artistes diferents, representatius de la plàstica catalana del moment.

Amb aquesta mostra la nostra galeria també commemorava el seu sisè aniversari, amb motiu del qual s’elegí la pintura de l’artista local Sergi Barnils. A partir de referències del món medieval, aconsegueix unes atmosferes peculiars i enigmàtiques en la seva aparentment simplicitat, que elabora amb una tècnica pacient i meticulosa, de superposició de capes de ceres tenyides, de contraposicions de transparències, de gratat i ratllat.

Del 3 al 30 de novembre s’exposava una individual del logronyès José Carlos Balanza amb una obra inscrita en l’informalisme abstracte, d’experimentació, que uneix la visió pictòrica amb l’ús de la matèria escultòrica.

El seu llenguatge expressiu combina l’olor de la fusta jove i acabada de polir amb la contundència de la pedra tallada toscament i el ferro, per deixar pas a d’altres materials com el paper, el plàstic i els pigments, en una gamma de tons ocres i blaus. Des d’un llenguatge creatiu molt sever, sap extreure expressivitat del gruix de la matèria que impacte per la seva força i contundència.

Com a cloenda de l’any 1992, al mes de desembre s’oferia una important mostra d’obra de petit format sobre cartró i paper de l’artista Amèlia Riera, considerada una de les pioneres de l’informalisme català.

Sota el títol genèric de "Sèrie Lectures" presentava una pintura metafísica, d’intrahistòria, de gran riquesa iconogràfica i força psicològica que es centrava en els llibres. Els seus quadres són una amalgama de pintura-arquitectura-escenografia teatral que juga amb la confrontació de l’espai il·limitat que contrasta amb la presència de petits objectes referencials simbòlics, que assenyalen contundentment l’absència de l’home. Pinta atmosferes fantasmagòriques, cambres aristocràtiques misterioses i gèlides, rígidament estructurades, travessades per incisions diagonals d’una llum irreal, com a múltiples variacions sobre el tema d’amor i mort , indissociablement units.

L’ambient de llànties vermelles dipositades a l’entrada de la galeria subratllava el misteri d’iniciar-se en aquest món secret que la "sacerdotessa plàstica" Amèlia Riera convocava, com a preludi de les pintures tenebroses de l’interior de la sala, a mode de vitrines oníriques enigmàtiques, juntament amb les quals també es podien veure dos dels seus cèlebres maniquís, dels conceptes d’Eros i Tànatos.

S’inaugurava l’any nou amb una exposició-homenatge de l’artista barceloní Fradogo a la nova Europa solidària de 1993 que sota el títol "Les 12 estrelles d’Europa", aplegava dotze personatges femenins representatius de cada país europeu, amb els corresponents trets diferencials. La proposta de Fradogo va ser inaugurada pel diputat del Parlament de Catalunya i president de la Comissió d’Afers Europeus, el santcugatenc Sr. Eugeni Pérez Moreno.

La seva pintura sensorial, vibràtil i dionisíaca, combina l’expressió psicològica a través de les formes en moviment amb els colors vius que filtren directament les emocions. Obra de ritmes contrastats, de gest arrauxat, d’una pinzellada ampla i vibrant sovint ombrejada, construeix les figures amb una sintaxi exacerbada, a partir de colors potents: vermells sonors, blaus sostinguts... El seu és un expressionisme que té reminiscències de Die Brucke, Nolde, Jawlenski i Kirchner però més harmoniós, sense aquella deformació i violència del traç.

Del 2 al 28 de febrer es presentava la pintura de Josep Ma. Avilés. Parteix de l’informalisme, de l’abstracció i del gust per la matèria, afegint-t’hi grafismes i signes per elaborar una pintura que, com diu Josep Ma. Cadena, es mou dins l’àmbit de la saviesa, però és instintiva. A partir d’un treball perfeccionista i de virtuosisme tècnic, Avilés retrata la consciència moderna, parla de les limitacions que ens condicionen (el mur és gaire bé constant en la seva obra) però apunta un sentit d’esperança de cara al futur. Es tracta d’una pintura que s’articula per estructures que divideixen el quadre en dos o més seccions: la inferior, sovint matèrica, símbol del més immediat, de la terra i del passat, i la secció superior referida a un ampli espai, l’espai utòpic, com l’obertura cap al futur; confrontació estructural que es reafirma per la confrontació del color: colors foscos -negres, grisos o marrons- que emergeixen de la part baixa del quadre (pesantor, mort) i s’eleven en colors més clars, sovint blanc, i alguna vegada rosa o vermell (esperança) però dins d’una austeritat elegant.

L’any 1993 fou declarat per la Generalitat de Catalunya "Any Miró" i el nostre espai d’art inaugurava el 20 d’abril una mostra de Domènec Fita, qui li brindava el seu particular homenatge amb una exposició titulada "Animalots" que es presentava simultàniament en dos galeries, Canals de Sant Cugat i Expoart de Barcelona.

Artista multidisciplinar, l’obra de D. Fita es caracteritza per una constant recerca i investigació dels temes, materials i tècniques, que defuig cristalitzar-se en un únic estil. A partir d’una teoria de la inseguretat, que dona valor als dubtes, errors i imprevistos, Fita s’endinsa en l’aventura de l’art, de la llibertat. En aquest cas, la sèrie "Animalots" aplegava un bestiari híbrid, realista i fantàstic, que comença per animals coneguts, identificables, fins a il·lustrar representacions més imaginatives i inversemblants. Aquestes pintures tenen l’origen en apunts de bloc, croquis, tan importants com la mateixa pintura, i no segueixen un mateix procés, sinó que a vegades domina l’aspecte tècnic i d’altres la imaginació. Per elaborar aquesta "fauna insòlita i suggestiva"(F. Miralles) utilitza diferents tècniques: ploma i tinta xinesa,, estilogràfica, pinzell i tinta xinesa, grafit, retolador, etc... i materials: sobre paper o tela.

L’exposició "Fita a Miró" que es podia veure durant tot el mes de març encetava el programa oficial de l’Any Miró amb un ampli programa cultural i artístic que al llarg de l’any es duria a terme, que incloïa set exposicions i cinc conferències-debat, en un intent d’apropar l’art de Miró i dels artistes contemporanis a amplis sectors de la ciutat de Sant Cugat. Una d’aquestes conferències la protagonitzava D. Fita el dia 17 de març en l’espai de la galeria, en què explicava els trets que determinen "l’estil mironià". Aquesta conferència coincidia amb la presentació del programa oficial de l’ "Any Miró" que es feu a la Generalitat, en què Vicenç Altaió, comissari de la celebració, destacava Sant Cugat com una de les ciutats més importants en el recorregut mironià del 93.

La comissió ciutadana de Sant Cugat (la principal impulsora de la qual fou la nostra galeria) va celebrar amb un sopar la presentació del programa. El menú consistia en plats elaborats amb productes genuïnament mediterranis i condiments que presentaven els colors bàsics, característics de la pintura de Miró, que s’afegia a una degustació prèvia del "còctel mironià" que un bar de Sant Cugat havia creat especialment per a l’ocasió.

El mes d’abril es podia veure l’obra recent del barceloní Carles Guitart, que constituïa la primera mostra individual d’aquest jove artista a Sant Cugat.

Implicat en la investigació i experimentació plàstica sense renunciar, però, al paper de l’art com consciència col·lectiva, Carles Guitart resta obert i atent als esdeveniments de l’atzar i se’n fa ressò a través de la juxtaposició de plans i relacions contrapuntístiques de formes i colors, que insisteixen en els blaus i els ocres. Presenta varietat de temes que van des de l’expressió de climes còsmics a climes humans, de sentiments, a partir de diferents objectes: elements de la natura, fulles flors o ales, figures geomètriques, preferentment el cercle, i esporàdicament elements gràfics, que conjuga amb colors freds i calents contrastats, veladures i d’altres solucions matèriques com gruixos, esgrafiats i rascats.

El dia 22 d’abril (?) Josep Royo oferia la segona conferència programada dins els actes de l’Any Miró. A "Miró i el tapís", J. Royo va parlar, entre altres coses, de la seva col·laboració de quinze anys de treball amb Miró.

La ciutat de Salou acollia la primera exposició oficial de l’Any Miró a les terres tarragonines amb la mostra itinerant "Royo a Miró" que es podia veure a la Torre Vella durant tot el mes de maig. El gruix de l’exposició constava d’un total de 30 obres tèxtils inèdites de gran format, 28 "sobreteixits" i 2 tapissos, la majoria de J.Royo, que incloïa una important col·lecció de 24 fotografies inèdites (de 50 x 40cm) de F. Català-Roca i de Carles Cabanas, de l’estreta col·laboració artística de Royo amb Miró.

L’exposició, organitzada per aquesta galeria, havia de seguir un recorregut itinerant per altres ciutats de Catalunya i Principat d’Andorra, sis en total, fins al gener de 1994, en què es clausurava a Sant Cugat.

Royo ha estat sempre capdavanter en la renovació avantguardista del tapís entès com una manifestació artística de primera magnitud, a patir de la qual ha iniciat nous camins d’investigació inexplorats, plens de possibilitats, fins a ser possible parlar d’un "art tèxtil". Com diu Conxita Oliver, en la seva trajectòria com a artista independent, Royo ha marcat una fita en el tapís contemporani d’una aportació radical, amb el qual ha aconseguit una expressivitat plenament contemporània, tot partint de la tècnica tradicional, en la qual el teler, l’ordit i la trama esdevenen els eixos fonamentals.

Royo opta aquí pel procés invers i des del tapís s’apropa a la pintura, amb unes peces que destrueixen la frontera entre pintura i escultura. La fase evolutiva que presentava llavors a Salou es caracteritzava per una barreja d’elements pictòrics i tèxtils sobre suport de cartró: cordes, cordills, llanes, materials com lli, el cotó, la seda, el sisal, el jute, el cànem, la crinera de cavall, trossos d’arpillera, d’espart fins a canyes o els pals de fusta juntament amb pintures acríliques i les coles i reïnes especials que cohesionaven els diversos elements.

La modulació tridimensional de les peces produïa un gran impacte expressiu i fins i tot dramàtic si s’hi afegien els treps esquinçats, esfilagarsats, cosits o recosits. El resultat variava entre la subtilesa d’unes peces i el barroquisme d’altres, depenent principalment del color i de la barreja d’elements.

Royo fou qui atansà Miró al món del tapís. A més d’una sòlida base tècnica - que els permetia fer tapissos d’enormes dimensions - Royo aportà les seves inquietuds renovadores en l’art del tapís, i Miró l’engrescava a fer les experimentacions més agosarades, incloent-hi els cremats.

Dins de la programació oficial de l’Any Miró, la galeria Canals oferia del 3 de maig al 15 de juny l’acte central de commemoració del centenari del naixement de Joan Miró: una interessant mostra de gravats de Miró, l’única exposició dedicada a l’artista que es podia veure a tota la comarca del Vallès.

Sota el títol "Miró gravador" s’exhibien un total de 22 gravats i litografies, realitzats entre 1950 i 1983, alguns dels quals havien estat objecte de difícil recerca. L’exposició fou ambientada i muntada sota la direcció de l’arquitecte Rafael Roca amb la voluntat de reconstruir l’ambient als estudis-tallers de Joan Miró, tant de Mallorca com de Montroig, i aplegava diferents objectes relacionats amb la idiosincràsia de l’artista. Volia ser un espai acollidor i casolà.

Cal destacar l’esforç descentralitzador de l’oferta mironiana fora de Barcelona que durant un any efectuà aquest espai d’art santcugatenc.

Dins la rica trajectòria artística de Joan Miró, el gravat ha estat un dels mitjans que li ha merescut especial importància. Des del 1932 que s’inicia en la tècnica de l’aiguafort de la mà de Marcoussis, del contacte i col·laboració amb Hayter, els tallers de Lacourière i Crommelynk i Dutrou, J. Fréulaut, E. Tormo...Miró enceta el camí del gravat en una llarga carrera d’experimentació i recerca expressiva visible en l’evolució de múltiples tècniques: la punta seca, el buril i l’aiguafort, el gravat de talla dolça, el gravat en coure, el gravat en sucre, el vernís bla, el gra de resina, l’aiguatinta (el 1947 enriquí i perfeccionà el gouache i l’aquarel·la, cosa que faria d’ell un gravador complert), el gravat en fusta, el gravat damunt cel·luloide...

El gravat representava per a ell "un mitjà d’expressió major, un mitjà d’alliberament, d’expansió, de descobriment" - segons confessà a Dupin -, un mitjà al qual arribaria, juntament amb la litografia, gràcies als poetes, pels diferents encàrrecs d’il·lustració de llibres que rebé.

Dins la mostra destacava la sèrie de gravats titulada "Rupestre" que, dins l’àmbit característic de Miró, recorda l’art ancestral de la pintura rupestre i conté negre amb diferents gruixos, i la sèrie "Cop de poma", un conjunt que reunia 5 gravats de diferent cromatisme, en una composició dinàmica i lliure de traç, d’un mateix tema en cinc variacions.

Dins els actes de l’Any Miró, la nostra galeria organitzà a la Casa de Cultura de Sant Cugat dues conferències dedicades a l’insigne artista, des de diferents perspectives i en relació amb altres creadors catalans importants. El dia

sota el títol "Miró i J.V.Foix: el surrealisme pictòric i poètic", s’exhibí un curt- metratge sobre la figura del poeta J.V.Foix realitzat per Martí Rom, a partir del qual s’obrí un col·loqui sobre les figures d’ambdós creadors, que Rom havia conegut personalment.

L’última conferència "Dau al Set i Miró", el dia 10 de juny, reuní el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona i crític d’art Arnau Puig i el pintor Modest Cuixart, ambdós membres del mític grup artístic Dau al Set i de la revista d’art del mateix nom, fundada l’any 1948 (juntament amb Joan Ponç, Joan Josep Tharrats, A. Tàpies i Joan Brossa), com a protagonistes d’una taula rodona que versava sobre els principis del grup d’avantguarda i de la relació de l’artista català Joan Miró amb els components de Dau al Set.

Arnau Puig fou precisament l’artífex de la revista "Dau al Set" que es convertí en el vehicle d’expressió de les propostes estètiques i ideològiques del grup. El crític d’art assenyalà que el surrealisme plàstic i l’existencialisme ideològic foren els fonaments a partir dels quals van anar creant un món propi i marginat. Des d’aquest punt de vista, la influència de Miró radicava en una actitud i en cert mimetisme de formes. Tots dos van estar d’acord que la influència de Miró va ser més d’esperit que de forma, impactant-los la imaginació desbordant d’aquesta inventor d’una nova escriptura, d’un nou llenguatge.

La setena temporada artística 1992-1993 es clausurava amb l’exposició "Europa a Miró", del 17 de juny al 30 de juliol, que reunia les obres de 9 joves artistes europeus en homenatge al pintor català. La mostra constituïa un dels actes centrals de l’Any Miró a Sant Cugat, que fou possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat, l’Institut de Cultura d’Itàlia, el Ministerio Dos Negocios Estrangeiros de Portugal, i de les galeries europees col·laboradores: AD Gallery d’Ostende, KNABRO Gallery de Copenhague, gal. QUINTA DOS ARCOS de Bolqueime i Galerie VIEILLE DU TEMPLE de París.

Gràcies al nostre esforç, aquesta ciutat fou la localitat catalana que més actes programà per l’Any Miró, en memòria de la vinculació de Miró amb l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat. L’acte inaugural comptà amb la presència de l’alcalde i representants de la Generalitat, i dels diversos Consolats dels països participants.

La mostra estava integrada per vint obres, princ